Moure’s en bicicleta

L’Ajuntament de Barcelona té, des de fa temps, una web corporativa amb el nom Moure’s en bicicleta. Crida l’atenció que un espai com aquest, que podria ser el lloc referent municipal per a tots els que utilitzen o volen utilitzar aquest vehicle com a mitjà de transport, estigui tan mort.

Si ens fixem a les Notícies, que és l’apartat més destacat de la web, es pot veure que van (aproximadament) a una novetat per mes. I això tenint en compte que les dues darreres no tracten sobre mobilitat en bici, sinó sobre un premi a una ciclista esportiva i sobre una ruta lúdica per un barri. De debò que no hi ha més notícies per destacar sobre el ciclisme urbà? El que evidentment podem deduir que passa és que aquest espai web reflecteix la manca d’interès de l’Ajuntament de Barcelona per promocionar l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport, i la seva fixació en fer èmfasi en els aspectes lúdics i esportius, d’altra banda molt respectables, però segurament no necessàriament relacionats amb el que hauria de ser l’objectiu de la web.

Amb aquest contingut i aquest “dinamisme” (no oblidem que anem a notícia per mes, gairebé podríem dir que és una web “menstrual”), no és estrany que els ciclistes urbans no tinguem l’hàbit d’entrar a buscar res. Trobem més informació, i sovint més fidedigna, als blogs dels amics i coneguts ciclistes.

Enveja

Ha costat uns quants anys tenir una conversa d’ascensor de la feina en aquesta línia, amb doble mèrit perquè el dia en qüestió hi havia previsió de pluja.

Una persona que ve cada dia en cotxe des de fora de Barcelona, ha comentat amb un somriure l’enveja per poder venir en bici a la feina i m’ha explicat, de manera espontània, allò que ja sé però resulta curiós escoltar de boca d’unaltre, és a dir, els avantatges d’anar en bici per Barcelona. Hauríem pogut parlar també dels inconvenients, però 3 pisos no donen per a tant.

Aquesta conversa m’ha fet venir al cap el vídeo sobre els carrils bici de Londres que uneixen la perifèria amb el centre de la ciutat. Pel que m’ha comentat aquesta persona, si pogués disposar d’una xarxa d’aquest tipus de ben segur la faria servir, i igual que ella, segur que molts altres li podrien treure un bon profit. El que a Londres es veu natural aquí pot semblar ciència-ficció, però si fa 6 anys, quan vaig començar a venir a la feina en bici, m’haguessin dit que l’any 2011 seríem tants, i de tota mena, els que cada dia pedalejaríem per Barcelona, que les places d’aparcament de bicis en aquesta casa s’haurien multiplicat, fins i tot que Barcelona disposaria d’un servei públic de préstec, m’hauria semblat increïble. Ara només cal esperar que l’Ajuntament no sigui capaç d’aturar aquest progrés (la voluntat municipal de moment sembla no apuntar bones intencions pro-ciclistes) i que la força del col·lectiu que ha apostat per la bici com a mitjà de transport, públic i privat, ens permeti seguir avançant.

Molts kilòmetres per fer

Arran d’un tweet de fa uns dies, des del Twitter em recordaven l’existència d’aquest post al blog Tourmalet, que parla de fins a quins punt els ciclistes urbans som molestos per a certs col·lectius/organitzacions/grups de pressió.

Tot just aquesta setmana, un d’aquells ciclistes dels que parlava al post Grans ciclistes i amb qui vaig iniciar conversa a un semàfor (vermell, som majoria els que ens parem, malgrat el que digui La Vanguardia), m’explicava com ell, jubilat des de feia poc, s’havia acostumat a fer les seves gestions per Barcelona en bici.

Eren quarts de 8 del matí i en Josep ja estava en marxa -perquè estar jubilat no és estar passiu- tot tonificat i content de poder veure el carrer de ben a prop, de poder comentar la jugada amb altres ciclistes i sobretot (em va dir) de predicar amb el seu exemple el respecte envers normes i senyals de trànsit. Cap al final de la conversa, quan jo el felicitava per la seva actitud, en Josep va respondre que la jubilació li havia carregat les piles i em diu, més o menys literalment, que els polítics el volen mort, per ser jubilat i ciclista. Després de tants anys de pagar per poder tenir una jubilació mínimament digna, ara li toca cobrar i a sobre està pedalant pel carrer fent nosa a motos i cotxes…. “Em volen mort” em va dir “però jo encara he de fer molts kilòmetres en bici“.

