Propostes del BACC per a la nova Diagonal

Explicades en aquest vídeo que publica La Vanguardia.

Realment seria una excel·lent ocasió per dir adéu a un carril bici que ha servit, en gran part, per propiciar grans enemistats entre ciclistes i vianants.

Miracles diaris

Vagi per avançat que no tinc absolutament res en contra de les àvies. De fet, adorava les meves àvies, i algun dia voldria arribar a ser una de ben venerable (sobretot, sense el cavell tenyit de vermell). Però si arribo a l’edat de ser considerada gran, voldria trobar-me amb mi mateixa pel carrer. No per curiositat ni per avisar-me de res, sinó per experimentar l’estrany efecte que produeixo en l’abrumadora majoria de les àvies que em creuo cada dia quan vaig en bici.

Els meus hàbits ciclistes consisteixen en:

1. fer servir el carril bici sempre que existeix i està raonablement dissenyat (o sigui que la vida, per principi, no me la jugo)

2. fer servir la calçada sempre que es pot (amb el mateix criteri)

3. anar per la vorera amb suma prudència quan la normativa ho permet o la meva vida està en joc, pedalant si no hi ha vianants, caminant al costat de la bici si n’hi ha (és a dir, seguint la màxima de compartir sense molestar)

Doncs bé, el meu efecte sobre les senyores d’avançada edat és sublim: diàriament veig com senyores que caminen gairebé arrossegant-se, amb bastons, amb crosses, em veuen venir i recuperen la mobilitat com per intervenció divina. Treuebn forces d’on semblava que no hi havia i acceleren el just per interceptar-me o posar-se “a tir”, i a continuació m’ignoren o em dediquen una mirada desagradable.

Inicialment vaig pensar que era anecdòtic, puntual, breument se’m va acudir que potser tenia superpoders curatius, però ara ja començo a sospitar que l’autèntic poder és la seva motivació per “posar-me en evidència” o per reivindicar un espai que creuen tenir en exclussivitat, i que les mirades desagradables són les mateixes que deuen rebre els joves que els semblen massa sorollosos, les noies massa escotades o la canalla massa moguda.

Em recordo pensant, de joveneta, que sabria que m’havia fet vella el dia que comencés a queixar-me de la resta del món i molt especialment de joves i nens, a escridassar-los o a mirar-los malament. Per això, quan em trobo alguna àvia que somriu mentre segueix el seu pas, penso que aquesta té l’ànima jove i li somric de tornada.

Altre carril-bici inexistent

Durant les meves darreres anades i vingudes cap a la UOC havia buscat per diferents llocs (vorera muntanya, vorera mar, centre ajardinat…) el carril bici que segons el mapa de carrils bici del 2009 suposadament completava la Diagonal, entre els carrers Sicília i Marina, sense èxit. Fins i tot un dia vaig demanar-ho a un guàrdia urbà, i va resultar que tampoc l’havia vist mai.

Finalment, m’he decidit a consultar amb l’Ajuntament, i després de respondre’m que anirien a comprovar “in situ”, m’han informat que efectivament no hi ha carril bici que completi la Diagonal, i que en aquell tram, que els falta, estan valorant quin seria el millor traçat. Tot afegint que corregiran l’error al mapa del 2010.

Com que l’alternativa d’anar per la vorera cada cop em fa menys gràcia, he optat per superar el tram complicat tot seguint els consells d’un ciclista amb pinta “pro” que vaig trobar fa un parell de setmanes just a la cantonada Diagonal-Sicília, i que tenia estudiats els intèrvals semafòrics per travessar el tram amb relativa seguretat i rapidesa. Tot i així, cal apretar la pedalada perquè els conductors impacients no se’t “mengin” en girar pel carrer Sardenya com si els anés la vida.

Stupidest bike lane

Amb permís d’uns quants de la nostra city…

Cercant el carril

La meva ruta de fa uns dies de punta de punta de Barcelona em va deixar en un estat de confusió. Després de consultar el mapa de carrils bici de la web de l’Ajuntament de Barcelona, estava ben convençuda de que podria arribar via carril fins al mateix carrer Malats (i més enllà, si hagués volgut). Però un cop arribada a Fabra i Puig, el carril, que tampoc havia estat massa ben senyalitzat fins al moment, va desapareixer del tot. Estació, gent, nens que sortien del cole… Com que anava per feina i no de passeig, va ser més fàcil primer mig jugar-me la vida al costat de cotxes i busos, i tot seguit posar peu a vorera i arribar fins al carrer Malats caminant. En preguntar a alguns residents de Sant Andreu (usuaris del bicing) on era aquest carril que anava més enllà de Fabra i Puig, no m’ho van saber dir. I vaig pensar que potser m’hi havia malfixat.

Avui he comprovat -novament- que el suposat carril sí surt al mapa municipal, com a existent. Em pregunto: hi és? on és? i perquè no està prou senyalitzat com perquè la gent de fora que fa el recorregut de la Meridiana, o fins i tot alguns dels residents del barri, el trobin?

