Un repte

La meravellosa xarxa de carrils bici de Barcelona de tant en tant es mou, com diu en Marc Belzunces a un interessant post del seu bloc, sovint per fer-se encara més estreta. Les rutines de les nostres vides ens porten a fer normalment els mateixos recorreguts, però de tant en tant toca descobrir noves rutes i, en conseqüència, nous espants.

Fa uns dies vaig incorporar un nou recurregut a les meves rutes de ciclisme urbà: el camí de Les Corts a Camp de l’Arpa. Sobre el mapa, pur Eixample, més o menys de punta a punta de Barcelona majoritàriament per la quadrícula planificada per Cerdà, cap problema. Sobre la realitat… una experiència.

El camí fins a Passeig Sant Joan era prou clar: carril bici de la Diagonal, aquell espant estret i compartit amb vianants, motos, gossos, kioskos, parades de bus… que sembla fet expressament per generar conflicte i ha assolit el seu objectiu, posar-nos a tots en contra (felicitats als “planificadors” municipals). A partir de Passeig Sant Joan… sorpresa! El carril bici de Provença és unidireccional i estret. Unidireccional en sentit Llobregat, o sigui que m’estava dient “podràs tornar però no pots anar”. Estem parlant d’unes 14 cruïlles de l’Eixample, que no són poca cosa. Quines són les possibilitats?

1. Anar pel carril bici de Provença en sentit contrari. És una infracció i també un perill, va ple de cicloturistes que (tot sigui dit) circulen en tots dos sentits de la marxa. Per acabar-ho d’adobar, és molt estret.

2. Anar per la vorera. Encara no és una infracció, però certament en aquesta zona és emprenyador pels vianants i ciclistes, és força transitada i les voreres estan plenes de motos i de terrasses (per cert, ningú posa el crit al cel per això i sí per una inofensiva bici que circula a 5 km/h).

3. Anar per la calçada, sense carril bici i amb el trànsit agressiu propi de la ciutat de Barcelona. Pitades de cotxes, motos i camions. Insults en els trams que fan pujada. Perill dels que volen fer la gracieta d’avançar-te a 20 cms de distància.

Hi ha una opció d’infracció combinada consistent en anar pel carril bici en contradirecció fina a Av. Gaudí, pujar fins Sant Antoni Maria Claret i fer les cinc cruïlles restant damunt vorera. Tampoc és cap “ganga”.

He demanat a l’alcalde, via tweet, que em recomani l’itinerari més segur, no tant per mi, que ja estic avesada a moltes coses, sino per la meva filla, ciclista urbana de nova incorporació a qui voldria poder aconsellar una manera d’arribar a destí sense jugar-se la seva vida. La resposta és el silenci.

Cycling for everyone

Un vídeo per gaudir, reflexionar i preguntar-se si com i quan arribarem aquí

El look atracador

Els comentaris sobre els efectes balsàmics d’anar en bici i minifaldilla per Barcelona són tema més o menys habitual al hashtag #bicibcn de Twitter. Es tracta d’un element pacificador sobre vianants, motoristes i conductors, de conseqüències fàcilment observables. Però què passa quan algú no vol, no pot o no li ve de gust vestir minifaldilla? Doncs hi ha altre element d’efectes potser no tan poderosos, però certament efectiu, i és adoptar el look atracador. L’estadística d’anar per casa (o més ben dit, pels carrils bici i carrers de Barcelona) diàriament, em diu que n’hi ha prou amb portar roba neutra i asexual, no massa indicativa de l’edat ni la condició social, pujar-se una mica el buf de manera que tapi mitja cara, i el possible insult o recriminació per part del vianant de torn, sobretot al carril bici fatídic de la Diagonal, no arriba a veure la llum, mai. Això sí, es nota la mirada, es nota la intenció, però gairebé es pot sentir el pensament… i si no és una senyora ben educada o poruga? i si no és una noieta inofensiva? i si és algú de mala casta que se’m girarà i m’engegarà a fer punyetes o, pitjor encara, pararà la bici i em dirà que no em fiqui on no se’m demana? I com que aquests cridaners de carrer no destaquen per la seva valentia, el pensament queda contingut i casdacú segueix a la seva, com hauria de ser des de bon començament.

