Timbrar no és pitar

He estat a la majoria de les ciutats que cada any surten al Copenhagenize Index i a moltes altres que no hi són (ves a saber per quin motiu) però on els desplaçaments en bici són majoritaris i/o molt habituals. En tots aquests llocs, a banda del nombre de bicis, crec que el primer que sorprèn és el poc volum de “pitades” de vehicles a motor que hi ha. Sí que se senten, més o menys dependent de la ciutat, els timbres de les bicicletes, que com tothom sap són un instrument per avisar, no per recriminar ni insultar, però el concert de pitades insultants que a Barcelona ens semblen tan normals, en moltes d’aquestes ciutats és gairebé inexistent. Sembla que a Barcelona fa anys que ens hem acostumat tant a emprar un element dels vehicles a motor que, igual que a les bicis, hauria de ser per avisar, d’una manera perversa, per espantar, per insultar, per descarregar agressivitat. Com a persona que condueix, cicla i sobretot camina per la ciutat, agraria una regulació però sobretot una reflexió per afavorir una ciutat més silenciosa, on les pitades no fossin insults quotidians sinó advertiments només en cas de necessitat.

 

Amenaça fantasma

Fa uns dies, en una conversa entre amics, una de les persones presents que viu (de manera esporàdica) relativament a prop del carrilbici de Provença, va comentar que les “iaies de l’escala” (literal) es queixaven, en les converses d’ascensor, de que aquell espai estava desaprofitat perquè per aquell carrilbici no passava mai ningú. Vaig respondre immediatament: “això és mentida, t’estan mentint” i vam iniciar una discusió d’aquelles amables que es poden tenir entre persones civilitzades quan les seves opinions són diferents.

Dir que pel carrilbici de Provença no passen bicis, quan justament un dels molts problemes que té és que s’ha quedat petit, és estar ben cec o ser mentider de mena, però després de pocs minuts de conversa no vaig ser jo qui va desmuntar l’afirmació, sinó les mateixes “iaies de l’escala”. Perquè al cap de la conversa i parlant de com està de mal fet aquest carril (entre d’altres coses, que per a una persona en bici és bastant fàcil xocar amb la porta d’un cotxe dels que aparquen a la divisòria), va sortir el tema dels contenidors que hi ha a tocar del carril. I llavors van aparèixer novament les “iaies de l’escala”, queixant-se també a l’ascensor de que elles, que havien començat a reciclar, ara ja no ho feien perquè els contenidors de reciclatge són a tocar del carrilbici i cada vegada que el creuen, cada dia, perilla la seva vida per culpa de tants ciclistes incívics com hi passen. Aquí les “iaies de l’escala” van caure en la seva pròpia xarxa de mentides, perquè la resposta sortia directa: quins ciclistes posen el perill la vida d’aquestes senyores, cada dia? Els mateixos que no hi passen mai? Com pot ser que un carrilbici es critiqui perquè no hi passa ningú i al mateix temps inspiri por perquè hi passa tanta gent? És una amenaça real o fantasma? Perquè els dos arguments/queixa de les “iaies de l’escala” són incompatibles, no pots tenir por d’un ciclista que mai passa.

La meva amiga va descobrir en aquell moment com funcionen algunes persones que no dubten en emprar la mentida (conscient o inconscientment) per anar en contra del que, pel motiu que sigui, no els agrada. A partir d’aquí, quatre persones: el transportista que va bàsicament en furgoneta, el que sobretot camina, la que prioritza el transport públic i la que es mou cada dia en bici per Barcelona, vam seguir parlant de mobilitat i de la ciutat que ens agradaria a tots, i no ens va sorprendre comprovar que era ben senzill arribar a acords.

L’any de la bici

Ha acabat un any intens pel ciclisme urbà a Barcelona. Sembla que, pel bé dels pulmons, les oïdes i l’espai que és de tots, finalment s’ha començat a posar en qüestió el “cotxecentrisme” i “motocentrisme” imperant durant uns quants anys. Ciclistes i carrils bici s’han multiplicat, s’han fet reportatges i breus talls a les notícies on el missatge era tan clar com el hashtag que va popularitzar TV3: #tornalabici.

