Sensacions

Amb l’experiència que em dona poder comparar les sensacions de conduir cotxe i moto amb la d’anar en bici, no tinc dubte de quines són les més gratificants. Segur que moltes persones que van en bici a la feina compartiran amb mi aquell pensament al final d’un dia especialment pesat de treball quan et ve al cap allò de “bé, almenys ara aniré en bici cap a casa“. Malgrat el trànsit, la contaminació i els “prisitas” de vegades ens ho posen una mica difícil, poques maneres millors hi ha de gaudir la nostra ciutat que anant en bici. El món et passa prou ràpid però no massa, pots descobrir aspectes de cada carrer que serien molt difícils d’apreciar en cotxe o moto i et desplaces normalment a bona velocitat sense perdre el contacte amb la realitat que t’envolta, sense contaminar ni fer soroll, sense ocupar massa espai. Millores la teva salut i contribueixes a millorar la de tothom, i de pas t’ho passes bé. Com valor afegit, saps que quan arribis a destí no hauràs de perdre temps buscant aparcament, ni diners pagant per aparcar, igual que tampoc perds el temps a la cua de la benzinera ni has d’apartar pressupost per omplir cap dipòsit de gasolina o diesel.

Per aquests motius i aquestes sensacions, recomano a tothom que pugui, optar per la bici. No cal tenir unes grans condicions físiques ni ser especialment valent ni tenir molts diners (tot i que si els tens, hi ha bicis “de categoria” i molts complements per gastar-se uns quants milers d’euros). Si has de fer molts kms o moltes pujades i no et veus amb cor, sempre pots optar per una elèctrica, pedalaràs igual però amb la sensació (com deia fa poc una amiga) de que algú et va empenyent. Cada dia que passa tenim més carrils bici i més zones amb barreres físiques de reducció de velocitat pels vehicles a motor, que també milloren la seguretat dels que anem en bicicleta. Us animeu?

Anuncis

Esperant informes

Una conversa al Twitter em va portar a reflexionar sobre el ritme de construcció de carrils bici a Barcelona i l’oposició sistemàtica d’alguns polítics darrera la qual em sembla veure (i digueu-me mal pensada) un únic argument, de fons: estic en contra d’aquest carril perquè l’han fet “els altres”, no jo.

Aquest carril bici, que segons els seus detractors sembla que no s’hauria d’haver fet mai i que havia de generar el caos circulatori, el pànic dels vianants i la ruïna dels empresaris, com es pot veure al breu vídeo (d’un dia laborable) no ha generat res d’això.

El caos a Joan Güell és el mateix que a tots els carrers del barri… els dies de partit del Barça. La diferència és que ara els vehicles a motor que passen cada dia (recordem que en aquest barri vivim persones, i no només quan juga el Barça) únicament tenen un carril per passar-hi, amb el qual la velocitat de motos i cotxes és força inferior i, quan vas caminant, resulta més segur passar per un pas de vianants sense que t’assetgin els “prisitas” que fins fa poc havien fet d’aquest carrer la seva miniautopista personal.

Pel que fa als vianants, en gran part ens hem acostumat a mirar a totes dues bandes (d’altra banda, un bon costum sempre que es baixa un peu de la vorera). Quan no és així i els vianants creuen sense mirar per una zona en la que no tenen prioritat o se salten un semàfor, només cal recordar que el timbre i els frens són elements obligatoris de totes les bicicletes.

Pel que fa al comerç, jo que sóc compradora habitual de Joan Güell no he detectat més crisi de la que hi havia abans, i fins i tot he vist obrir nous negocis. Aquest és un carrer que sobreviu com pot a la proximitat d’un Corte Inglés, que no és poca cosa. Tot així, són molts anys de botigues al barri i molts els veïns que preferim anar al petit comerç de proximitat abans que a uns grans magatzems, un petit comerç que veiem més si passem a poc a poc, caminant o en bici, que no pas des dels nostres cotxes i motos a +50 km/h, com era massa habitual quan hi havia dos carrils.

A tot això i mentre jo em preguntava on era el caos, l’aniquilació del comerç, els embussos sistemàtics i els vianants terroritzats, hi havia algun representant polític que parlava de que encara estan esperant informes sobre aquest carril, com a part del seu argument per a oposar-hi, i jo li responia que:

  • Esperant informes alguns portàvem anys en #bicibcn aguantant assetjaments per Joan Güell i Galileu, ara ja no.
  • Esperant informes cotxes i motos baixaven a bastant més de 50 km/h per Joan Güell, ara ja no.
  • Esperant informes les voreres de Joan Güell eren un parking de motos i carrera d’obstacles per vianants, ara ja menys.
  • El meu avi deia “uno se murió esperando“, doncs a Joan Güell els que anem en #bicibcn ja no esperem els informes, pedalem més segurs.