Carrils bici de butxaca

En Marc Belzunces ja ha parlat vàries vegades al seu blog De l’Holocè estant de l’estretor dels carrils bici de Barcelona, sovint amb incorporació de vídeos que il·lustren aquest fet de manera molt clara.

El problema ja no són els carrils pre-existents, que tenen la mala excusa de que potser van ser pensats (o malpensats) amb la idea de que els ciclistes urbans seríem els quatre de sempre. El problema són els carrils nous, que no deuen haver costat gens barats, i que neixen raquítics i per tant perillosos, com el del nou tram del Passeig Sant Joan. Per pensar carrils bici decents tampoc cal encarregar un estudi a cap consultoria, només cal veure els vídeos que hi ha penjats a la xarxa dels carrils d’Àmsterdam o Copenhaguen i fer un intent d’adaptació d’aquest disseny al nostre entorn. Cal, com a molt, fer un volt pels carrils existents i trobar-se amb tot tipus de ciclistes, els que van lents i els que volen avançar. Si ho hem de fer bé, cal parlar amb els propis ciclistes urbans i seguir les seves recomanacions, però veient com va tot potser això ja és aspirar a massa.

Ahir vaig trobar una senyora que, tota despistada, passejava tranquil·lament pel carril bici de doctor Fleming. No és estrany, perquè és un carril d’aquells “fantàstics” consistent en dues ratlles paral•leles pintades damunt la vorera i res més, o sigui, un instrument per fomentar la discòrdia entre ciclistes i vianants. Aquesta okupa, ella soleta, i degut al seu considerable sobrepés, ocupava tot el carril. I no hi ha excusa: les ratlles paral·leles es van pintar fa poc (perquè en aquest carrer el carril bici ha canviat d’una vorera a l’altra). Potser l’amplada dels carrils bici a Barcelona l’estableix el Gran Barrufet?

De qui és l’espai?

Aquest matí he fet un tweet provocador, d’aquells clars que provoquen l’adhesió immediata o el rebuig frontal. Concretament era aquest:

l’espai per carrils bici és limitat, o es pren a cotxes o a vianants, cal fer una aposta clara i reduir l’espai de cotxes i motos #bicibcn

Un dels meus seguits/seguidors m’ha respost amb educada contundència, i a partir d’aquí s’ha generat un debat (educat, dels que a mi m’agraden) que en David ha traslladat al seu blog i que jo he comentat allà mateix, després que ell m’hi ha convidat. He pensat que valia la pena reformular part del text del meu comentari i entrar-lo com a un post al meu blog.

Entenc que les ciutats han evolucionat, i afortunadament molt, des de la seva primera planificació, i entenc també que Barcelona, com moltes altres fan o ja han fet, hauria de donar un pas més i redistribuir els seus espais de trànsit, que són limitats, entre usuaris i futurs possibles usuaris. No em sembla que les ciutats del futur, cada cop més poblades, hagin de ser espais atapaits per cotxes i motos, on el ciclistes urbans estiguin condemats a lluitar pel seu lloc enmig de vehicles motoritzats (camions, autobusos, cotxes…) o a entrar en discòrdies inútils, molestant als vianants per la vorera. Si seguim en aquesta escalada de priorització del vehicle motoritzat privat, crec que el que fem és avançar amb pas ferm cap a la “inhabitabilitat” de les ciutats, i en aquest escenari de “inhabilitabilidad” tots sortim perdem, i sobretot el vianant (l’especímen més feble de la fauna urbana i allò que tard o d’hora tots som).

