Propostes del BACC per a la nova Diagonal

Explicades en aquest vídeo que publica La Vanguardia.

Realment seria una excel·lent ocasió per dir adéu a un carril bici que ha servit, en gran part, per propiciar grans enemistats entre ciclistes i vianants.

La difícil normalitat

Fred i vent a Barcelona aquests darrers dies. Bé, relativament, perquè amb els nostres ulls voldrien plorar els ciclistes holandesos, alemanys o danesos, allò sí és fred i vent, i també neu i pluja.

La curiositat aliena es multiplica quan arribes amb la bici, sense cara de neguit, ni ferides visibles, i a sobre vestida amb faldilla i amb mitges de fantasia. Fa un moment era una incívica neo-progre destorbadora, usurpant el sacrosant espai dels cotxes (i sobretot dels taxistes), digna de rebre les pitades reglamentàries, i de cop i volta soc una mena d’heroïna, una dona valenta i d’idees fermes, i em faig digna d’un comentari que no acabo de saber com prendre’m: “això diu molt de tu”.

Com deien als còmics (llavors, tebeos) de quan jo era nena, “ni tanto, ni tan calvo”. Ni soc un perill urbà, ni cal que em posin la medalla al mèrit, tampoc he arribat a la feina en ple temporal ni considero que m’hagi jugat la vida tot fent camí. Com costa de normalitzar això de la bici a la ciutat… però espero poder deixar-lo en herència als meus néts.

Pitades ignorants

La senyalització clara pel que fa ciclistes als carrers de París fa pensar, novament, en els disgustos que tots plegats ens estalviariem si l’Ajuntament de Barcelona es dediqués a senyalitzar adequadament allò que, per haver inclòs a l’ordenança, ja dona per fet i sabut.

Que no hi ha prou amb escriure a l’ordenança municipal que “les bicicletes podran circular, excepte en moments d’aglomeració de vianants, per (…) c) zones de prioritat invertida en els dos sentits de circulació“, és un fet que puc comprovar de manera gairebé diària en pedalar pels carrers de prioritat invertida de Les Corts, mentre motos i cotxes em piten i/o insulten en creure que estic fent una infracció, quan en realitat només posen de manifest la seva ignorància. En resultar evident que els conductors no es dediquen a repassar l’ordenança municipal, i per tal de promoure la bona convivència, estaria bé senyalitzar aquest dret amb la mateixa claredat que, per exemple, la prohibició de circular pel passeig central de la Rambla Catalunya. D’altra manera, a Barcelona em quedo sempre amb la sensació de que només se m’avisa de tot allò que no puc fer, mentre que en altres ciutats els drets de circulació dels ciclistes són igual de visibles que els seus deures.

Respecte

Després de cada estada a París torno amb la mateixa sensació. En una ciutat on em faig un fart de passejar, no veig els ciclistes tan estressats com a Barcelona.

Potser és perquè en general sembla que poden circular tranquilament, sense que els cotxes, ni tan sols els taxis o els autobusos, s’emprenyin.

Potser és perquè els carrers estan senyalitzats clarament i els vehicles tenen clar que les bicis també hi circulen i que cal compartir l’espai, no disputar-se’l.

Potser és perquè un munt de policies en bicicleta recorden als vehicles que els ciclistes existeixen i, malgrat ser més fràgils, tenen els seus drets.

Potser és pels anuncis de Paris respire que trobes de tant en tant als carrers, al metro, a l’autobús… La bici és un element més de la ciutat, els autobusos les avancen deixant distància prudencial i els vianants que se les troben damunt la vorera no reaccionen amb espant, senzillament es creuen amb naturalitat (iaies i tot).

El cas és que fa bonic veure novament, durant uns dies, com la gent pot circular en bici sense que la insultin, escridassin, posin la seva vida en risc ni la facin sentir com a un okupa allà on gosi ficar la roda.

