Angles morts

El dia a dia d’un ciclista a París durant 1 any.

El moment just

Per a les persones que fan breu conversa a l’ascensor, tot mirant la Brompton, sembla que mai és el moment adequat de l’any per anar en bicicleta. Em passo l’hivern sentint com deu ser d’emprenyador venir a la feina amb la gelor/vent/pluja, com si Barcelona fos Chicago. De cop i volta, el “xip” canvia i la conversa gira al voltant de la calor horrorosa que dec passar per arribar cada matí a la feina damunt la meva bici. I no parlem quan em troben a migdia, talment sembla com si Catalunya fos un país equatorià. L’entretemps, com diuen les iaies, ha desaparegut del tot. No hi ha un bon moment per anar en bicicleta, o fa massa fred, o fa massa calor, o plou massa, o no plou gens. Tot això deixant de banda els immensos desnivells de Barcelona, és curiós que em diguin “com deus suar, oi?” quan em veuen a l’ascensor fresca com una rosa.

És inútil insistir en que no soc cap heroïna-activista ciclista, que no té més mèrit pujar el carrer Calvet pedalant que pujar-lo caminar, perquè la inclinació és exactament la mateixa, que si plou en mullo igual que els motoristes (o menys, perquè jo plego la Brompton i paro un taxi) i que, tornant a casa, amb aquell airet de la baixada, passo menys calor que els que s’apreten ben embotits en un autobús amb olor de suat. L’endemà, torna-hi. Les famoses excuses per no agafar la bici, reconvertides en el·logis cap a la senyora amb faldilla i sabatetes que ve a treballar com si fes el Tourmalet.

Stupidest bike lane

Amb permís d’uns quants de la nostra city…

Un discurs que ja no toca

Em sembla estrany que un volum important (o com a mínim, sorollós) del professorat de secundària, insisteixi en la seva defensa de les classes magistrals a les aules de batxillerat i fins i tot a les d’ESO. No és només que se’ls hagi parat el rellotge al segle passat (o avantpassat) i que vulguin fer allò que no toca, i és reproduir amb els seus alumnes la manera única d’educació monolítica que els segurament van aprofitar tan bé, sinó que em sembla esgarrifós que no s’hagin parat a pensar en com aquelles TIC de les que tant es queixen (perquè els alumnes en saben més, perquè distreuen, perquè ajuden a copiar, perquè minimitzen aquell sacrosant factor del patiment personal necessari per a materialitzar el seu concepte d’aprenentatge…) van més enllà de l’anècdota i han d’acabar redefinint (en molts casos, ja ho han fet) la figura del mestre.

A una classe digital, amb els llibres de text substituïts i no per una finestra, sinó per dues de les parets obertes a la xarxa, la dinàmica de la classe magistral no només és anacrònica, sinó perfectament substituïble i de ben segur millorable per una projecció multimèdia. El mestre com a estaquirot que deixa anar el seu discurs té totes les de perdre davant les millores tecnològiques, que no tenen mals dies, que poden fer demostracions màgiques i que a sobre són molt més barates i no fan vaga.

El valor afegit a la funció del professorat radica en la seva habilitat com a gestor del coneixement, innovador estratègic, dinamitzador del grup, moderador del treball cooperatiu, coneixedor de les individualitats que habiten l’aula… Aquest sí que, de moment, serà una mica més difícil que ens els prenguin. Llavors, no entenc a què ve tant d’interès en competir amb uns estris que ens tenen la partida guanyada per avançat. Ens agradi o no, el discurs unidireccional ja no toca. Pel nostre bé.

Hi ha un pitjor

I és aquesta mena de carril bici al costat del carril bus, a una gran avinguda a Còrdova. No m’agradaria haver de circular-hi.

A la nostra city li han fet un petit rentat de cara (ja tocava) al famós espai web de la bici de l’Ajuntament, que ja era un paradigma de l’abandonament institucional. Però em crida l’atenció, al mapa actualitzat dels carrils (d’on ja han tret el carril bici inexistent del tram final de la Meridiana), la no aparició del carril bici que suposadament s’havia de fer enguany a la Via Augusta. Què m’he perdut?

