En Marc Belzunces ja ha parlat vàries vegades al seu blog De l’Holocè estant de l’estretor dels carrils bici de Barcelona, sovint amb incorporació de vídeos que il·lustren aquest fet de manera molt clara.
El problema ja no són els carrils pre-existents, que tenen la mala excusa de que potser van ser pensats (o malpensats) amb la idea de que els ciclistes urbans seríem els quatre de sempre. El problema són els carrils nous, que no deuen haver costat gens barats, i que neixen raquítics i per tant perillosos, com el del nou tram del Passeig Sant Joan. Per pensar carrils bici decents tampoc cal encarregar un estudi a cap consultoria, només cal veure els vídeos que hi ha penjats a la xarxa dels carrils d’Àmsterdam o Copenhaguen i fer un intent d’adaptació d’aquest disseny al nostre entorn. Cal, com a molt, fer un volt pels carrils existents i trobar-se amb tot tipus de ciclistes, els que van lents i els que volen avançar. Si ho hem de fer bé, cal parlar amb els propis ciclistes urbans i seguir les seves recomanacions, però veient com va tot potser això ja és aspirar a massa.
Ahir vaig trobar una senyora que, tota despistada, passejava tranquil·lament pel carril bici de doctor Fleming. No és estrany, perquè és un carril d’aquells “fantàstics” consistent en dues ratlles paral•leles pintades damunt la vorera i res més, o sigui, un instrument per fomentar la discòrdia entre ciclistes i vianants. Aquesta okupa, ella soleta, i degut al seu considerable sobrepés, ocupava tot el carril. I no hi ha excusa: les ratlles paral·leles es van pintar fa poc (perquè en aquest carrer el carril bici ha canviat d’una vorera a l’altra). Potser l’amplada dels carrils bici a Barcelona l’estableix el Gran Barrufet?