El meu dia a dia em mostra una ciutat on cada dia hi ha més persones en bici, no fent esport, sinó fent transport. De fet, en els meus recorreguts diaris cada cop és més difícil veure ciclistes “esportius”, en canvi veig gairebé tanta diversitat de gent en bici com caminant: joves i grans, pares i mares amb fills, molta gent de més de cinquanta anys, homes i dones, fins i tot no es fa estrany veure persones de més edat, aparentment jubilats a ritme de passeig. Pel que em diuen els neociclistes de la feina, sembla que els carrils bici els han donat la sensació de seguretat suficient com per atrevir-se a donar el pas. La resta, ha estat un “enamorament”. Si la circulació en bici és fàcil i segura, el canvi en la modalitat de transport es fa en un flash.

Pel 2017, entre molts altres bons desitjos, espero que Barcelona s’ompli encara més de persones en bicicleta i que, combinat amb la millora del transport públic i la recuperació del bon costum de caminar, això contribueixi a disminuir la contaminació i el soroll. I als neociclistes, com sempre, els dono la benvinguda i els deixo alguns consells.

Quin problema tenen?

quin problema tenen?Aquesta pregunta tan senzilla, precedida d’un text breu i clar (és el mètode de transport sostenible, còmode i respectuós) mereix un post per a ella sola.

Quin problema tenen els que no volen veure bicicletes a la seva (meva) ciutat? Potser prefereixen veure cotxes i motos? Els agrada el soroll? Són addictes a la contaminació? Els resulta gratificant veure els carrers atapeïts de cotxes, els embussos, les voreres a petar de motos aparcades incomplint l’ordenança municipal? De debò es creuen que per culpa d’un carrilbici el comerç del seu carrer perdrà clients perquè no podran aparcar davant la porta? De debò es creuen que aquell carrilbici nou és el que impedeix que puguin aparcar davant de casa? Potser fins llavors aparcaven davant de casa tots els veïns de l’escala? De debò es creuen que en perdre un carril per circular en cotxe o aparcar, augmentarà la contaminació perquè hi haurà més embussos i caldrà fer més voltes per trobar lloc per aparcar? Això vol dir doncs que també creuen que quants més carrils posem per a cotxes, menys contaminada estarà Barcelona? Se senten més segurs travessant un pas de vianants sense semàfor en un carrer amb dos carrils per a cotxes que en altre amb un carrilbici i un per a cotxes? Potser troben normal que els passi una moto en marxa, a tocar, per la vorera, però en canvi tenen pànic  si el que els passa pel costat és una bicicleta? Els molesta veure bicicletes quan van conduint? No s’han plantejat que igual a la resta de persones que anem a peu o en bici, ens molesten els fums dels vehicles a motor i l’actitud dels conductors que no van prou atents quan tenen a les mans una màquina de centenars de kg que ens pot matar fàcilment? Quin problema tenen?

Mala sort

Ja fa un temps que em crida l’atenció la gent que diu que cada dia, caminant pel barri (sovint, el meu barri) està a punt de ser atropellada per una bicicleta, sovint vàries vegades. Un exemple clar va ser el d’una parella gran que al debat de la bici que es va fer a la seu del districte de Les Corts va dir que cada dia, caminant per la vorera de Joan Güell, es trobaven amb algun ciclista a tota velocitat per la vorera, i que a sobre “els aixecava el dit” (el del mig, vam entendre). Així cada dia, va insistir, anant ells amb els seus néts. Cada dia?

