Segurament a la vida, en general, no hi ha massa casualitats ni coincidències. Hi ha situacions que passen perquè les sabem o les volem trobar, perquè ens les busquem o perquè som capaços d’identificar-les en veure-les. Una d’aquestes situacions és que jo treballi per a l’educació inclusiva i també dediqui aquest blog al que algú podria nomenar la inclusió ciclista. Fent una mirada als posts, veig com molts d’ells parlen de trobar un lloc per a les bicis en una ciutat motoritzada. Un lloc que els correspon per dret, norma i evolució cívica, però que en la realitat i l’ús diari desperta susceptibilitats i, perquè no dir-ho, pors, i és que a molts dels usuaris de la via pública (cotxes, motos, alguns vianants) els sembla que compartir l’espai és cedir part del seu, i els sembla que el seu espai ho és per dret de naixement, de tradició, de meritatge.
En el món educatiu també passa, massa sovint, que sota un discurs aparentment inclusiu s’amaguen pràctiques segregadores que prioritzen l’objectiu de perpetuar un status de poder. La paraula “inclusió” es posa a tot arreu com el Sant Cristo gros, perquè és que el que “toca” legalment, èticament i dissimuladament, però darrera la prèdica s’hi amaguen operacions de maquillatge que parlen d’ubicació, no d’inclusió.
De la mateixa manera que dues ratlles paral·leles damunt una vorera no només no generen inclusió ciclista sinó enfrontament amb els vianants, la ubicació d’un nen o nena amb discapacitat en un aula amb les estratègies de treball del segle XIX i la classe magistral i fitxes adaptades com a eines sacrosantes, no genera inclusió sinó impostura. Són actuacions disfressades, com la canalla aquests darrers dies, camuflades de inclusió, i darrera la màscara hi ha l’afany per una segregació que sona lletga però que tants (i tantes) volen mantenir i fins i tot augmentar, al preu que sigui.