Una bici plegada ja no és una bici

És del saber generalitzat que la Brompton és la millor bici plegable de ciutat, i una de les que queden més petites i compactes després de plegades (no sé si la que més). En tots els anys que fa que tinc la meva Brompton puc dir que en general no he tingut problemes per entrar amb ella, plegada, a tota mena de llocs, tret d’alguna deshonrosa excepció que aquest post vol “homenatjar”.

He entrat amb la Brompton -plegada- sense problemes a una llarga llista de llocs, com ara el transport públic (tot i que sé qui ha tingut algun problema amb l’autobús), diferents departaments de la Generalitat, empreses privades, sales d’actes, col·legis professionals, centres comercials, restaurants, botigues, centres d’atenció primària, hospitals… Al començament la portava camuflada dins la bossa de transport Brompton, però fa temps que vaig abandonar l’incògnit (excepte en llocs molt puntuals, on em puc témer una reacció negativa) i la meva bici entra sense problemes, a cara descoberta, normalment amb comentaris elogiosos dels que la veuen.

Quina llàstima que justament el darrer problema me l’hagi trobat a l’Ajuntament, concretament a la seu del meu districte, planta baixa, oficina d’atenció ciutadana, on vaig anar en un horari en què hi havia poquísima gent i per tant el petit espai que ocupa la Brompton no podia molestar a ningú… tret del guàrdia urbà de la porta. Algú hauria de fer entendre a aquestes persones que una bici plegada ja no és una bici, sinó un “paquet”, fins i tot més petit que molts altres que entren sense problema a les dependències municipals. No pot ser que el nostre dret de fer gestions a l’administració pública depengui del criteri del guàrdia o vigilant de seguretat de torn i de les seves fòbies o fílies. Per això aprofitaré per enllaçar aquest post a un tweet adreçat a l’alcalde, esperant que la meva desagradable experiència a Les Corts almenys pugui servir per alguna cosa.

Els temes recurrents

En el camí vers la normalització de l’ús de la bici com a vehicle de transport habitual a Barcelona, hi ha dos temes recurrents, i a l’estiu relacionats, que surten a gairebé totes les converses d’ascensor.

El primer és la temuda suor. No deixa de ser curiós que individus que evidentment no són de dutxa diària, o que si ho són, no la complementen amb el canvi de roba que hauria d’anar associat, estiguin tan preocupats per si sues o no quan vens en bici a treballar. Fa anys els intentava raonar amb els arguments de que les bicis d’ara porten marxes, de que cal buscar el recorregut amb menys pendent, de que la majoria de les zones de Barcelona no tenen excessives pujades… ara ja estic en la fase de “però et sembla que jo faig olor de suat, o què?” i molt em temo que en poc temps ni tan sols respondré, sinó que els posaré l’aixella en tot el nas i deixaré que valorin.

El segon és la climatologia. Malgrat el clima privilegiat que tenim a Barcelona, sembla que cap moment és bo per anar en bici. Si és hivern, el problema és que com aguanto el fred, si és estiu, just al contrari, i a més aprofitem per enllaçar amb el tema de la suor. I com que l’entretemps que deien les nostres àvies ja no existeix, la primavera i la tardor generen exactament els mateixos comentaris. El súmmum de tot els mals és la pluja. Increïble, a una ciutat com Barcelona, absolutament farcida de motos, però cert. Més increïble encara quan moltes vegades qui et fa aquest comentari porta un casc de moto a la mà. Després d’anys de provar de fer pedagogia metereològica amb comentaris raonables del tipus “es poden buscar les zones d’ombra per evitar la calor”, “quan vas de baixada, fa fresca”, “en bici no es passa fred, si portes equipament adequat”, “només et mulles si no portes una capelina”… mica en mica he entrat en la fase de la resposta breu i clara: “NO”. No passo calor, no passo fred, no em mullo. No més que si anés caminant i per descomptat de cap de les maneres més que si anés en moto. Però tampoc serveix de res, perquè la majoria de les converses metereològiques acaben amb el mateix comentari: “què valenta!”. O sigui que prenguin nota danesos, holandesos, europeus d’aquells països amb condicions metereològiques ben dures i on anar en bici no té cap més història: són una colla d’herois!