En Brompton de punta a punta

Avui m’ha tocat recorrer Barcelona gairebé de punta a punta, de Les Corts a Sant Andreu, en la meva Brompton. I com que els carrils no-segregats de l’Eixample m’agraden menys que anar en metro, m’he recorregut la Diagonal sencera i la Meridiana fins allà on el carril bici desapareix (encara que el mapa deia que no). D’aquesta manera, he pogut experimentar de primera mà l’odissea que en Marc Belzunces reflecteix sovint al seu bloc, les parades d’autobús al bell mig del suposat carril bici, les ocupacions de cotxes i motos, els contenidors d’escombreries, els vianants passejant pel carril (que gairebé no està senyalitzat) mentre la resta de la impressionant vorera roman buida… Una autèntica murga, sobretot en el camí d’anada, però pitjor és el metro.

La zona pacificada de Sant Andreu ha estat més tranquila, potser per l’hora, que no era punta. Els conductors respectaven el límit de velocitat i he tingut el goig de no ser pitada ni escridassada ni insultada. D’altra banda, no sé si té massa mèrit, perquè portava la faldilla curta i és ben sabut que la llargària de la faldilla es relaciona de manera directament proporcional amb la conflictivitat amb els altres ocupants de la via. Trist, però cert i comprovat.

Demà, toca fer commutting amb Rodalies RENFE, i ja sabem que la RENFE no són els ferrocates. Em deixaran pujar abans de les 10, amb la Brompton plegada?

La Via Angusties

No he seguit massa la “venda” que ha fet l’Ajuntament del futur carril bici de la Via Augusta, però no cal ser cap geni per suposar que no ha estat la millor possible, ni de lluny. He anat a buscar informació a la web de Moure’s en bici, només per confirmar que està igual que sempre, o sigui amb moviment que tendeix a zero. La única informació disponible sembla que és la publicada per alguns diaris, i que no explica massa res. Però aquesta manca d’informació ha estat suficient per posar de punta (per no dir, de cul) als taxistes que circulen per aquest carrer i que darrerament, gràcies a la pluja i a reunions compartides fora del despatx, he tingut la “sort” d’abordar.

Com sempre, no es pot generalitzar d’unes poques experiències, però jo no he pujat als taxis amb un cartell que posés “ciclista urbana”, i en tots els casos m’he trobat que la conversa proposada no anava de la crisi ni de la pluja ni del Barça, sinó del desastre per a conductors i vianants que serà col·locar un carril bici en tot el recorregut de la Via Augusta, fins i tot en algun cas acompanyada d’amenaces als suposats futurs ciclistes que gosin utilitzar el nou equipament.

Ha estat una experiència terrorífica que em fa pensar, com sempre, en el poc que costaria (si hi hagués una voluntat ferma) generar un clima de bona convivència en comptes de enfrontar les parts. Els vianants tremolen quan s’acosta una bici (de por o ràbia, depèn), els ciclistes s’enfaden quan veuen un vianant allà on no toca, els conductors de cotxe o moto, acostumats a ser amos i senyors de Barcelona, no estan disposats a cedir ni un pam del “seu” espai a ningú… Realment, quan les coses es fan barruerament, tothom es crispa per quelcom tan necessari com és compartir un espai públic. Quan tindrem a l’Ajuntament algú que vetlli pels interessos dels no-motoritzats (ciclistes i vianants) més enllà de sortir a la foto de torn?

Voreres ocupades

Avui, petita ronda per la city des de la part alta fins al centre. Baixar per Pau Claris, amb els autobusos a tota canya i els cotxes que sembla que vulguin fer d’alonsitos, és un suicidi, o sigui que toca fer un parell de carrers de vorera, com sempre:

1. amb molt de compte

2. a velocitat de vianant

3. a distància de les portes dels edificis i els éssers sense rodes

4. aprofitant que no hi ha pràcticament ningú

5. i, si cal, baixant de la bici i caminant tranquilament

O sigui, dintre del que marca l’ordenança municipal i amb un ample de vorera més que adequat. Bé, més que adequat si no tenim en compte la proliferació de terrasses, amb cambrers que entren i surten a reacció i gens d’espai per als que no estem allà asseguts fent el menú del dia.

Però com gairebé sempre, quan el vianant de torn (algun, no tots), es creua amb la ciclista de torn (és igual que vagi muntada o a peu, ho tinc comprovat), no es queixa de la terrassa que ocupa permanentment 3/4 parts de la vorera, ni del cambrer que gairebé el tira al terra, és queixa de mi i del gremi de les dues rodes en general, que ocupem un tros de vorera durant un moment i sense posar-lo en perill ni un instant.

Bicis fora de les voreres? Encantada… Què més voldria que disposar de zones 30 per tota la ciutat, carrils bici en condicions i conductors que no em veiessin com l’enemic a derribar i esclafar. Mentre no sigui així, les voreres hauran de seguir sent de tots, amb respecte, i permís dels bars i restaurants, és clar…

Cada vegada en som més

No fa un any encara que creuar-se amb altra Brompton pel carril bici (o com li diguin a aquella cosa) de la Diagonal era una petita sorpresa. De fet, jo cada dia em creuava amb una de negra, ciclista encorbatat, amb casc. Però fa pocs mesos que ja costa més fer recompte: la rosa de la noia amb sabates de taló d’agulla, la vermella de la veïna amb casc fashion, la verda del kamikaze que puja Carles III sortejant cotxes sense sentit del perill, la blava del xicot que sempre sembla que faci tard… La pregunta és: quan comenci a fer fred, ens tornarem a trobar el de la corbata i jo, solets?