Cada dia jo normalment vaig en bici a la feina, al gimnàs, a comprar… Cada dia camino pel meu barri, també per comprar, passejar, per anar al gimnàs o a fer un cafè. Són molts anys de caminar cada dia, sola i acompanyada, i en tants anys mai un ciclista m’ha estat a punt d’atropellar, mai un ciclista m’ha aixecat el dit. Sí una vegada un motorista em va donar un ensurt en sortir jo de casa i trobar-me’l que passava per la vorera, amb la moto engegada i a prop dels portals, a una velocitat que em va semblar exagerada, i quan li vaig fer un gest em va engegar a la merda. Una vegada un cotxe gairebé se m’emporta per davant al pas de vianants al carrer Joan Güell/Can Bruixa. Una vegada vaig veure un ciclista per la vorera de la Travessera a una velocitat que em semblar poc adequada, però com aquella vorera és molt ampla, em va passar lluny i no em vaig sentir en risc, tot i que vaig arrugar el nas i el vaig mirar malament. Però afortunadament això no passa cada dia. Ni amb ciclistes ni amb conductors ni amb motoristes, i porto molts kms i molts dies de caminar pel meu barri.

Per això quan escolto la gent que insisteix en que cada dia li passen aquestes coses, no puc deixar de pensar que algunes persones no dubten en exagerar fins l’absurd una experiència traumàtica (accident, quasi-accident o temor d’accident) i perden de vista com és d’evident la seva mentida per a aquells que els llegim o escoltem. Cada dia no us passen aquestes coses. Menys encara vàries vegades al dia. Ningú té tan mala sort.

Quan la bici és transparent

Ara que es parla de normatives i moratòries sobre la circulació de bicicletes a les voreres de Barcelona, i sense ànim de posicionar-me con “vorerista”, ja que el meu àmbit de circulació en bicicleta a Barcelona és la calçada, amb o sense carrilbici, crec que no està de més fer una petita reflexió sobre el fet que molts aspectes que a Barcelona es presenten com un gran problema o una font de perill i conflictes, en altres ciutats europees són del tot transparents.

Per exemple, a Noruega, no he vist cap taxista indignat per trobar una persona en bicicleta al seu davant al mig del carril, ben al contrari, una vegada un taxista va aprofitar la situació per donar-me lliçons de com els que anem en cotxe, asseguts i a cobert, hem de ser especialment respectuosos amb els que van a peu o en bici, movent-se pel seu propi esforç, més vulnerables a les condicions metereològiques i als que només els faltaria haver de patir l’assetjament dels vehicles a motor.

A Holanda no he vist mai a ningú sorprés per veure una persona en bici escoltant música o parlant pel mòbil o fins i tot fent coses “per nota” com ara enviar missatges, gravar vídeos, fer fotos o menjar patates fregides (a dues mans).

A París no he vist cap conductor d’autobús alterat per haver de compartir el seu carril amb una o fins i tot dues persones en bici, que a sobre van parlant una amb l’altra. Ben al contrari, l’he vist anar al seu ritme i, en tenir l’oportunitat (que segurament no trigarà gaire) avançar-los deixant una distància més que considerable. Tampoc he vist cap conductor de cotxe o motorista sorprendre’s, irritar-se o ni tan sols posar-se nerviós en trobar un ciclista de front per un carrer d’un sol sentit en zona 30, fet força habitual i evidentment permès.

A Burdeus no he vist cap vianant donant un salt de sorpresa, posant cara d’espant o ni tan sols mirant malament, en trobar-se un ciclista per la vorera. Igual que a París, tampoc he vist cap actitud de sorpresa i menys encara recriminació o ni tan sols “mala mirada” en veure ciclistes passant semàfors en vermell per girar a la dreta (val a dir que està permès i molt ben senyalitzat) mentre els vehicles a motor esperen, parats al semàfor.

A Alemània no he vist cap conductor nerviós i encara menys, indignat, en circular per una zona 30 i trobar-se amb un ciclista pel mig del carrer a una velocitat molt inferior, que a sobre no accelera ni un xic en ser conscient de la presència del cotxe just al seu darrera. Tampoc he vist a cap conductor pitant ni escridassant a un ciclista per circular a menys de 30 km/h pel mig del carrer.

