Fred i vent a Barcelona aquests darrers dies. Bé, relativament, perquè amb els nostres ulls voldrien plorar els ciclistes holandesos, alemanys o danesos, allò sí és fred i vent, i també neu i pluja.

La curiositat aliena es multiplica quan arribes amb la bici, sense cara de neguit, ni ferides visibles, i a sobre vestida amb faldilla i amb mitges de fantasia. Fa un moment era una incívica neo-progre destorbadora, usurpant el sacrosant espai dels cotxes (i sobretot dels taxistes), digna de rebre les pitades reglamentàries, i de cop i volta soc una mena d’heroïna, una dona valenta i d’idees fermes, i em faig digna d’un comentari que no acabo de saber com prendre’m: “això diu molt de tu”.

Com deien als còmics (llavors, tebeos) de quan jo era nena, “ni tanto, ni tan calvo”. Ni soc un perill urbà, ni cal que em posin la medalla al mèrit, tampoc he arribat a la feina en ple temporal ni considero que m’hagi jugat la vida tot fent camí. Com costa de normalitzar això de la bici a la ciutat… però espero poder deixar-lo en herència als meus néts.

En Carles Soler informa d’una trobada de plegables molt interessant, a un lloc especialment bonic (oi, Anna?):

“Estem estan preparant pel proper diumenge 22 de novembre a les 11h del matí una Fira-Concentració de bicicletes plegables a Vilanova i la Geltrú.

La fórmula de Fira-Concentració està pensada perquè el ciclista de plegables vingui a Vilanova i participi en un recorregut urbà d’uns 7 km, sortirem de la zona del llarg Passeig Marítim que tenim la sort de tenir i per carrers de la vila.

També hi participaran les marques més importants de bicicletes amb estands on podrem gaudir de les darreres novetats a la zona del Parc de Ribes Roges.

Hi haurà el sorteig d’una plegable entre tots els participants.

Podrem gaudir de les bicicletes que ens visitin tant de Vilanova com de fora, el mercat i models és tant ampli que segur que quedarem sorpresos de les plegables i les diferents tipologies de màquines que hi han.

Al nostre voltant darrerament n’està ple de concentracions, dia de la bici, passejades, trobades, marxes de bicicletes, curses, però lo que no tenim són concentracions de bicis plegables, per això aquesta. Per això la concentració és exclusiva per bicicletes plegables.

Vilanova i la Geltrú està molt ben comunicada per ferrocarril , això permetrà que molta gent pugui plegar la bici al tren i la desplegar-la a la nostra ciutat.

També la gent de la nostra ciutat podran desplegar la bici i sortir al carrer, per això el nom de la Trobada és: DESPLEGA LA BICI A VILANOVA I LA GELTRÚ.”

Bloc : http://bicis-plegables.blogspot.com

Segurament a la vida, en general, no hi ha massa casualitats ni coincidències. Hi ha situacions que passen perquè les sabem o les volem trobar, perquè ens les busquem o perquè som capaços d’identificar-les en veure-les. Una d’aquestes situacions és que jo treballi per a l’educació inclusiva i també dediqui aquest blog al que algú podria nomenar la inclusió ciclista. Fent una mirada als posts, veig com molts d’ells parlen de trobar un lloc per a les bicis en una ciutat motoritzada. Un lloc que els correspon per dret, norma i evolució cívica, però que en la realitat i l’ús diari desperta susceptibilitats i, perquè no dir-ho, pors, i és que a molts dels usuaris de la via pública (cotxes, motos, alguns vianants) els sembla que compartir l’espai és cedir part del seu, i els sembla que el seu espai ho és per dret de naixement, de tradició, de meritatge.

En el món educatiu també passa, massa sovint, que sota un discurs aparentment inclusiu s’amaguen pràctiques segregadores que prioritzen l’objectiu de perpetuar un status de poder. La paraula “inclusió” es posa a tot arreu com el Sant Cristo gros, perquè és que el que “toca” legalment, èticament i dissimuladament, però darrera la prèdica s’hi amaguen operacions de maquillatge que parlen d’ubicació, no d’inclusió.

De la mateixa manera que dues ratlles paral·leles damunt una vorera no només no generen inclusió ciclista sinó enfrontament amb els vianants, la ubicació d’un nen o nena amb discapacitat en un aula amb les estratègies de treball del segle XIX i la classe magistral i fitxes adaptades com a eines sacrosantes, no genera inclusió sinó impostura. Són actuacions disfressades, com la canalla aquests darrers dies, camuflades de inclusió, i darrera la màscara hi ha l’afany per una segregació que sona lletga però que tants (i tantes) volen mantenir i fins i tot augmentar, al preu que sigui.