L’oposició sistemàtica a una mesura que aporta seguretat als veïns del barri (i parlo també dels que creuem Joan Güell a peu) em sembla que no toca, igual que no toca jugar al bicibingo ni avalar, amagats darrera arguments “procedimentals”, els interessos d’alguns nostàlgics que volen tenir segrestat un carril de circulació per quan els va bé parar en doble fila o que es creuen amb el dret a aparcar davant de casa. Vendre aquests arguments arcaics i egoistes per guanyar el vot dels que pensen que podran tornar a viure a la Barcelona “porciolista”, és enganyar a la gent. Defensar, directament o “de tapadillo” que és més important el suposat dret a parar en doble fila, a aparcar davant de casa o a circular a alta velocitat, que la seguretat de les persones és, com a poc, condemnable i dona que pensar. A qui defensen realment aquests opositors? Es posen en el lloc de les persones que anem amb el carret de la compra, dels nens que van al cole, dels adults que anem i tornem de la feina en bici, dels avis que ara passegen amb menys soroll i fums? En realitat, aquestes persones caminen alguna vegada pel barri o només se’l miren des del cotxe o la moto?

Cert que no tot són flors i violes, aquest carril bici podria i hauria de ser més ample, per exemple com el que hi ha a Marquès de Sentmenat / Can Bruixa, però tot i ser millorable és millor que el que teníem abans (res).

Batallitas

Cada vegada més tinc la sensació de que en pocs anys, si algú es pren la molèstia de recuperar tants tweets com s’han anat fent, hi haurà gent que es sorprendrà de que tantes persones ens dediquéssim a fer tweets defensant la bici com a mitjà de transport urbà, la connexió del tramvia interruptus per la Diagonal o que les motos no aparquessin de manera sistemàtica a les voreres de la nostra ciutat.

Puc fer el paral·lelisme amb les mirades i comentaris de sorpresa dels meus fills quan els explico tot l’activisme (en l’era pre-xarxes socials) que molts vam fer per aconseguir finalment una llei que regulés el consum de tabac. A la meva filla, per exemple, li sembla sorprenent que a l’hospital on va néixer (no fa tant de temps) es fumés de manera habitual pràcticament a totes les dependències, excepte als quiròfans i la UCI. De fet, recordo clarament al ginecòleg passant-me consulta, estant jo embarassada, mentre ell fumava una cigarreta rere altra. També recordo als meus profes fumant durant la classe (a EGB, a l’institut i òbviament a la Universitat), i a alguns dels meus companys de 1r de BUP omplint l’aula de fum durant l’examen, amb el beneplàcit del profe (també fumador) perquè “es posaven més nerviosos si no fumaven“, mentre els era ben igual les molèsties generades a tots aquells que no fumàvem.

En algun moment d’un futur no massa llunyà, imagino que la “batalleta” de com alguns vam haver d’argumentar l’evidència (que cal reduir la circulació i places d’aparcament dels vehicles a motor, que anar en bici per la ciutat és millor per a tots, que cal unir el tramvia interrumptus per la Diagonal, que les voreres no han de ser parkings de motos…) generarà mirades d’incredulitat entre els barcelonins desintoxicats de tant periodisme “cuñao” i de polítics amb poca vergonya i menys criteri. De fet, ara ja les genera quan ho comentes amb persones d’altres països. En aquell moment, igual que faig ara, també haurem d’explicar que hi havia un reducte de personatges  entestats en perpetuar un model caduc, seguir respirant porqueria i aguantant soroll i voreres-parking.

Prisitas

Els prisitas són aquells que van accelerats i estressats per la ciutat, i quan els prisitas tenen a les seves mans un vehicle motoritzat, els notes molt especialment si vas a peu o en bici, perquè et posen en perill.

Com a vianant, els acostumes a notar perquè “passen” absolutament de la teva presència al pas de vianants, per a ells és més important donar gas i arribar al següent semàfor que cedir-te cívicament el pas. No et veuen o fan veure que no et veuen, de vegades fins i tot acceleren més en veure’t, no fos cas que fessis un pas més i haguessin de parar.

Com a ciclista, també te’ls trobes molt sovint, i normalment els notes ben a prop.

Alguns són els motoristes que no saben o no volen saber que a les zones 30 tens tot el dret d’anar pel centre del carril i que no t’han d’avançar, però ho fan igualment perquè, com en el cas d’aquest vídeo, tenen pressa per arribar uns segons abans pocs metres més enllà.

O en el cas d’aquest altre, tenen tanta prisita que no hi ha prou en avançar-te a tocar, també s’han de saltar el semàfor.