Carrils bici de butxaca

En Marc Belzunces ja ha parlat vàries vegades al seu blog De l’Holocè estant de l’estretor dels carrils bici de Barcelona, sovint amb incorporació de vídeos que il·lustren aquest fet de manera molt clara.

El problema ja no són els carrils pre-existents, que tenen la mala excusa de que potser van ser pensats (o malpensats) amb la idea de que els ciclistes urbans seríem els quatre de sempre. El problema són els carrils nous, que no deuen haver costat gens barats, i que neixen raquítics i per tant perillosos, com el del nou tram del Passeig Sant Joan. Per pensar carrils bici decents tampoc cal encarregar un estudi a cap consultoria, només cal veure els vídeos que hi ha penjats a la xarxa dels carrils d’Àmsterdam o Copenhaguen i fer un intent d’adaptació d’aquest disseny al nostre entorn. Cal, com a molt, fer un volt pels carrils existents i trobar-se amb tot tipus de ciclistes, els que van lents i els que volen avançar. Si ho hem de fer bé, cal parlar amb els propis ciclistes urbans i seguir les seves recomanacions, però veient com va tot potser això ja és aspirar a massa.

Ahir vaig trobar una senyora que, tota despistada, passejava tranquil·lament pel carril bici de doctor Fleming. No és estrany, perquè és un carril d’aquells “fantàstics” consistent en dues ratlles paral•leles pintades damunt la vorera i res més, o sigui, un instrument per fomentar la discòrdia entre ciclistes i vianants. Aquesta okupa, ella soleta, i degut al seu considerable sobrepés, ocupava tot el carril. I no hi ha excusa: les ratlles paral·leles es van pintar fa poc (perquè en aquest carrer el carril bici ha canviat d’una vorera a l’altra). Potser l’amplada dels carrils bici a Barcelona l’estableix el Gran Barrufet?

Esport i tecnologia

Repasso les entrades del meu blog i veig que ja al desembre de 2006 (com passa el temps) vaig parlar de l’addicció al pulsòmetre. La història s’ha tornat a repetir i el pulsòmetre torna a estar avariat. En aquest cas, ja és altre pulsòmetre, amb més opcions i meravelles del que ocupava el meu canell fa gairebé 5 anys.

Repassant el text del 2006, he comprovat que la suposada addicció, que llavors ja apuntava, ha anat a més. Les prestacions d’aquest nou aparell de monitorització (descàrrega dels exercicis a internet, elaboració automàtica de gràfiques amb franges d’entrenament, connexió amb xarxes socials, disseny i seguiment de programes setmanals d’entrenament…) l’han convertit en un estri encara més imprescindible. No només et diu si entrenes poc, molt o massa, sinó que a sobre permet compartir aquest entrenament amb els amics i comptabilitzar temps, freqüències i crema de calories en una mena de diari virtual, a banda d’altres prestacions que es van accumulant en les diferents actualitzacions del software fins arribar a un recompte que, vist així, et fa sentir com una protagonista del Star Trek del fitness.

Tornar a entrenar sense pulsòmetre (inevitable durant uns dies, el servei tècnic necessita el seu temps) t’obliga a viure en una mena de galàxia de desconcert esportiu. No saps si entrenes bé o malament, no saps en quin moment assoleixes els objectius de freqüència cardíaca, has de fer un esforç per recuperar la connexió amb les sensacions del propi cos, que des de fa anys visualitzes a través d’una pantalla… i “el pitjor” de tot: els exercicis d’aquests dies no quedaran comptabilitzats enlloc, no s’accumularan als programes d’entrenament… tu sues i t’esforces però la webagenda fitnètica et recriminarà amb el seu buit i el pulsòmetre, quan torni i faci recompte d’aquest buit, et regalarà un missatge a pantalla que diu “ENTRENE MÁS“.