It’s your ride

It’s Your Ride from Cinecycle on Vimeo.

Manifest off-topic

Reprodueixo la carta adreçada per la Plataforma para la Defensa de las Prácticas Psicoanalíticas al president del Patronat de la Fundació La Marató TV3 i al director de La Marató TV3. Crec que val la pena fer difusió. Només tinc la versió castellana, que és la que està penjada en un grup del Facebook.

Desde la Plataforma para la Defensa de las Prácticas Psicoanalíticas queremos mostrar nuestra preocupación y malestar por el enfoque que se quiere dar a las enfermedades mentales graves en la Marató 2008, a las que está dedicada este año. También queremos hacer constar nuestras reflexiones en la confianza de que sean consideradas por sus responsables y evitar así los efectos adversos que se puedan producir sobre los usuarios y sus familias.

Desde nuestra perspectiva, la campaña de difusión de la próxima Marató de TV3, “Enfermedades mentales graves” está basada en un conjunto de premisas discutibles y problemáticas:

- El título hace referencia a la existencia de enfermedades mentales graves. Ahora bien, como saben los profesionales de la salud mental, incluidos los componentes del consejo asesor de la Marató, actualmente no se utiliza el término “enfermedad” ya que plantea muchos problemas epistemológicos, los cuales todavía no se han podido resolver. Por esta razón, el DSM III, publicado el año 1980, renunció explícitamente a utilizar este término y lo sustituyó por el de “trastorno”. Es así como los manuales y textos de psiquiatría hablan de “trastornos mentales” y no de enfermedades mentales.

- En segundo lugar, el título utiliza el adjetivo “graves”; que implica no sólo gravedad clínica sino también consumo de recursos sanitarios y sociales y considerables repercusiones en la vida de los pacientes y de sus familias. Ahora bien, uno de los problemas inherentes a la estigmatización es considerar que todas las “esquizofrenias”, o la mayor parte, tienen mal pronóstico y, además, que éste se deriva de la propia naturaleza del trastorno. No obstante, las cosas son más complejas ya que, en muchas ocasiones, el pronóstico es mucho más optimista, sobre todo si las modalidades de tratamiento tienen en cuenta los propios recursos del paciente y su subjetividad.

- Por otra parte, colocar en el mismo cajón las esquizofrenias, las depresiones y las ansiedades, como problemas graves constituye un error ya que las distorsiones del juicio de realidad que se pueden dar en las primeras, no se dan en las depresiones ni en las ansiedades. Con respecto al campo de la infancia, considerar el TDAH como un problema grave al lado de los autismos también es un error ya que se trata de trastornos muy diferentes tanto por su naturaleza como por su pronóstico.

- En tercer lugar, la Maratón pone mucho de énfasis en los aspectos neurobiológicos y genéticos pero deja de lado los aspectos sociales y familiares, muy relevantes también en la génesis de los problemas mentales. Debemos tener presente que desde el campo de las neurociencias se viene señalando que la era del genoma ya se ha acabado y que ahora se inicia la era del ambioma, es decir, la era que estudia los aspectos del entorno que contribuyen a desencadenar muchos problemas de salud mental. Además, los aspectos de prevención se centran básicamente en las dinámicas del entorno del paciente, cosa que no solamente se enfatitza desde el psicoanálisis sino también desde otros modelos teóricos. Se trata de aspectos en los que disciplinas como la psicología social, la sociología y la antropología están haciendo aportaciones de gran interés.

