Un discurs que ja no toca

Em sembla estrany que un volum important (o com a mínim, sorollós) del professorat de secundària, insisteixi en la seva defensa de les classes magistrals a les aules de batxillerat i fins i tot a les d’ESO. No és només que se’ls hagi parat el rellotge al segle passat (o avantpassat) i que vulguin fer allò que no toca, i és reproduir amb els seus alumnes la manera única d’educació monolítica que els segurament van aprofitar tan bé, sinó que em sembla esgarrifós que no s’hagin parat a pensar en com aquelles TIC de les que tant es queixen (perquè els alumnes en saben més, perquè distreuen, perquè ajuden a copiar, perquè minimitzen aquell sacrosant factor del patiment personal necessari per a materialitzar el seu concepte d’aprenentatge…) van més enllà de l’anècdota i han d’acabar redefinint (en molts casos, ja ho han fet) la figura del mestre.

A una classe digital, amb els llibres de text substituïts i no per una finestra, sinó per dues de les parets obertes a la xarxa, la dinàmica de la classe magistral no només és anacrònica, sinó perfectament substituïble i de ben segur millorable per una projecció multimèdia. El mestre com a estaquirot que deixa anar el seu discurs té totes les de perdre davant les millores tecnològiques, que no tenen mals dies, que poden fer demostracions màgiques i que a sobre són molt més barates i no fan vaga.

El valor afegit a la funció del professorat radica en la seva habilitat com a gestor del coneixement, innovador estratègic, dinamitzador del grup, moderador del treball cooperatiu, coneixedor de les individualitats que habiten l’aula… Aquest sí que, de moment, serà una mica més difícil que ens els prenguin. Llavors, no entenc a què ve tant d’interès en competir amb uns estris que ens tenen la partida guanyada per avançat. Ens agradi o no, el discurs unidireccional ja no toca. Pel nostre bé.