Barcelona-Mataró

Estació de Mataró

Ara fa uns dies (el 28 d’octubre) es van complir 160 anys de la inauguració de la primera línia de tren de les Espanyes, la Barcelona-Mataró. Avui, amb un sol radiant i just acabada l’hora punta, he fet el meu primer trajecte a RENFE amb la Brompton sota el braç, en aquesta mateixa línia, una hora abans de la que teòricament dona llum verda al trasport de bicis als trens de rodalies. Preparada per discutir-me (que la Brompton plegada no és una bici, és un “paquet”), he anat passant tots els obstàcles sense que ningú em fes el mínim cas, tret d’un parell de noies, futures bici-commutters, que m’han demanat informació sobre bicis plegables.

Brompton al tren

La normalitat absoluta és d’agrair, però encara són evidents les dificultats d’accés i ubicació a estacions i vagons, sobretot pels qui no van amb bici plegable. Segueix sense haver (o no l’he vist identificat) un espai adient per a les bicis als vagons. Les barreres de pas tampoc són especialment accessibles, no només per a bicis sinó per a cotxes o persones amb mobilitat reduïda. Les rampes, inexistents. O sigui que, a banda d’eliminar la restricció ridícula que limita (si més no, sobre el paper), l’accés de bicicletes a un horari de 10 a 15, hi ha molta feina pendent.

En Brompton de punta a punta

Avui m’ha tocat recorrer Barcelona gairebé de punta a punta, de Les Corts a Sant Andreu, en la meva Brompton. I com que els carrils no-segregats de l’Eixample m’agraden menys que anar en metro, m’he recorregut la Diagonal sencera i la Meridiana fins allà on el carril bici desapareix (encara que el mapa deia que no). D’aquesta manera, he pogut experimentar de primera mà l’odissea que en Marc Belzunces reflecteix sovint al seu bloc, les parades d’autobús al bell mig del suposat carril bici, les ocupacions de cotxes i motos, els contenidors d’escombreries, els vianants passejant pel carril (que gairebé no està senyalitzat) mentre la resta de la impressionant vorera roman buida… Una autèntica murga, sobretot en el camí d’anada, però pitjor és el metro.

La zona pacificada de Sant Andreu ha estat més tranquila, potser per l’hora, que no era punta. Els conductors respectaven el límit de velocitat i he tingut el goig de no ser pitada ni escridassada ni insultada. D’altra banda, no sé si té massa mèrit, perquè portava la faldilla curta i és ben sabut que la llargària de la faldilla es relaciona de manera directament proporcional amb la conflictivitat amb els altres ocupants de la via. Trist, però cert i comprovat.

Demà, toca fer commutting amb Rodalies RENFE, i ja sabem que la RENFE no són els ferrocates. Em deixaran pujar abans de les 10, amb la Brompton plegada?