Spinning inclusiu

Aquest post va sobre esport. O no. O no només. Potser que cadascú decideixi i, si vol, m’ho faci saber als comentaris.

Per a qui no ho sàpiga, això del spinning és, explicat molt breument, pedalar al ritme de la música. Si la música és ràpida, pedales ràpid i per tant vol dir que estàs fent un sprint. Si la música és lenta, pedales lent i per tant vol dir que estàs pujant una muntanya. Els tècnics i els entesos diran que és molt més i tindran raó, però bàsicament la cosa va per aquí. Com sempre, una peli del youtube val més que 1000 paraules.

Al gimnàs on vaig habitualment s’ha programat un nou tipus de sessió, que en essència diria que consisteix en que no hi ha ritmes, són 45 minuts amb música mentre el monitor t’anima fer coses com ara “trobar el teu ritme interior”, “volar”, “buscar les teves sensacions” i de vegades t’explica una mena d’història que representa que t’ha de motivar (per exemple, que estàs a una nau en forma de bici i que has de pedalar amb força per salvar la galàxia). Ja us podeu imaginar el panorama.

Doncs bé, l’altre dia tocava una classe d’aquestes (venen fixades en la planificació del gimnàs i els monitors han de fer el que toca) i jo evidentment tenia un pla alternatiu, gens relacionat amb el spinning (és fàcil deduir que aquestes sessions no m’agraden gens), però finalment, i per invitació del monitor (un dels meus tècnics de spinning de referència), hi vaig anar.

Va ser curiós, perquè aquest monitor, que és un gran professional del seu tema però diria que no és psicòleg ni pedagog, en veure què passava amb aquest tipus de sessions i les cares que posavem la majoria dels clients (cal tenir en compte que hi ha una minoria a qui sí li agraden), va trobar en el concepte de inclusió la possible clau de l’èxit en aquestes sessions tan desagraïdes. Va pensar i decidir que no es tractava d’adaptar l’activitat, sinó de plantejar quelcom una mica diferent, però amb el mateix objectiu, amb uns trets propis que permetessin que tothom (els que busquem ritmes i els que busquen chill-out) s’hi trobés còmode i acollit. Va buscar músiques amb prou ritme com per trobar el ritme però no massa ritme com per no poder-lo obviar. Va donar instruccions en tots dos sentits, amb tota naturalitat i sense diferenciar. I en comptes d’explicar-nos un compte, va ser creatiu i en el tram final de la classe, quan havíem de fer l’esforç més gran, en lloc de deixar-nos anar una historieta estàndard, ens va dir que busquessim en la nostra memòria un moment de triomf, un moment d’èxit gratificant, i provessim de reviure’l. Molt més contextualitzat, personalitzat, real i efectiu que una historieta de la guerra de les galàxies.

L’objectiu de la sessió es va assolir del tot: vam acabar suats com pollastres i molt satisfets amb la feina que havíem fet. Sense oblidar que el monitor, en comptes de passar una classe de pena repetint consignes estereotipades, va poder posar en pràctica la seva creativitat i crec que va acabar amb l’autoestima reforçada en veure el grau d’aprofitament i la satisfacció del públic.

Mestres, profes, psicòlegs i pedagogs que heu arribat fins aquí: us sona?

Afany per la segregació

Segurament a la vida, en general, no hi ha massa casualitats ni coincidències. Hi ha situacions que passen perquè les sabem o les volem trobar, perquè ens les busquem o perquè som capaços d’identificar-les en veure-les. Una d’aquestes situacions és que jo treballi per a l’educació inclusiva i també dediqui aquest blog al que algú podria nomenar la inclusió ciclista. Fent una mirada als posts, veig com molts d’ells parlen de trobar un lloc per a les bicis en una ciutat motoritzada. Un lloc que els correspon per dret, norma i evolució cívica, però que en la realitat i l’ús diari desperta susceptibilitats i, perquè no dir-ho, pors, i és que a molts dels usuaris de la via pública (cotxes, motos, alguns vianants) els sembla que compartir l’espai és cedir part del seu, i els sembla que el seu espai ho és per dret de naixement, de tradició, de meritatge.

En el món educatiu també passa, massa sovint, que sota un discurs aparentment inclusiu s’amaguen pràctiques segregadores que prioritzen l’objectiu de perpetuar un status de poder. La paraula “inclusió” es posa a tot arreu com el Sant Cristo gros, perquè és que el que “toca” legalment, èticament i dissimuladament, però darrera la prèdica s’hi amaguen operacions de maquillatge que parlen d’ubicació, no d’inclusió.

De la mateixa manera que dues ratlles paral·leles damunt una vorera no només no generen inclusió ciclista sinó enfrontament amb els vianants, la ubicació d’un nen o nena amb discapacitat en un aula amb les estratègies de treball del segle XIX i la classe magistral i fitxes adaptades com a eines sacrosantes, no genera inclusió sinó impostura. Són actuacions disfressades, com la canalla aquests darrers dies, camuflades de inclusió, i darrera la màscara hi ha l’afany per una segregació que sona lletga però que tants (i tantes) volen mantenir i fins i tot augmentar, al preu que sigui.