Places i bicis

Anys enrere, recordo haver passat pels carrils bici de la Plaça Francesc Macià, l’encreuament de Diagonal Passeig de Gràcia o la Plaça de les Glòries, veure algun ciclista (molt de tant en tant) circulant per aquests espais enmig dels cotxes i pensar “és boig!”. Però no cal molt de temps de rodar per Barcelona per adonar-se de que sovint, no ens deixen alternativa. Travessar places en cotxe o moto és relativament fàcil, si superes el perill dels conductors que no saben seguir el seu carril ni posar l’intermitent: es tracta de que el semàfor es posi verd i, com a molt en dues fases (si tens sort, d’una tirada) ja has deixat enrera la plaça o l’encreuament. Si vas en bici, però, la situació canvia. Malgrat l’èmfasi que posa l’Ajuntament per equipar-nos als vehicles a motor, malgrat dir-nos que “ens hem de guanyar un lloc a la calçada” (sovint, jugant-nos la vida, afegiria), malgrat l’enveja que provoca que els ciclistes “quan ens convé ens comportem com a vehicles, i quan ens convé ens comportem com a vianants”, els carrils bici de places i encreuaments ens situen automàticament al nivell dels vianants i ens pressuposen la seva velocitat, els seus drets i deures. Per tant, si segueixes les normes i respectes carrils i semàfors, segurament trigues tant en travessar Francesc Macià com en arribar des d’allà al Corte Inglés de la Diagonal. Tot un manifest del destorb que per a alguns urbanistes som els ciclistes.

The Insivible

A les tutories de secundària pot donar molt de joc partir d’una bona peli i encetar un debat amb consistència, que sigui significatiu per als alumnes i ens enriqueixi a tots plegats. Per a aquests casos, va molt bé trobar una peli com aquesta, no massa coneguda, propera a adolescents i adults, interessant, i amb un missatge amb el qual gairebé tots ens podem veure reflectits. Me l’apunto.

Barres aparcabicis a Cinesa Diagonal

Segurament algú més ho va demanar, però de ben segur que jo també ho vaig fer, mitjançant el BACC, i ara em trobo amb que han instal·lat un munt barres aparcabicis al Cinesa Diagonal. La llàstima és que la majoria les bicis que es veien aparcades de qualsevol manera durant l’hivern, fins i tot els dies de pluja, ara no hi són. Curiós, oi? No cal ser Sherlock Holmes (i així ho vaig dir als Mossos) per saber que quan

1. arriba el bon temps,
2. et roben la bici, junt amb el tancat, per evitar alarmes i susceptibilitats dels altres usuaris, i
3. passes diàriament per un lloc on tot l’any hi ha moltes bicis aparcades, a la mateixa hora, i de cop i volta resulta que, sistemàticament, ja no hi ha cap (o potser 1 o 2)

… algú ha trobat el filó i les ha “volat” totes.

Total, que dia rera dia veient bicis lligades als arbres, discutint-me amb els empleats del Cinesa perquè no volien que lligués la bici a les “seves” baranes, i ara que surt el sol, la vorera del Cinesa és un desert i només cal circular per Barcelona amb els ulls ben oberts per veure que els paios més llardosos porten les bicis més guais. Haurem d’esperar que els ciclistes facin guardiola i arribi l’hivern perquè els aparcaments del Cinesa Diagonal s’ocupin? Doncs sembla que sí…

L’ínglix i els mestres

No és la meva línia parlar directament de la feina i la política educativa del Departament, però de vegades no em puc estar.

El Departament d’Educació ha presentat el Pla d’impuls de l’aprenentatge de l’anglès, amb un pressupost de 221 milions d’euros (alguns més dels que es van dir la darrera vegada) i un grapat de bones intencions que ja vaig valorar, modesta i parcialment, en aquest post.