La senyalització clara pel que fa ciclistes als carrers de París fa pensar, novament, en els disgustos que tots plegats ens estalviariem si l’Ajuntament de Barcelona es dediqués a senyalitzar adequadament allò que, per haver inclòs a l’ordenança, ja dona per fet i sabut.

Que no hi ha prou amb escriure a l’ordenança municipal que “les bicicletes podran circular, excepte en moments d’aglomeració de vianants, per (…) c) zones de prioritat invertida en els dos sentits de circulació“, és un fet que puc comprovar de manera gairebé diària en pedalar pels carrers de prioritat invertida de Les Corts, mentre motos i cotxes em piten i/o insulten en creure que estic fent una infracció, quan en realitat només posen de manifest la seva ignorància. En resultar evident que els conductors no es dediquen a repassar l’ordenança municipal, i per tal de promoure la bona convivència, estaria bé senyalitzar aquest dret amb la mateixa claredat que, per exemple, la prohibició de circular pel passeig central de la Rambla Catalunya. D’altra manera, a Barcelona em quedo sempre amb la sensació de que només se m’avisa de tot allò que no puc fer, mentre que en altres ciutats els drets de circulació dels ciclistes són igual de visibles que els seus deures.

Després de cada estada a París torno amb la mateixa sensació. En una ciutat on em faig un fart de passejar, no veig els ciclistes tan estressats com a Barcelona.

Potser és perquè en general sembla que poden circular tranquilament, sense que els cotxes, ni tan sols els taxis o els autobusos, s’emprenyin.

Potser és perquè els carrers estan senyalitzats clarament i els vehicles tenen clar que les bicis també hi circulen i que cal compartir l’espai, no disputar-se’l.

Potser és perquè un munt de policies en bicicleta recorden als vehicles que els ciclistes existeixen i, malgrat ser més fràgils, tenen els seus drets.

Potser és pels anuncis de Paris respire que trobes de tant en tant als carrers, al metro, a l’autobús… La bici és un element més de la ciutat, els autobusos les avancen deixant distància prudencial i els vianants que se les troben damunt la vorera no reaccionen amb espant, senzillament es creuen amb naturalitat (iaies i tot).

El cas és que fa bonic veure novament, durant uns dies, com la gent pot circular en bici sense que la insultin, escridassin, posin la seva vida en risc ni la facin sentir com a un okupa allà on gosi ficar la roda.

Vagi per avançat que no tinc absolutament res en contra de les àvies. De fet, adorava les meves àvies, i algun dia voldria arribar a ser una de ben venerable (sobretot, sense el cavell tenyit de vermell). Però si arribo a l’edat de ser considerada gran, voldria trobar-me amb mi mateixa pel carrer. No per curiositat ni per avisar-me de res, sinó per experimentar l’estrany efecte que produeixo en l’abrumadora majoria de les àvies que em creuo cada dia quan vaig en bici.

Els meus hàbits ciclistes consisteixen en:

1. fer servir el carril bici sempre que existeix i està raonablement dissenyat (o sigui que la vida, per principi, no me la jugo)

2. fer servir la calçada sempre que es pot (amb el mateix criteri)

3. anar per la vorera amb suma prudència quan la normativa ho permet o la meva vida està en joc, pedalant si no hi ha vianants, caminant al costat de la bici si n’hi ha (és a dir, seguint la màxima de compartir sense molestar)

Doncs bé, el meu efecte sobre les senyores d’avançada edat és sublim: diàriament veig com senyores que caminen gairebé arrossegant-se, amb bastons, amb crosses, em veuen venir i recuperen la mobilitat com per intervenció divina. Treuebn forces d’on semblava que no hi havia i acceleren el just per interceptar-me o posar-se “a tir”, i a continuació m’ignoren o em dediquen una mirada desagradable.

Inicialment vaig pensar que era anecdòtic, puntual, breument se’m va acudir que potser tenia superpoders curatius, però ara ja començo a sospitar que l’autèntic poder és la seva motivació per “posar-me en evidència” o per reivindicar un espai que creuen tenir en exclussivitat, i que les mirades desagradables són les mateixes que deuen rebre els joves que els semblen massa sorollosos, les noies massa escotades o la canalla massa moguda.

Em recordo pensant, de joveneta, que sabria que m’havia fet vella el dia que comencés a queixar-me de la resta del món i molt especialment de joves i nens, a escridassar-los o a mirar-los malament. Per això, quan em trobo alguna àvia que somriu mentre segueix el seu pas, penso que aquesta té l’ànima jove i li somric de tornada.

