Imatge de la web de Bike-Tech.
La polèmica del casc a la bici és com tantes que em trobo cada dia al món educatiu. Demana un posicionament de base i la majoria dels implicats, un cop ubicats, es refermen en la seva posició i prediquen la veritat absoluta de la seva convicció. No hi ha termes mitjos ni pactes.
Sembla que són uns quants els llocs (Alemanya, Austràlia, per començar amb la lletra “A”) on s’han estudiat les conseqüències de la utilització del casc sobre la seguretat real dels ciclistes i les lesions que pateixen en cas d’accident. I també sembla que no s’acostumen a trobar diferències significatives entre dur-lo o no. També cal tenir en compte l’argument de la falsa sensació de seguretat que produeix dur casc, que et pot empènyer a arriscar-te més del que faries si no portessis la protecció. I la dura experiència em recorda que, un dia que vaig caure, em vaig fer mal a tot arreu… menys al cap.
Però d’altra banda, com em diu la Montserrat, amb un cop ben donat hi ha prou per quedar-se “out”, i de ben cert que el meu Cateye em confirma que habitualment circulo a certa velocitat.
Doncs bé, avui m’ha tocat reposicionar-me, però no des de la convicció sinó des de la pràctica. Toca portar casc per no fer patir (encara més) als que m’envolten.