Veig que farem immersió amb els alumnes amb actuacions com ara formar mestres ja des de l’etapa universitària (cal aplaudir, ja era hora, encara que soc una mica escèptica sobre com es durà a terme tan magna empresa) o enviar els nens de colònies en anglès (actuació cara i que molts pares suposo que ja tenen identificada com a bastant inútil). No llegeixo cap iniciativa respecte a la terrible política de doblatges sistemàtics al cinema o la infrautilització escandalosa de les possibilitats de VO i subtitulat en el TDT de TV3. Potser és que les actuacions realment efectives són massa interdepartamentals i prou feina té el Departament per engegar quelcom de departamental, que tampoc no és fàcil.

Les intencions, almenys, són bones. Les inversions per convertir-les en realitat, són importants. Això ens dona a entendre que hi ha algú que vol fer quelcom, però no ens garanteix que tantes bones intencions no acabin en el no-res.

Només un comentari final. M’ha cridat MOLTÍSSIM l’atenció el fet que “en l’apartat de mesures per al professorat, el Pla preveu exigir un nivell mínim de 5è curs d’EOI per ser mestre/a especialista d’anglès a l’educació infantil i primàri”. És al·lucinant que actualment es pugui ser mestre especialista de quelcom en el que no ets especialista.

El doblatge

Jorge Luis Borges ho va dir alto y claro l’any 1945. Jo no puc fer més que reproduir el seu article i meravellarme, novament.

Sobre el doblaje

Las posibilidades del arte de combinar no son infinitas, pero suelen ser espantosas. Los griegos engendraron la quimera, monstruo con cabeza de león, con cabeza de dragón, con cabeza de cabra; los teólogos del siglo II, la Trinidad en la que inextricablemente se articulan el Padre, el Hijo y el Espíritu; los zoólogos chinos, el ti – yiang, pájaro sobrenatural y bermejo, provisto de seis patas y cuatro alas, pero sin cara ni ojos; los geómetras del siglo XIX el hipercubo, figura de cuatro dimensiones, que encierra un número infinito de cubos y que está limitada por ocho cubos y por veinticuatro cuadrados.

Hollywood acaba de enriquecer ese vano museo teratológico; por obra de un maligno artificio que se llama doblaje, propone monstruos que combinan las ilustres facciones de Greta Garbo con la voz de Aldonza Lorenzo ¿Cómo no publicar nuestra admiración ante ese prodigio penoso, ante esas industriosas anomalías fonético – visuales?.

Quienes defienden el doblaje, razonarán (tal vez), que las objeciones que pueden oponérsele pueden oponerse, también, a cualquier otro ejemplo de traducción. Ese argumento desconoce, o elude, el defecto central: el arbitrario injerto de otra voz y de otro lenguaje. La voz de Hepburn o de Garbo no es contingente; es, para el mundo, uno de los atributos que las definen. Cabe asimismo recordar que la mímica del inglés no es la del español1. Oigo decir que en las provincias el doblaje ha gustado. Trátase de un argumento de simple autoridad. Mientras no se publiquen los silogismos de los connaisseurs de Chilecito o de Chivilcoy, yo, por lo menos, no me dejaré intimidar. También oigo decir que el doblaje es deleitable, o tolerable, para los que no saben inglés. Mi conocimiento del inglés es menos perfecto que mi desconocimiento del ruso; con todo, yo no me resignaría a rever Alexander Nevsky en otro idioma que el primitivo y lo vería con fervor, por novena o décima vez, si dieran la versión original, o una que yo creyera la original. Esto último es importante, peor que el doblaje, peor que la sustitución que importa el doblaje, es la conciencia general de una sustitución, de un engaño.

No hay partidario del doblaje que no acabe por invocar la predestinación y el determinismo. Juran que ese expediente es el fruto de una evolución implacable y que pronto podremos elegir entre ver films doblados y no ver films. Dada la decadencia mundial del cinematógrafo (apenas corregida por alguna solitaria excepción como La máscara de Demetrio), la segunda de esas alternativas no es dolorosa. Recientes mamarrachos – pienso en El diario de un nazi, de Moscú, en La máscara del Dr. Wessell, de Hollywood – nos instan a juzgarla una suerte de paraíso negativo. Sightseeing is the art of dissappointment, dejó anotado Stevenson; esa definición conviene al cinematógrafo y, con triste frecuencia, al continuo ejercicio impostergable que se llama vivir.