Totalment d’acord amb el consell de Bici-Vici a l’entrada Circular pel mig del carril, però de vegades em cansa allò que a totes les generacions ens toca fer de treballar, patir o perillar pel futur dels hereus de la terra.

Ja em va tocar patir tabac a les aules (sobretot quan hi havia examens, que els companys es posaven nerviosos i els profes s’avorrien) perquè anys després, quan jo ja no hi era, s’acabés prohibint. Em va tocar anar a classe dissabtes al matí, perquè anys després els nens acabessin fent jornades intensives a l’estiu. Em va tocar tenir fills sense dret més que a una cutrededucció a l’IRPF i a buscar-me la vida, perquè anys després hi haguessin ajuts diversos, xecs bebè, casals d’estiu a totes les escoles… Em va tocar ser de les poques noies que feien arts marcials, a risc ens diguessin “hombrunas”, perquè ara noies i nois puguin fer ballet, taekwon-do o el que els plagui. És una satisfacció que el món canviï, ni que sigui mica en mica, i que els teus fills, els teus alumnes, tota la jovenalla que ens ha de pagar les pensions, es trobi les coses una mica millor del que te les vas trobar tu. Però ara m’ha de tocar anar pel mig del carril per educar als conductors impacients que em piten, m’insulten i m’aixequen el dit, esperant que algun dia els meus fills o nets puguin circular sense posar en risc la seva vida, en el dia llunyà que aquests conductors se n’adonin que les zones 30 no són per anar a 40 i que l’objectiu vital d’una persona en bicicleta no és alentir el trànsit? Sembla que sí, però de vegades penso que jo no vull ser activista ciclista, només vull poder anar a la feina, a comprar, al gimnàs o a passejar… en bici.

Durant les meves darreres anades i vingudes cap a la UOC havia buscat per diferents llocs (vorera muntanya, vorera mar, centre ajardinat…) el carril bici que segons el mapa de carrils bici del 2009 suposadament completava la Diagonal, entre els carrers Sicília i Marina, sense èxit. Fins i tot un dia vaig demanar-ho a un guàrdia urbà, i va resultar que tampoc l’havia vist mai.

Finalment, m’he decidit a consultar amb l’Ajuntament, i després de respondre’m que anirien a comprovar “in situ”, m’han informat que efectivament no hi ha carril bici que completi la Diagonal, i que en aquell tram, que els falta, estan valorant quin seria el millor traçat. Tot afegint que corregiran l’error al mapa del 2010.

Com que l’alternativa d’anar per la vorera cada cop em fa menys gràcia, he optat per superar el tram complicat tot seguint els consells d’un ciclista amb pinta “pro” que vaig trobar fa un parell de setmanes just a la cantonada Diagonal-Sicília, i que tenia estudiats els intèrvals semafòrics per travessar el tram amb relativa seguretat i rapidesa. Tot i així, cal apretar la pedalada perquè els conductors impacients no se’t “mengin” en girar pel carrer Sardenya com si els anés la vida.

El dia a dia d’un ciclista a París durant 1 any.

Per a les persones que fan breu conversa a l’ascensor, tot mirant la Brompton, sembla que mai és el moment adequat de l’any per anar en bicicleta. Em passo l’hivern sentint com deu ser d’emprenyador venir a la feina amb la gelor/vent/pluja, com si Barcelona fos Chicago. De cop i volta, el “xip” canvia i la conversa gira al voltant de la calor horrorosa que dec passar per arribar cada matí a la feina damunt la meva bici. I no parlem quan em troben a migdia, talment sembla com si Catalunya fos un país equatorià. L’entretemps, com diuen les iaies, ha desaparegut del tot. No hi ha un bon moment per anar en bicicleta, o fa massa fred, o fa massa calor, o plou massa, o no plou gens. Tot això deixant de banda els immensos desnivells de Barcelona, és curiós que em diguin “com deus suar, oi?” quan em veuen a l’ascensor fresca com una rosa.

És inútil insistir en que no soc cap heroïna-activista ciclista, que no té més mèrit pujar el carrer Calvet pedalant que pujar-lo caminar, perquè la inclinació és exactament la mateixa, que si plou en mullo igual que els motoristes (o menys, perquè jo plego la Brompton i paro un taxi) i que, tornant a casa, amb aquell airet de la baixada, passo menys calor que els que s’apreten ben embotits en un autobús amb olor de suat. L’endemà, torna-hi. Les famoses excuses per no agafar la bici, reconvertides en el·logis cap a la senyora amb faldilla i sabatetes que ve a treballar com si fes el Tourmalet.