Respecte

Després de cada estada a París torno amb la mateixa sensació. En una ciutat on em faig un fart de passejar, no veig els ciclistes tan estressats com a Barcelona.

Potser és perquè en general sembla que poden circular tranquilament, sense que els cotxes, ni tan sols els taxis o els autobusos, s’emprenyin.

Potser és perquè els carrers estan senyalitzats clarament i els vehicles tenen clar que les bicis també hi circulen i que cal compartir l’espai, no disputar-se’l.

Potser és perquè un munt de policies en bicicleta recorden als vehicles que els ciclistes existeixen i, malgrat ser més fràgils, tenen els seus drets.

Potser és pels anuncis de Paris respire que trobes de tant en tant als carrers, al metro, a l’autobús… La bici és un element més de la ciutat, els autobusos les avancen deixant distància prudencial i els vianants que se les troben damunt la vorera no reaccionen amb espant, senzillament es creuen amb naturalitat (iaies i tot).

El cas és que fa bonic veure novament, durant uns dies, com la gent pot circular en bici sense que la insultin, escridassin, posin la seva vida en risc ni la facin sentir com a un okupa allà on gosi ficar la roda.

Miracles diaris

Vagi per avançat que no tinc absolutament res en contra de les àvies. De fet, adorava les meves àvies, i algun dia voldria arribar a ser una de ben venerable (sobretot, sense el cavell tenyit de vermell). Però si arribo a l’edat de ser considerada gran, voldria trobar-me amb mi mateixa pel carrer. No per curiositat ni per avisar-me de res, sinó per experimentar l’estrany efecte que produeixo en l’abrumadora majoria de les àvies que em creuo cada dia quan vaig en bici.

Els meus hàbits ciclistes consisteixen en:

1. fer servir el carril bici sempre que existeix i està raonablement dissenyat (o sigui que la vida, per principi, no me la jugo)

2. fer servir la calçada sempre que es pot (amb el mateix criteri)

3. anar per la vorera amb suma prudència quan la normativa ho permet o la meva vida està en joc, pedalant si no hi ha vianants, caminant al costat de la bici si n’hi ha (és a dir, seguint la màxima de compartir sense molestar)

Doncs bé, el meu efecte sobre les senyores d’avançada edat és sublim: diàriament veig com senyores que caminen gairebé arrossegant-se, amb bastons, amb crosses, em veuen venir i recuperen la mobilitat com per intervenció divina. Treuebn forces d’on semblava que no hi havia i acceleren el just per interceptar-me o posar-se “a tir”, i a continuació m’ignoren o em dediquen una mirada desagradable.

Inicialment vaig pensar que era anecdòtic, puntual, breument se’m va acudir que potser tenia superpoders curatius, però ara ja començo a sospitar que l’autèntic poder és la seva motivació per “posar-me en evidència” o per reivindicar un espai que creuen tenir en exclussivitat, i que les mirades desagradables són les mateixes que deuen rebre els joves que els semblen massa sorollosos, les noies massa escotades o la canalla massa moguda.

Em recordo pensant, de joveneta, que sabria que m’havia fet vella el dia que comencés a queixar-me de la resta del món i molt especialment de joves i nens, a escridassar-los o a mirar-los malament. Per això, quan em trobo alguna àvia que somriu mentre segueix el seu pas, penso que aquesta té l’ànima jove i li somric de tornada.