Els canvis d’any serveixen, entre d’altres coses, perquè alguns facin recompte del viscut i del que esperen que els queda per viure.
Hi ha un proverbi hindú que diu que la vellesa comença quan el record és més fort que l’esperança, i em situa (de moment) encara en l’àmbit de la… no-vellesa? Perquè el que em venia al cap aquests dies era l’esperança de que, malgrat la decisió ferma d’alguns ajuntaments per enfrontar col·lectius d’usuaris de la via pública, malgrat la manca de visió del personal que segueix insistint que anar en bici a Barcelona és duríssim (no sé si pel clima àrtic, les pujades himalàiques o la conducció “maracucha”), algun dia, i espero que en vida meva, anar en bici a la feina a Barcelona serà tan normal que no caldrà rebre ni els insults dels rencorosos ni els elogis dels sorpresos.
Com diu en Mikael Colville-Andersen a aquest vídeo trobat a Bici-Vici, parlant del present a Copenhagen, anar en bici per la ciutat no és una subcultura, sinó una mica… com tenir una aspiradora… no penses en ella cada dia ni li poses un nom, no t’associes amb altres propietaris d’aspiradores ni portes una roba especial per utilitzar-la, només es fas ús quan la necessites. Algun dia…
