La difícil normalitat

9 11 2009

Fred i vent a Barcelona aquests darrers dies. Bé, relativament, perquè amb els nostres ulls voldrien plorar els ciclistes holandesos, alemanys o danesos, allò sí és fred i vent, i també neu i pluja.

La curiositat aliena es multiplica quan arribes amb la bici, sense cara de neguit, ni ferides visibles, i a sobre vestida amb faldilla i amb mitges de fantasia. Fa un moment era una incívica neo-progre destorbadora, usurpant el sacrosant espai dels cotxes (i sobretot dels taxistes), digna de rebre les pitades reglamentàries, i de cop i volta soc una mena d’heroïna, una dona valenta i d’idees fermes, i em faig digna d’un comentari que no acabo de saber com prendre’m: “això diu molt de tu”.

Com deien als còmics (llavors, tebeos) de quan jo era nena, “ni tanto, ni tan calvo”. Ni soc un perill urbà, ni cal que em posin la medalla al mèrit, tampoc he arribat a la feina en ple temporal ni considero que m’hagi jugat la vida tot fent camí. Com costa de normalitzar això de la bici a la ciutat… però espero poder deixar-lo en herència als meus néts.





La resiliència dels ciclistes

28 11 2008

El concepte de resiliència és d’aquells que agraden perquè neguen el determinisme i la simplificació de les persones a receptors d’estímuls front als quals reaccionen amb respostes inevitables. La lectura de Los patitos feos, de Boris Cyrulnik, és un MUST d’aquells que “els del ram” hauríem de repetir periòdicament, com molt sàviament diu l’Anna.

Avui, mentre pujava cap a la feina i començava a mig-ploure, veia els ciclistes de cada matí, enfrontant el vent de cara com jo, amb total naturalitat. I al cap d’unes hores, quan pedalava des de la Plaça Bonsuccés fins a la Diagonal, amb la gelor del dia i el sol que sortia tímidament, anava veient els ciclistes de tot tipus, i feia comptes a l’engrós. Indiscutiblement molts més que l’any passat per aquestes dates. Malgrat els carrils bici patètics, malgrat les histèries d’alguns vianants, malgrat la manca de respecte d’alguns conductors, malgrat el fred i la gelor, allà estaven. Sempre havia pensat que no podia ser que aquí ens amaguessim a casa en caure quatre gotes, mentre a Holanda o Dinamarca, amb el seu clima gens acollidor, la gent circulava en bici sense cap problema. En un dia com avui, la cosa estava clara: els motoristes anaven ben abrigats, pelats de fred però sense suar (suposo), els vianants anaven embolicats en mil capes i gairebé encongits, mentre que jo ja havia entrat en calor a les dues cantonades i, ben abrigada amb anorak i buff, feia via avançant des del carril bici els cotxes que, amb un conductor per vehicle gairebé en el 100% dels casos, feien cua per la Diagonal (això sí, ben calentets).

Llavors, ho he vist clar: si malgrat tot, som més, si ja hem perdut la por a la quasi-pluja i al fred i al vent, deu ser que els ciclistes som resilients.