Jo també soc (ocasionalment) conductora, i de debó considero que Barcelona es pot permetre prescindir d’una mica de l’espai que ara dedica a cotxes i motos, sense patir cap trauma ni col·lapse històric. El que passa és que els drets i privilegis adquirits costen molt de deixar anar, malgrat cada cop siguin menys (i no m’agrada fer servir la paraula) sostenibles. Els vehicles a motor han estat els reis de la ciutat durant uns anys però no tenen perquè seguir sent-lo durant tot el que ens quedi d’història. Crec que cal apostar per compartir l’espai amb tot aquell munt de gent, de tot tipus, que han optat per anar a la feina, a classe o a on sigui en bici, i que tenen dret a fer-lo de manera segura i sense sentir que molesten a tothom.

Molt per pedalar

Anar en Brompton per Barcelona ja no és quelcom tan estrany com quan vaig començar aquest blog, ara fa 415 entrades. Però encara ens queda molt per caminar i pedalar abans d’arribar als nivells que he pogut constatar durant un viatge per terres escandinaves.

Les excuses que aquí se senten cada dia (que si fa fred, que si plou, que si fa massa pujada o massa baixada) sembla que allà (on sí fa fred, plou, i també hi ha pujades i baixades) es van superar fa molt de temps. Senzillament, no se senten

Els problemes que generem alguns ciclistes quan gosem pujar a les voreres, a velocitat de vianant i fins i tot caminant al costat de la bici, i el terror que manifesta part de la població en veure com s’acosta la nostra arma assassina (altrament dita: bici) són totalment inexistents, i no només perquè hi hagi carrils bici, sinó per que quan un ciclista camina o circula amb la seva bici per la vorera, a cap vianant li dona un atac de cor.

Els comentaris dels veïns benintencionats (quantes vegades m’he sentit a dir allò de “què, vens de fer esport?” quan arribo a casa a dinar, amb vestit jaqueta i botes de canya alta, com si aquest fos el meu uniforme esportiu habitual) tampoc semblen comuns. Tothom entén que la bici és un vehicle per anar i venir, i que no és més esport que caminar, ni més arriscat que travessar segons quins passos de vianants.

I el més important: el respecte de conductors de vehicles motoritzats als ciclistes sembla generalitzat. Ni tan sols els taxistes es mostren amenaçats pel ciclista de torn que es troben en el seu sentit de circulació, ni ofesos quan alguns ciclistes es posicionen en primer lloc als semàfors, suposo que la percepció generalitzada és que l’espai públic és de tots i que tots tenim dret a ser-hi, a arribar allà on volem anar, i a sobreviure al trajecte.

Votar decisions tècniques?

Sembla que no hi ha ciclista barceloní blogger que pugui deixar passar aquesta setmana sense comentar el referendum de la Diagonal i compartir el que ha votat (bé, la segona part és optativa). Mane ha fet un bon recopilatori a la darrera entrada del seu blog Bici por Barcelona, i també en Marc, altre dels meus referents ciclístics, ha fet algunes entrades sobre el tema al seu blog de l’Holocè estant.

Jo vaig votar el primer dia sense cap incident però amb moltes reserves, perquè soc de les que pensen que les decisions tècniques les han de prendre els tècnics, no els usuaris. Ara, ja que han obert una consulta, no em queda altra que dir A, B o C, per mirar d’incidir ni que sigui mínimament en el resultat final. Tot i així, tremolo en pensar en els usuaris de la Diagonal (i aquí faran front comú certs vianants i conductors) que s’han vist identificats en sentir la publicitat municipal, quan diu allò de “i ja no haurem d’esquivar bicis!” i que votaran d’acord no només amb els seus criteris personals o les seves preferències, sinó sobretot amb els seus traumes o fòbies. Amb aquest panorama, i pensant en mi pujada damunt la Brompton, he votat l’opció B perquè tinc la percepció bastant clara de que l’opció A em vol enviar a la calçada lateral a jugar-me la vida amb els cotxes que en general no estan disposats a compartir el seu espai i de que l’opció C, entesa com a mantenir la Diagonal tal com està, només consisteix en perpetuar el que és una murga mal pensada des de fa molts anys (o ben pensada, si l’objectiu era generar mals rotllos entre ciclistes i vianants).