Mancada de controls i recompenses externes, durant uns dies tocarà entrenar “a la vieja usanza” i trobar aquella motivació interna de tota la vida per seguir mantenint-se en forma. No hi ha cap dubte que ho faré, però tampoc m’estranyaria saber que pot haver gent a qui li costi força. Aquesta anècdota, extrapolable a altres àmbits de la nostra vida diària que ara es troben facilitats o incentivats per la tecnologia, m’ha fet pensar en molts paral·lelismes (sembla que darrerament és la línia) que han donat tema de conversació presencial amb amics i coneguts. Ara falta per veure si també donen peu als comentaris dels lectors virtuals.

De qui és l’espai?

Aquest matí he fet un tweet provocador, d’aquells clars que provoquen l’adhesió immediata o el rebuig frontal. Concretament era aquest:

l’espai per carrils bici és limitat, o es pren a cotxes o a vianants, cal fer una aposta clara i reduir l’espai de cotxes i motos #bicibcn

Un dels meus seguits/seguidors m’ha respost amb educada contundència, i a partir d’aquí s’ha generat un debat (educat, dels que a mi m’agraden) que en David ha traslladat al seu blog i que jo he comentat allà mateix, després que ell m’hi ha convidat. He pensat que valia la pena reformular part del text del meu comentari i entrar-lo com a un post al meu blog.

Entenc que les ciutats han evolucionat, i afortunadament molt, des de la seva primera planificació, i entenc també que Barcelona, com moltes altres fan o ja han fet, hauria de donar un pas més i redistribuir els seus espais de trànsit, que són limitats, entre usuaris i futurs possibles usuaris. No em sembla que les ciutats del futur, cada cop més poblades, hagin de ser espais atapaits per cotxes i motos, on el ciclistes urbans estiguin condemats a lluitar pel seu lloc enmig de vehicles motoritzats (camions, autobusos, cotxes…) o a entrar en discòrdies inútils, molestant als vianants per la vorera. Si seguim en aquesta escalada de priorització del vehicle motoritzat privat, crec que el que fem és avançar amb pas ferm cap a la “inhabitabilitat” de les ciutats, i en aquest escenari de “inhabilitabilidad” tots sortim perdem, i sobretot el vianant (l’especímen més feble de la fauna urbana i allò que tard o d’hora tots som).

Jo també soc (ocasionalment) conductora, i de debó considero que Barcelona es pot permetre prescindir d’una mica de l’espai que ara dedica a cotxes i motos, sense patir cap trauma ni col·lapse històric. El que passa és que els drets i privilegis adquirits costen molt de deixar anar, malgrat cada cop siguin menys (i no m’agrada fer servir la paraula) sostenibles. Els vehicles a motor han estat els reis de la ciutat durant uns anys però no tenen perquè seguir sent-lo durant tot el que ens quedi d’història. Crec que cal apostar per compartir l’espai amb tot aquell munt de gent, de tot tipus, que han optat per anar a la feina, a classe o a on sigui en bici, i que tenen dret a fer-lo de manera segura i sense sentir que molesten a tothom.

Spinning inclusiu

Aquest post va sobre esport. O no. O no només. Potser que cadascú decideixi i, si vol, m’ho faci saber als comentaris.

Per a qui no ho sàpiga, això del spinning és, explicat molt breument, pedalar al ritme de la música. Si la música és ràpida, pedales ràpid i per tant vol dir que estàs fent un sprint. Si la música és lenta, pedales lent i per tant vol dir que estàs pujant una muntanya. Els tècnics i els entesos diran que és molt més i tindran raó, però bàsicament la cosa va per aquí. Com sempre, una peli del youtube val més que 1000 paraules.

Al gimnàs on vaig habitualment s’ha programat un nou tipus de sessió, que en essència diria que consisteix en que no hi ha ritmes, són 45 minuts amb música mentre el monitor t’anima fer coses com ara “trobar el teu ritme interior”, “volar”, “buscar les teves sensacions” i de vegades t’explica una mena d’història que representa que t’ha de motivar (per exemple, que estàs a una nau en forma de bici i que has de pedalar amb força per salvar la galàxia). Ja us podeu imaginar el panorama.

