Respecte

Després de cada estada a París torno amb la mateixa sensació. En una ciutat on em faig un fart de passejar, no veig els ciclistes tan estressats com a Barcelona.

Potser és perquè en general sembla que poden circular tranquilament, sense que els cotxes, ni tan sols els taxis o els autobusos, s’emprenyin.

Potser és perquè els carrers estan senyalitzats clarament i els vehicles tenen clar que les bicis també hi circulen i que cal compartir l’espai, no disputar-se’l.

Potser és perquè un munt de policies en bicicleta recorden als vehicles que els ciclistes existeixen i, malgrat ser més fràgils, tenen els seus drets.

Potser és pels anuncis de Paris respire que trobes de tant en tant als carrers, al metro, a l’autobús… La bici és un element més de la ciutat, els autobusos les avancen deixant distància prudencial i els vianants que se les troben damunt la vorera no reaccionen amb espant, senzillament es creuen amb naturalitat (iaies i tot).

El cas és que fa bonic veure novament, durant uns dies, com la gent pot circular en bici sense que la insultin, escridassin, posin la seva vida en risc ni la facin sentir com a un okupa allà on gosi ficar la roda.

Miracles diaris

Vagi per avançat que no tinc absolutament res en contra de les àvies. De fet, adorava les meves àvies, i algun dia voldria arribar a ser una de ben venerable (sobretot, sense el cavell tenyit de vermell). Però si arribo a l’edat de ser considerada gran, voldria trobar-me amb mi mateixa pel carrer. No per curiositat ni per avisar-me de res, sinó per experimentar l’estrany efecte que produeixo en l’abrumadora majoria de les àvies que em creuo cada dia quan vaig en bici.

Els meus hàbits ciclistes consisteixen en:

1. fer servir el carril bici sempre que existeix i està raonablement dissenyat (o sigui que la vida, per principi, no me la jugo)

2. fer servir la calçada sempre que es pot (amb el mateix criteri)

3. anar per la vorera amb suma prudència quan la normativa ho permet o la meva vida està en joc, pedalant si no hi ha vianants, caminant al costat de la bici si n’hi ha (és a dir, seguint la màxima de compartir sense molestar)

Doncs bé, el meu efecte sobre les senyores d’avançada edat és sublim: diàriament veig com senyores que caminen gairebé arrossegant-se, amb bastons, amb crosses, em veuen venir i recuperen la mobilitat com per intervenció divina. Treuebn forces d’on semblava que no hi havia i acceleren el just per interceptar-me o posar-se “a tir”, i a continuació m’ignoren o em dediquen una mirada desagradable.

Inicialment vaig pensar que era anecdòtic, puntual, breument se’m va acudir que potser tenia superpoders curatius, però ara ja començo a sospitar que l’autèntic poder és la seva motivació per “posar-me en evidència” o per reivindicar un espai que creuen tenir en exclussivitat, i que les mirades desagradables són les mateixes que deuen rebre els joves que els semblen massa sorollosos, les noies massa escotades o la canalla massa moguda.

Em recordo pensant, de joveneta, que sabria que m’havia fet vella el dia que comencés a queixar-me de la resta del món i molt especialment de joves i nens, a escridassar-los o a mirar-los malament. Per això, quan em trobo alguna àvia que somriu mentre segueix el seu pas, penso que aquesta té l’ànima jove i li somric de tornada.

Angles morts

El dia a dia d’un ciclista a París durant 1 any.

It’s your ride

It’s Your Ride from Cinecycle on Vimeo.

A Heart in New York

Ja fa uns quants anys, i el pentinat del Garfunkel encara fa mal a la vista… però era bonica, oi?

La Via Angusties

No he seguit massa la “venda” que ha fet l’Ajuntament del futur carril bici de la Via Augusta, però no cal ser cap geni per suposar que no ha estat la millor possible, ni de lluny. He anat a buscar informació a la web de Moure’s en bici, només per confirmar que està igual que sempre, o sigui amb moviment que tendeix a zero. La única informació disponible sembla que és la publicada per alguns diaris, i que no explica massa res. Però aquesta manca d’informació ha estat suficient per posar de punta (per no dir, de cul) als taxistes que circulen per aquest carrer i que darrerament, gràcies a la pluja i a reunions compartides fora del despatx, he tingut la “sort” d’abordar.

Com sempre, no es pot generalitzar d’unes poques experiències, però jo no he pujat als taxis amb un cartell que posés “ciclista urbana”, i en tots els casos m’he trobat que la conversa proposada no anava de la crisi ni de la pluja ni del Barça, sinó del desastre per a conductors i vianants que serà col·locar un carril bici en tot el recorregut de la Via Augusta, fins i tot en algun cas acompanyada d’amenaces als suposats futurs ciclistes que gosin utilitzar el nou equipament.

Ha estat una experiència terrorífica que em fa pensar, com sempre, en el poc que costaria (si hi hagués una voluntat ferma) generar un clima de bona convivència en comptes de enfrontar les parts. Els vianants tremolen quan s’acosta una bici (de por o ràbia, depèn), els ciclistes s’enfaden quan veuen un vianant allà on no toca, els conductors de cotxe o moto, acostumats a ser amos i senyors de Barcelona, no estan disposats a cedir ni un pam del “seu” espai a ningú… Realment, quan les coses es fan barruerament, tothom es crispa per quelcom tan necessari com és compartir un espai públic. Quan tindrem a l’Ajuntament algú que vetlli pels interessos dels no-motoritzats (ciclistes i vianants) més enllà de sortir a la foto de torn?

Menció honorífica

Situació: de tornada de la feina, una mica farta de tot,  però tranquila, com sempre que condueixo (cotxe, bici…). Circulant per una via suposadament “pacificada”, porto un cotxe al darrera que em pita i, com soc a 10 metres del semàfor vermell, obvio la seva estupidesa i arribo fins al semàfor, on em paro, com sempre. El cotxe torna a pitar. Ara sí, com estic parada, el miro. No és que em conegui ni m’avisi, és que és idiota, confirmo. Ni cas. Torno a mirar el semàfor mentre per darrera del conductor nerviós veig que s’acosta una moto de la guàrdia urbana, avança al cotxe i se situa al meu costat. Em mira. Intensament.

Faig repàs mental. Ostres, estic perfectament equipada. Parada al semàfor, llums encesos, fins i tot porot casc! Ara entenc. Em mira intensament perquè està estranyat! No s’ho deu acabar de creure… Finalment, obre la boca i confirma: “no en faci cap cas, vostè va perfectament”. El semàfor es posa verd i, mentre li dic adéu i em pregunto si en pocs dies m’arribarà un certificat de l’Ajuntament nomenant-me ciclista d’honor de la ciutat de Barcelona, se m’acudeix que en comptes de felicitar-me, podia haver renyat al conductor estressat.