Per a les persones que fan breu conversa a l’ascensor, tot mirant la Brompton, sembla que mai és el moment adequat de l’any per anar en bicicleta. Em passo l’hivern sentint com deu ser d’emprenyador venir a la feina amb la gelor/vent/pluja, com si Barcelona fos Chicago. De cop i volta, el “xip” canvia i la conversa gira al voltant de la calor horrorosa que dec passar per arribar cada matí a la feina damunt la meva bici. I no parlem quan em troben a migdia, talment sembla com si Catalunya fos un país equatorià. L’entretemps, com diuen les iaies, ha desaparegut del tot. No hi ha un bon moment per anar en bicicleta, o fa massa fred, o fa massa calor, o plou massa, o no plou gens. Tot això deixant de banda els immensos desnivells de Barcelona, és curiós que em diguin “com deus suar, oi?” quan em veuen a l’ascensor fresca com una rosa.
És inútil insistir en que no soc cap heroïna-activista ciclista, que no té més mèrit pujar el carrer Calvet pedalant que pujar-lo caminar, perquè la inclinació és exactament la mateixa, que si plou en mullo igual que els motoristes (o menys, perquè jo plego la Brompton i paro un taxi) i que, tornant a casa, amb aquell airet de la baixada, passo menys calor que els que s’apreten ben embotits en un autobús amb olor de suat. L’endemà, torna-hi. Les famoses excuses per no agafar la bici, reconvertides en el·logis cap a la senyora amb faldilla i sabatetes que ve a treballar com si fes el Tourmalet.