A cap d’aquests paisos he llegit ni escoltat mai cap comentari sobre la necessitat de que els ciclistes estiguin obligats a portar matrícula, casc o tenir assegurança específica pel fet d’anar en bicicleta.

Al contrari, a la nostra ciutat ens trobem de manera quotidiana amb una situació que a qualsevol dels llocs esmentats crec que generaria com a mínim sorpresa i probablement protesta, amanida amb indignació, i és l’ocupació sistemàtica i abusiva que fan les motos de les nostres voreres. A Barcelona sembla que hi ha qui vol veure, per tot arreu i de manera contínua, perills i problemes en situacions relacionades amb la bicicleta, de vegades filant més que prim, microscòpic, però al mateix temps està totalment cec quan es tracta de vehicles motoritzats de pes considerable, contaminants i sorollosos, que es mouen per l’espai dels vianants amb total impunitat. Serà que aquí les motos són transparents?

Viure en l’anti

En altres posts he comentat el debat (per dir-lo en termes amables) que hi ha al Twitter entre opositors i partidaris dels carrilsbici.

Com a persona que va en bici pel carrilbici (quan n’hi ha) però també ja des de fa bastants anys sense problema per la calçada (no per totes, no em veureu pedalant en hora punta pel carrer Aragó) em va sorprendre molt trobar-me cert tipus de comentaris pel Twitter, i la veritat és que reconec que sovint he acabat aprofitant l’opció de MUTE i fins i tot BLOCK per perdre de vista determinats elements de la ciutat de Madrid que viuen ancorats en una crítica constant, amanida amb insults i faltes de respecte, a tot el que es desvia del seu autoanomenat model. No se’ls pot negar, però, la fe cega i l’autoestima a prova de bombes, preconitzant un model de ciclisme urbà , propi del seu reducte, diametralment oposat al dels països més avançats i segurs en l’ús de la bici per a la mobilitat, sense que els tremolin mínimanent les conviccions. El suposat model és facilet d’entendre i barat d’aplicar: consisteix bàsicament en pedalar per la calçada amb tot el trànsit d’una gran ciutat al voltant. Com a model és respectable, a Barcelona també es veu una minoria de ciclistes que pedalen per carrers hostils, sense carrilbici, però com a ciclista urbana mai se m’acudiria fer tweets per criticar-los, ridiculitzar-los o culpar-los de morts pròpies i alienes.

El “nivell” de l’opció que, més que calzadista, es defineix per ser anticarrilista, ha arribat fins al punt d’insultar a una persona que va morir atropellada a la ciutat de Barcelona, quan anava en bicicleta, tot suposant que no “ciclava” correctament, com ells exigeixen, per la calçada. Per tant, el van qualificar així, directament, d’idiota.

Hi ha actituds que no em sorprenen dels #bicihaters que corren per la xarxa. Els insults, les gracietes, els comentaris sarcàstics… fan molta pena sobretot quan veus que vénen d’un perfil de Twitter que s’ha creat des de l’anti, no per fomentar o donar suport, sinó per criticar o demonitzar determinat col·lectiu. Però fins i tot a aquests elements els puc arribar a entendre. La seva vida és anar “anti”, intentar que no s’avanci en una línia que (pel motiu que sigui) no els agrada. És trist però almenys és coherent. El que costa més d’entendre és que qui diu que va en bici cada dia per una ciutat, en comptes de dedicar els seus esforços a fer que cada dia sigui més massiu i segur anar en bici per la seva ciutat, els dediqui a intentar enverinar amb males maneres els progressos d’altres (Barcelona, Sevilla…). Benvingut sigui doncs el MUTE i el BLOCK del Twitter, similar a quan en la vida real “passes d’algú” o directament li dius que no el vols veure més. Que segueixin comptant i insultant morts, vivint ancorats en un anti en comptes de treballar per a un pro.