Doncs bé, l’altre dia tocava una classe d’aquestes (venen fixades en la planificació del gimnàs i els monitors han de fer el que toca) i jo evidentment tenia un pla alternatiu, gens relacionat amb el spinning (és fàcil deduir que aquestes sessions no m’agraden gens), però finalment, i per invitació del monitor (un dels meus tècnics de spinning de referència), hi vaig anar.

Va ser curiós, perquè aquest monitor, que és un gran professional del seu tema però diria que no és psicòleg ni pedagog, en veure què passava amb aquest tipus de sessions i les cares que posavem la majoria dels clients (cal tenir en compte que hi ha una minoria a qui sí li agraden), va trobar en el concepte de inclusió la possible clau de l’èxit en aquestes sessions tan desagraïdes. Va pensar i decidir que no es tractava d’adaptar l’activitat, sinó de plantejar quelcom una mica diferent, però amb el mateix objectiu, amb uns trets propis que permetessin que tothom (els que busquem ritmes i els que busquen chill-out) s’hi trobés còmode i acollit. Va buscar músiques amb prou ritme com per trobar el ritme però no massa ritme com per no poder-lo obviar. Va donar instruccions en tots dos sentits, amb tota naturalitat i sense diferenciar. I en comptes d’explicar-nos un compte, va ser creatiu i en el tram final de la classe, quan havíem de fer l’esforç més gran, en lloc de deixar-nos anar una historieta estàndard, ens va dir que busquessim en la nostra memòria un moment de triomf, un moment d’èxit gratificant, i provessim de reviure’l. Molt més contextualitzat, personalitzat, real i efectiu que una historieta de la guerra de les galàxies.

L’objectiu de la sessió es va assolir del tot: vam acabar suats com pollastres i molt satisfets amb la feina que havíem fet. Sense oblidar que el monitor, en comptes de passar una classe de pena repetint consignes estereotipades, va poder posar en pràctica la seva creativitat i crec que va acabar amb l’autoestima reforçada en veure el grau d’aprofitament i la satisfacció del públic.

Mestres, profes, psicòlegs i pedagogs que heu arribat fins aquí: us sona?

Grans ciclistes

Després de bastants mesos sense entrades al blog, veig que el meu darrer post de febrer va ser premonitori. A Barcelona cada vegada és menys estrany anar en bici (fins i tot en Brompton) i afortunadament no passen tantes desgràcies com per omplir d’anècdotes un blog, però tot i així se’n poden seguir explicant cosetes i fent reflexions, més enllà (o amb més extensió) del que molts ciclistes comentem cada dia al Twitter, utilitzant el hashtag #bicibcn.

Una de les coses que em crida l’atenció de l’increment de ciclistes urbans (parlo dels que utilitzem la bici com a mitjà de transport, no dels que la fan servir per fer esport) és que amb aquest volum de nous ciclistes s’ha donat pas a un col·lectiu que, pocs anys enrera, alguns ciclistes percebíem com a part de l’oposició: les persones grans. Jo mateixa tinc força comentaris dedicats a les iaies espantadisses (no parlo de les que s’espanten de veritat, que algunes en tenen bons motius, sinó de les “teatrals”) o als iaios amenaçadors.

Per això justament m’agrada trobar-me, i en alguns casos fer petar la xerrada a un semàfor, amb gent gran que es desplaça en bicicleta. Crec que aquests ciclistes urbans aporten al col·lectiu no només una imatge de normalització, sinó en molts casos, un exemple d’hàbits respectuosos amb les normes de trànsit (t’expliquen que és per costum i per allò de modelar la conducta de les criatures) que contribueix a millorar la imatge del col·lectiu del ciclisme urbà i ofereix un exemple a aquells ciclistes (per sort, els menys) que es pensen que estan sols al món i que posar el peu a terra, penalitza.

Per tant, benvinguts els ciclistes molt majors d’edat!