Altres són més grossos i et poden fer bastant més mal. Són conductors de cotxes o camions que interpreten que el senyal de cedir el pas no aplica quan l’altre és una bicicleta, ells són més grans i tenen tot el dret a donar gas i passar-te pel damunt, ja frenaràs (o allà tu). En el següent vídeo trobem un bon exemple d’aquest tipus de personal, un camioner prepotent que, malgrat altre conductor (SUV blanc) li està donant un bon exemple, abusa del seu tamany i tira, aprofitant per empestar-me, total, per arribar al mateix semàfor on l’acabo “atrapant”. Un cop el semàfor es posa verd, jo em situo al carril de la dreta i ell m’avança a tota canya, tornant-me a empestar, a una velocitat que (igual que en el tram anterior) em sembla superior als 30 km/h (límit de velocitat d’aquest carrer), total, perquè el torni a atrapar al següent semàfor. Però no passa res, ell torna a tirar, omplint la ciutat de fum i soroll, amb una pel·lícula que acaba quan el deixo enrera a l’embús posterior.

Sincronització semafòrica

En algunes cruïlles on el pas de vianants i el de bicicletes estan en paral·lel, de vegades et trobes amb que el semàfor de bicis es posa vermell abans que el dels vianants. És una organització semafòrica que no entenc, sobretot perquè la velocitat d’una bici és superior a la d’un vianant, i he fet alguna queixa/suggeriment a l’Ajuntament sense que m’hagin arribat a aclarir els motius (tot i que en algun cas sí han modificat la fase semafòrica).

La darrera queixa/suggeriment va referida al semàfor que es veu als primers segons d’aquest vídeo.

Com es pot apreciar, en aquest cas el semàfor de vianants (més proper als vehicles a motor) es posa verd uns segons abans que el de bicis (que està més allunyat). Per tant, he demanat que tots dos es posin verds al mateix temps o, en tot cas, que es posi verd abans el que està més allunyat dels vehicles a motor (el de bicis).

Reflexions des de Sarrià fins Les Corts

En aquest vídeo es pot veure part del que representa baixar en bici des de la Via Augusta fins al barri de Les Corts.

Cal tenir en compte que es tracta d’un vídeo gravat en ple mes d’agost, per tant el trànsit és molt inferior al que hi ha habitualment, tot i que el que més es nota és que hi ha moltes places d’aparcament lliures (de cotxes i motos), especialment a la zona de Sarrià. També cal tenir en compte que el vídeo reflecteix una possible alternativa de les diverses que hi ha per fer aquest tram, no necessàriament la millor ni la més ràpida. De fet, he escollit un dia en el que passava pel Parc de Piscines i Esports, però justament no és aquest el meu recorregut més habitual.

Destaco alguns aspectes d’aquest recorregut, habitual per a mi:

  • El bon nivell general de seguretat amb el que et pots desplaçar en bici, combinant zones 30, zones “no 30”,  carrils bici diversos i zones de plataforma única. Sempre podem portar algun ensurt, però l’experiència em diu que no més dels que ens portem si anem a peu (i no vigilem).
  • La velocitat excessiva d’alguns vehicles a motor per les zones 30. I ja no diguem per les zones “no 30”.
  • La insistència de molts motoristes en aparcar a vorera malgrat tenir places lliures a calçada (a pocs metres).
  • Els assetjaments en zones 30, per part de cotxes i motos, existeixen, però per sort crec que són més excepció que norma. Clar que per mostrar aquest aspecte hauria de portar també una càmera enfocant enrere.
  • La mala connexió d’alguns trams de carril-bici, que aboquen directament a vorera o a un semàfor vermell darrere altre, i que fan buscar alternatives permeses però que no sempre són segures (per exemple, en altres èpoques de l’any, quan el trànsit motoritzat augmenta).
  • El carril-bici a vorera acostuma a ser incòmode per als ciclistes (almenys per a mi, el carril del carrer Doctor Fleming és un sacseig continu i sovint he d’anar esquivant vianants).
  • L’actitud dels vianants amb els carrils-bici a vorera no sembla que sigui de respecte generalitzat, ja que fins i tot en voreres molt amples és habitual que l’ocupin per passejar.
  • Els vianants som els primers que ens saltem els semàfors quan ens convé. Tampoc m’estranya, tenint en compte l’existència de fases semafòriques que prioritzen els vehicles motoritzats i fan que creuar una avinguda con la Diagonal sigui un procés llarg i pesat que les persones de més edat normalment no poden fer d’una tirada.

El temps real del recorregut que reflecteix aquest vídeo va ser d’aproximadament 10 minuts.

 

Els darrers dies del carril bici del c/ Doctor Fleming

Així és a data d’avui fer aproximadament 350 metres de baixada en bicicleta per l’actual carril bici del c/ Doctor Fleming, que a sobre està a la vorera i en ocasions genera conflictes amb els vianants.

El temps real per recórrer aquest tram ha estat de 6 minuts (he editat en el vídeo el temps d’espera als semàfors). Us sembla normal? Quan de temps hauria de trigar una persona en bicicleta en fer aquesta distància? Benvingut doncs el futur nou carril bici a calçada del c/ Doctor Fleming, malgrat serà un bidi central, empitjorar això sembla difícil, i els vianants podran anar més tranquils per tota la vorera.