Ja fa tems que arriben alertes sobre el Facebook i altres xarxes socials, respecte al que fan amb les nostres dades i com inevitablement acaben en mans de la CIA i altres agències gens de fiar. Tot i que la meva hiperactivitat al Facebook és evident, crec no està de més que es faci opinió d’aquests temes, ben al contrari, és convenient, perquè hi ha molta candidesa pel que fa a la introducció de dades personals a la xarxa.
La utilitat del Facebook com a eina de comunicació és prou evident, i la seva facilitat d’ús fa que encara sigui una eina més amigable, però sovint em faig creus de veure com la gent hi penja informacions d’una privadesa que esgarrifa o fotos d’aquelles que no haurien de sortir mai de la porta de casa, i a sobre hi permeten l’accés a tota la xarxa “Facebookera” o als 500 amics que em sembla increïble que tinguin. És com si la xarxa social ens amputés el pudor, la prudència i el sentit comú. I no només perquè la CIA ens vigili, sinó perquè tampoc cal avisar al món sencer de que aquest cap de setmana no hi serem (apa, lladres, aprofiteu i vingueu a robar, que estareu ben tranquils…) o posar una foto tipus catàleg de Victoria’s Secret, per més glamouroses que haguem sortit.
Ara, tampoc cal fer un gra massa de tot això. Ja fa molts anys que rebo correu brossa de tota mena (virtual i real) perquè dec sortir a ves a saber quines bases de dades que algú venut o revenut a algú altre. El volum de missatges al meu Thunderbird que em recomanen allargar el penis per donar més satisfacció (difícil, sobretot quan no en tens) és d’una dotzena al dia, i això que el meu ús d’Internet mai ha contemplat les visites a les pàgines ni remotament relacionades amb aquest ram. No he notat que amb el Facebook hagi hagut cap mena de canvi en aquesta dinàmica, que ja fa anys que dura. O sigui que de moment no m’amagaré del món en cap bombolla opaca, però d’aquí a publicitar les meves intimitats al Facebook o qualsevol altre lloc… hi ha un abisme.