- Finalmente, y haciéndonos partícipes de las inquietudes de las familias y de los propios usuarios, hay un aspecto ético que no se puede despreciar: los trastornos mentales, graves o no graves, son siempre causa de padecimiento y de soledad, tanto para el propio paciente como para su familia. Banalizar o crear espectáculo quizás puede contribuir a aumentar los niveles de audiencia, sin embargo, al mismo tiempo, puede herir la sensibilidad de los pacientes y de sus familiares. Entendemos que el respeto está por encima de cualquier otra consideración y es en este sentido que consideramos la necesidad inexcusable de mostrar el problema del trastorno mental también en su dimensión dramática y de padecimiento para el sujeto, recordando que hay muchas personas que, a pesar de la “gravedad” de su problema han podido movilizar sus propios recursos psicológicos y alcanzar una salida digna. Ésta sí que es una manera de disolver la estigmatización.

La ciutat com a escenari

En una època en que els banquers diuen que tenen crisi, i per tant la resta dels humans ens hem de posar a cobert, la ciutat esdevé, encara més, escenari de manifestacions i talls de trànsit. Entre els estudiants que volen aturar el procés de Bolonya, els mestres que volen aturar la LEC i els treballadors que volen aturar l’ERE, els col·lapses de trànsit són gairebé diaris i (el que és pitjor) moltes vegades imprevisibles. No crec que sigui una novetat que això em/ens emprenyi. Totalment d’acord amb el dret de tothom a manifestar-se, però després de veure amb quina eficiència es talla la 5a Avinguda a NYC perquè els manifestants exerceixin els seus drets, mentre els que tenen dret a arribar a la feina o a casa seva passen de manera controlada, intermitent o alternativa, cal pensar que si fins i tot els americans han trobat una manera de fer les coses, potser aquí podríem no molestar-nos tant els uns als altres.

El que potser és novetat és que aquests dies d’embussos sense explicació i conductors desesperats, fins i tot amb el fred, m’hagi trobat algun que en un semàfor, en comptes d’insultar-me, em digui que està fart i que si jo puc anar en bici (?), ell també. Em fa gràcia això de “si jo puc anar en bici…”.

Per què soc dona? No crec. Per què no tinc 18 anys? Potser. Per què vaig ben mudada i amb faldilletes? També, probablement. Què vol dir “si jo puc anar en bici”? M’ho he de prendre malament?

A Heart in New York

Ja fa uns quants anys, i el pentinat del Garfunkel encara fa mal a la vista… però era bonica, oi?

La resiliència dels ciclistes

El concepte de resiliència és d’aquells que agraden perquè neguen el determinisme i la simplificació de les persones a receptors d’estímuls front als quals reaccionen amb respostes inevitables. La lectura de Los patitos feos, de Boris Cyrulnik, és un MUST d’aquells que “els del ram” hauríem de repetir periòdicament, com molt sàviament diu l’Anna.

Avui, mentre pujava cap a la feina i començava a mig-ploure, veia els ciclistes de cada matí, enfrontant el vent de cara com jo, amb total naturalitat. I al cap d’unes hores, quan pedalava des de la Plaça Bonsuccés fins a la Diagonal, amb la gelor del dia i el sol que sortia tímidament, anava veient els ciclistes de tot tipus, i feia comptes a l’engrós. Indiscutiblement molts més que l’any passat per aquestes dates. Malgrat els carrils bici patètics, malgrat les histèries d’alguns vianants, malgrat la manca de respecte d’alguns conductors, malgrat el fred i la gelor, allà estaven. Sempre havia pensat que no podia ser que aquí ens amaguessim a casa en caure quatre gotes, mentre a Holanda o Dinamarca, amb el seu clima gens acollidor, la gent circulava en bici sense cap problema. En un dia com avui, la cosa estava clara: els motoristes anaven ben abrigats, pelats de fred però sense suar (suposo), els vianants anaven embolicats en mil capes i gairebé encongits, mentre que jo ja havia entrat en calor a les dues cantonades i, ben abrigada amb anorak i buff, feia via avançant des del carril bici els cotxes que, amb un conductor per vehicle gairebé en el 100% dels casos, feien cua per la Diagonal (això sí, ben calentets).

Llavors, ho he vist clar: si malgrat tot, som més, si ja hem perdut la por a la quasi-pluja i al fred i al vent, deu ser que els ciclistes som resilients.