Senyalització inversa – esperem que per poc temps

De tant en tant, toca dir que hi ha quelcom a l’altra banda. En aquest cas, encara que hagin trigat 2 mesos, ja tinc resposta a la comunicació Senyalització inversa que vaig fer arribar a l’Ajuntament (via la seva web). En concret:

Realitzada la corresponent inspecció s’ha comprovat que els capçals dels semàfor de vianants i els dels semàfors de bicicletes tenen la seva ubicació intercanviada, tal i com vostè indicava. Li comuniquem que s’ha cursat l’ordre de treball pertinent per a la correcció aquesta anomalia i en breu serà esmenada.

Us demanem disculpes pels inconvenients que aquest fet us hagi pogut ocasionar, i us informem que ja s’han pres les mesures oportunes per evitar que situacions similars es tornin a produir.

Ara només queda esperar (tant de bo no triguin 2 mesos més) a que es “reverteixi” la senyalització.

La generalització ofensiva

Al darrer exemplar de la revista municipal d’informació, un dels representants dels grups municipals critica les opcions de reforma de la Diagonal emprant una expressió que trobo, com a poc, ofensiva. Literalment, diu “se propone transformar esta singular avenida solamente si pasa el tranvía, estrangulando, además, el tráfico en la propia Diagonal, colapsando el Eixample y sin poner freno al velódromo del carril bici de incívicos“.

Una cosa és reconeixer que hi ha alguns ciclistes que no haurien d’anar ni en bici ni a peu ni de cap de les maneres, ni per la Diagonal ni per enlloc. Suposo que deuen ser cosins germans dels que, conduint un cotxe o una moto, van amb la mateixa actitud prepotent i fan encara més mal. Però algú hauria de dir alt i clar que la majoria dels que circulem (en bici, en cotxe, en moto) ho fem bé, respectant als vianants i tenint present que tots (nosaltres, els nostres fills, les nostres parelles, els nostres amics…) som vianants, en algun moment.

El carril bici de la Diagonal està mal fet, i en el tram de Francesc Macià a les Glòries, mal fet amb ganes, i això s’ha de poder dir clar, però ni és un velòdrom, ni jo he de carregar amb l’etiqueta “incívica” quan el que faig cada dia és patir-lo, amb suma prudència. Algú hauria de dir a aquest senyor que el carril bici és de ciclistes, i que per ell circulen alguns incívics, igual que pel carril bus circulen alguns autobusos i taxistes incívics i per la resta de carrils alguns conductors de cotxe i moto incívics. Alguns.

Senyalització inversa

Qualsevol ciclista urbà que hagi circulat pel carril bici de la Diagonal, entre Francesc Macià i la sortida de Barcelona, haurà patit la invasió sistemàtica del carril, en el moment de creuar, per part dels vianants. És un fet que no deixa der ser curiós: la majoria dels vianants caminen pel passeig, i quan arriben al semàfor canvien l’orientació de la seva marxa, fan una diagonal i travessen el carrer JUST pel carril bici, deixant el pas de vianants del tot desert.

Sempre he pensat que ho feien buscant la rampa, per no haver de baixar (i després pujar) el petit desnivell de la vorera. Mai m’he queixat, l’espai és prou ample, normalment els veus venir i mai m’he trobat (i menys encara generat) cap situació de perill. Però resulta que el que motiva aquest comportament anòmal dels vianants no és només la suposada cerca de la rampa, sinó la inversa senyalització que fa l’Ajuntament. En concret, al pas de vianants i bicis de Diagonal/Numància, el semàfor està invertit: al carril bici hi trobem l’homenet que marca el pas de vianants, i al pas de vianants la bici que marca el pas de bicis.

Potser la teoria de la conspiració que identifica el carril bici de la Diagonal com un lloc privilegiat per generar mals rotllos entre vianants i ciclistes és més ferma del que semblava: allà on tenim prou espai perquè tothom circuli sense interferir-se… posem una senyalització inversa als semàfors!