Fred i vent a Barcelona aquests darrers dies. Bé, relativament, perquè amb els nostres ulls voldrien plorar els ciclistes holandesos, alemanys o danesos, allò sí és fred i vent, i també neu i pluja.
La curiositat aliena es multiplica quan arribes amb la bici, sense cara de neguit, ni ferides visibles, i a sobre vestida amb faldilla i amb mitges de fantasia. Fa un moment era una incívica neo-progre destorbadora, usurpant el sacrosant espai dels cotxes (i sobretot dels taxistes), digna de rebre les pitades reglamentàries, i de cop i volta soc una mena d’heroïna, una dona valenta i d’idees fermes, i em faig digna d’un comentari que no acabo de saber com prendre’m: “això diu molt de tu”.
Com deien als còmics (llavors, tebeos) de quan jo era nena, “ni tanto, ni tan calvo”. Ni soc un perill urbà, ni cal que em posin la medalla al mèrit, tampoc he arribat a la feina en ple temporal ni considero que m’hagi jugat la vida tot fent camí. Com costa de normalitzar això de la bici a la ciutat… però espero poder deixar-lo en herència als meus néts.
