Avui el pulsòmetre s’ha quedat “congelat” a mitja classe d’aeròbic. Al cap de 10 minuts de veure que la meva freqüència cardiaca es mantenia en un superestable 68% he pensat que ni tan sols jo era capaç d’aquesta proesa. Me l’he mirat millor i, efectivament, estava bloquejat.
El que és curiós no és això (els aparells es pengen, la tecnologia és així), sinó que aquest fet ha tingut com a conseqüència que ja no he entrat a fer la classe de spinning posterior. Era una capacitat alta i no es tractava d’entrar sense monitoritzar, no fos cas… He mirat al meu voltant, veient tots els meus companys de suors (sobretot els spinners), ben satisfets controlant els seus pulsòmetres, ells sí podien entrar sense problemes. Què passa? Tan ficada està la tecnologia en la meva vida, tan útil és, que segons per a què ja ha esdevingut quelcom imprescindible? Em donarà un patatús per entrar a fer una capacitat alta sense control de la freqüència? Per descomptat que no. Però estic tan acostumada a monitoritzar-me que el pulsòmetre ja no és un mer instrument, ara forma part de l’activitat, molt més fins i tot del que havia imaginat fins ara. I no només per a mi, dues persones més han entès perfectament que no entrés sense pulsòmetre, està clar que en el meu cas haurien fet el mateix.
Llavors he vist a tot el personal als cross-trainers, també monitoritzats, veient la tele mentre suen la cansalada. Els matxaques a les cintes de correr, amb el % d’inclinació afinat a la dècima, les seves pulsacions controlades, el volum final de crema de calories calculat. Fins i tot una activitat com l’exercici físic està condicionada per la tecnologia, com ha canviat tot en poc temps i sense que ens adonessim!