Educar els maleducats

Totalment d’acord amb el consell de Bici-Vici a l’entrada Circular pel mig del carril, però de vegades em cansa allò que a totes les generacions ens toca fer de treballar, patir o perillar pel futur dels hereus de la terra.

Ja em va tocar patir tabac a les aules (sobretot quan hi havia examens, que els companys es posaven nerviosos i els profes s’avorrien) perquè anys després, quan jo ja no hi era, s’acabés prohibint. Em va tocar anar a classe dissabtes al matí, perquè anys després els nens acabessin fent jornades intensives a l’estiu. Em va tocar tenir fills sense dret més que a una cutrededucció a l’IRPF i a buscar-me la vida, perquè anys després hi haguessin ajuts diversos, xecs bebè, casals d’estiu a totes les escoles… Em va tocar ser de les poques noies que feien arts marcials, a risc ens diguessin “hombrunas”, perquè ara noies i nois puguin fer ballet, taekwon-do o el que els plagui. És una satisfacció que el món canviï, ni que sigui mica en mica, i que els teus fills, els teus alumnes, tota la jovenalla que ens ha de pagar les pensions, es trobi les coses una mica millor del que te les vas trobar tu. Però ara m’ha de tocar anar pel mig del carril per educar als conductors impacients que em piten, m’insulten i m’aixequen el dit, esperant que algun dia els meus fills o nets puguin circular sense posar en risc la seva vida, en el dia llunyà que aquests conductors se n’adonin que les zones 30 no són per anar a 40 i que l’objectiu vital d’una persona en bicicleta no és alentir el trànsit? Sembla que sí, però de vegades penso que jo no vull ser activista ciclista, només vull poder anar a la feina, a comprar, al gimnàs o a passejar… en bici.

Altre carril-bici inexistent

Durant les meves darreres anades i vingudes cap a la UOC havia buscat per diferents llocs (vorera muntanya, vorera mar, centre ajardinat…) el carril bici que segons el mapa de carrils bici del 2009 suposadament completava la Diagonal, entre els carrers Sicília i Marina, sense èxit. Fins i tot un dia vaig demanar-ho a un guàrdia urbà, i va resultar que tampoc l’havia vist mai.

Finalment, m’he decidit a consultar amb l’Ajuntament, i després de respondre’m que anirien a comprovar “in situ”, m’han informat que efectivament no hi ha carril bici que completi la Diagonal, i que en aquell tram, que els falta, estan valorant quin seria el millor traçat. Tot afegint que corregiran l’error al mapa del 2010.

Com que l’alternativa d’anar per la vorera cada cop em fa menys gràcia, he optat per superar el tram complicat tot seguint els consells d’un ciclista amb pinta “pro” que vaig trobar fa un parell de setmanes just a la cantonada Diagonal-Sicília, i que tenia estudiats els intèrvals semafòrics per travessar el tram amb relativa seguretat i rapidesa. Tot i així, cal apretar la pedalada perquè els conductors impacients no se’t “mengin” en girar pel carrer Sardenya com si els anés la vida.

Angles morts

El dia a dia d’un ciclista a París durant 1 any.

La ciutat com a escenari

En una època en que els banquers diuen que tenen crisi, i per tant la resta dels humans ens hem de posar a cobert, la ciutat esdevé, encara més, escenari de manifestacions i talls de trànsit. Entre els estudiants que volen aturar el procés de Bolonya, els mestres que volen aturar la LEC i els treballadors que volen aturar l’ERE, els col·lapses de trànsit són gairebé diaris i (el que és pitjor) moltes vegades imprevisibles. No crec que sigui una novetat que això em/ens emprenyi. Totalment d’acord amb el dret de tothom a manifestar-se, però després de veure amb quina eficiència es talla la 5a Avinguda a NYC perquè els manifestants exerceixin els seus drets, mentre els que tenen dret a arribar a la feina o a casa seva passen de manera controlada, intermitent o alternativa, cal pensar que si fins i tot els americans han trobat una manera de fer les coses, potser aquí podríem no molestar-nos tant els uns als altres.

