Semàfors i normes

Després de la notícia que els ciclistes de París podran saltar-se alguns semàfors, en determinades condicions, s’ha parlat molt al Twitter i també en alguns grups del Facebook sobre el tema, amb comentaris per a tots els gustos on evidentment no ha faltat aquell tan simpàtic i racional de que, com que els ciclistes ja ens saltem tots els semàfors, tampoc hi haurà massa diferència.

Des del punt de vista d’algú que respecta els semàfors i que creua vigilant fins i tot quan el semàfor em dona prioritat, no puc deixar de fer esment a que, malgrat els conductors de vehicles motoritzats es resisteixin a reconèixer-lo, la majoria de les normes de trànsit que s’apliquen a ciutats i carreteres van ser pensades i s’apliquen per regular el trànsit de vehicles motoritzats i, dit clar i català, per evitar dins del possible que els conductors xoquin entre ells i/o que s’emportin per davant als vianants. Les bicis han estat “encaixades” dins aquesta normativa com si fossin un vehicle més, equiparant-les sovint a cotxes o motos, i en alguns casos (com es pot comprovar en moltes fases semàforiques de la ciutat de Barcelona) se les ha penalitzat com a “vehicle lent”, prioritzant qualsevol màquina a motor, mentre ciclistes i vianants han d’esperar pacientment a que els motoritzats passin. Els vianants ja fa anys que, sense fer massa bé, hem resolt la situació saltant-nos alguns absurds semàfors de d’acord amb el nostre criteri. En tota la meva història com a vianant mai ningú, tret de la meva mare, m’ha cridat l’atenció per fer-lo. Però no passa el mateix quan vas en bici, fins i tot quan vas per la vorera caminant al costat de la bici. Llavors, si se t’acudeix saltar-te aquell semàfor de vianants que fins i tot se salten les àvies amb bastó, la bronca està gairebé assegurada, qualsevol se sent amb dret de recordar-te que ets un vehicle i que se’t pot multar, detenir, qui sap si fins i tot empresonar.

Vull pensar que algun dia podrem encetar un debat raonable i sense clixés entre tots els usuaris de la via pública que permeti plantejar que els ciclistes de Barcelona ens acostem una mica més als de París, però per això encara ens queda. Ens queda, per exemple, que els ciclistes de totes les edats omplim cada vegada més els carrers, que no ens sentim com un destorb i fem ús de l’espai al qual tenim tot el dret. Ens queda exigir a l’Ajuntament que ens faci visibles, amb senyalitzacions que reforcin la nostra presència i els nostres drets, malgrat la suposada “redundància” que això pot implicar. Ens queda buscar aliances i no enemics amb els vianants, sempre estaran els que ens seguiran odiant, igual que sempre hi haurà una quota de ciutadans/vianants/ciclistes/conductors incívics, però serà més difícil criminalitzar el col·lectiu si tothom té un fill, una parella, un company que es desplaça en bici per la ciutat. Ens queda desmuntar estereotips sense fonament, com allò de que els que van en bici són els que no tenen prou diners per tenir o mantenir un cotxe privat, que els ciclistes som tots uns kamikazes incívics o que no paguem impostos per l’ús de la via pública. Tot, per arribar a aquell punt, a poder ser abans de la meva jubilació, on ja no se’m conegui per ser aquella que ve en bici a la feina, perquè siguem tants, que ja ni siguem notícia.

De qui és l’espai?

Aquest matí he fet un tweet provocador, d’aquells clars que provoquen l’adhesió immediata o el rebuig frontal. Concretament era aquest:

l’espai per carrils bici és limitat, o es pren a cotxes o a vianants, cal fer una aposta clara i reduir l’espai de cotxes i motos #bicibcn

Un dels meus seguits/seguidors m’ha respost amb educada contundència, i a partir d’aquí s’ha generat un debat (educat, dels que a mi m’agraden) que en David ha traslladat al seu blog i que jo he comentat allà mateix, després que ell m’hi ha convidat. He pensat que valia la pena reformular part del text del meu comentari i entrar-lo com a un post al meu blog.

Entenc que les ciutats han evolucionat, i afortunadament molt, des de la seva primera planificació, i entenc també que Barcelona, com moltes altres fan o ja han fet, hauria de donar un pas més i redistribuir els seus espais de trànsit, que són limitats, entre usuaris i futurs possibles usuaris. No em sembla que les ciutats del futur, cada cop més poblades, hagin de ser espais atapaits per cotxes i motos, on el ciclistes urbans estiguin condemats a lluitar pel seu lloc enmig de vehicles motoritzats (camions, autobusos, cotxes…) o a entrar en discòrdies inútils, molestant als vianants per la vorera. Si seguim en aquesta escalada de priorització del vehicle motoritzat privat, crec que el que fem és avançar amb pas ferm cap a la “inhabitabilitat” de les ciutats, i en aquest escenari de “inhabilitabilidad” tots sortim perdem, i sobretot el vianant (l’especímen més feble de la fauna urbana i allò que tard o d’hora tots som).

Jo també soc (ocasionalment) conductora, i de debó considero que Barcelona es pot permetre prescindir d’una mica de l’espai que ara dedica a cotxes i motos, sense patir cap trauma ni col·lapse històric. El que passa és que els drets i privilegis adquirits costen molt de deixar anar, malgrat cada cop siguin menys (i no m’agrada fer servir la paraula) sostenibles. Els vehicles a motor han estat els reis de la ciutat durant uns anys però no tenen perquè seguir sent-lo durant tot el que ens quedi d’història. Crec que cal apostar per compartir l’espai amb tot aquell munt de gent, de tot tipus, que han optat per anar a la feina, a classe o a on sigui en bici, i que tenen dret a fer-lo de manera segura i sense sentir que molesten a tothom.