La Universitat (no la UOC, la presencial) cada vegada em deixa més pasmada.
Jo em pensava que allò de jugar-se una assignatura en un sol examen era quelcom de la meva generació, gairebé com una batalleta que podia explicar als meus fills, habitants de ple dret de la societat de la informació, on se suposa que hauriem d’haver anat una mica més enllà, com a mínim a nivell educatiu. Quina ha estat la meva sorpresa en comprovar que la societat canvia, l’escola canvia, el món laboral canvia, mentre que al sacrosant reialme del saber “superior” els profes segueixen, com diu un molt bon amic, “más atrasados que el culo”. On s’és vist que els professionals del demà, els que s’estan formant per a la movilitat geogràfica i laboral, els que han d’aprendre a aprendre per seguir aprenent tota la vida (què cansat, no?), encara estan sent avaluats, en moltes carreres de les nostres Universitats públiques, amb exàmens carrinclons, en el vell estil de “en quatre hores et jugues un semestre”? Treballs obligatoris que pugen mig punt, com a molt, de la nota final. Impersonalitat total en la valoració de l’assoliment de l’aprenentatge. Deshumanització i manca de respecte als futurs professionals que esperem que ens puguin arribar a pagar la jubilació.
I el pitjor de tot és que no podem ni tan sols atribuir aquesta situació a l’avançada edat dels profes universitaris, perquè molts dels més joves són encara més retrògrads que els seus predecesors. Què passa? Quan entren al temple del saber i s’aseuen a les seves divines cadires perden tot contacte amb la realitat? A la Universitat, igual que a molts altres llocs, com diu altra bona amiga, el que cal és obrir les finestres i airejar. Airejar MOLT.