El que potser és novetat és que aquests dies d’embussos sense explicació i conductors desesperats, fins i tot amb el fred, m’hagi trobat algun que en un semàfor, en comptes d’insultar-me, em digui que està fart i que si jo puc anar en bici (?), ell també. Em fa gràcia això de “si jo puc anar en bici…”.

Per què soc dona? No crec. Per què no tinc 18 anys? Potser. Per què vaig ben mudada i amb faldilletes? També, probablement. Què vol dir “si jo puc anar en bici”? M’ho he de prendre malament?

La Via Angusties

No he seguit massa la “venda” que ha fet l’Ajuntament del futur carril bici de la Via Augusta, però no cal ser cap geni per suposar que no ha estat la millor possible, ni de lluny. He anat a buscar informació a la web de Moure’s en bici, només per confirmar que està igual que sempre, o sigui amb moviment que tendeix a zero. La única informació disponible sembla que és la publicada per alguns diaris, i que no explica massa res. Però aquesta manca d’informació ha estat suficient per posar de punta (per no dir, de cul) als taxistes que circulen per aquest carrer i que darrerament, gràcies a la pluja i a reunions compartides fora del despatx, he tingut la “sort” d’abordar.

Com sempre, no es pot generalitzar d’unes poques experiències, però jo no he pujat als taxis amb un cartell que posés “ciclista urbana”, i en tots els casos m’he trobat que la conversa proposada no anava de la crisi ni de la pluja ni del Barça, sinó del desastre per a conductors i vianants que serà col·locar un carril bici en tot el recorregut de la Via Augusta, fins i tot en algun cas acompanyada d’amenaces als suposats futurs ciclistes que gosin utilitzar el nou equipament.

Ha estat una experiència terrorífica que em fa pensar, com sempre, en el poc que costaria (si hi hagués una voluntat ferma) generar un clima de bona convivència en comptes de enfrontar les parts. Els vianants tremolen quan s’acosta una bici (de por o ràbia, depèn), els ciclistes s’enfaden quan veuen un vianant allà on no toca, els conductors de cotxe o moto, acostumats a ser amos i senyors de Barcelona, no estan disposats a cedir ni un pam del “seu” espai a ningú… Realment, quan les coses es fan barruerament, tothom es crispa per quelcom tan necessari com és compartir un espai públic. Quan tindrem a l’Ajuntament algú que vetlli pels interessos dels no-motoritzats (ciclistes i vianants) més enllà de sortir a la foto de torn?

Menció honorífica

Situació: de tornada de la feina, una mica farta de tot,  però tranquila, com sempre que condueixo (cotxe, bici…). Circulant per una via suposadament “pacificada”, porto un cotxe al darrera que em pita i, com soc a 10 metres del semàfor vermell, obvio la seva estupidesa i arribo fins al semàfor, on em paro, com sempre. El cotxe torna a pitar. Ara sí, com estic parada, el miro. No és que em conegui ni m’avisi, és que és idiota, confirmo. Ni cas. Torno a mirar el semàfor mentre per darrera del conductor nerviós veig que s’acosta una moto de la guàrdia urbana, avança al cotxe i se situa al meu costat. Em mira. Intensament.

Faig repàs mental. Ostres, estic perfectament equipada. Parada al semàfor, llums encesos, fins i tot porot casc! Ara entenc. Em mira intensament perquè està estranyat! No s’ho deu acabar de creure… Finalment, obre la boca i confirma: “no en faci cap cas, vostè va perfectament”. El semàfor es posa verd i, mentre li dic adéu i em pregunto si en pocs dies m’arribarà un certificat de l’Ajuntament nomenant-me ciclista d’honor de la ciutat de Barcelona, se m’acudeix que en comptes de felicitar-me, podia haver renyat al conductor estressat.