Bici i tren


Normalment, fan de bon combinar, sobretot si parlem dels FGC (a la RENFE, millor ni ens acostem), però aquesta setmana vaig patir un vagó dels FGC, en hora gairebé-punta i sense l’espai condicionat per posar-la. La primera reacció va ser d’agobiament immediat. Acostumada a les reaccions d’alguns vianants en veure la bici, ja m’esperava un autèntic linxament. Mirar d’arraconar-se era inútil: no hi havia on. Vaig fer mil esforços per posar-la on molestés menys i em vaig resignar a patir la indignació generalitzada de tots aquells passatgers que em miraven amb cara rara.
Però la vida “nos da sorpresas”. Quina va estar la meva en veure que, responent a les meves (sinceríssimes) disculpes, la majoria del passatge d’aquell curiós vagó (joves, quarentons, avis…) es van posar immediatament al meu costat, acceptant disculpes, queixant-se de la manca d’habilitació per part dels FGC i ajudant-me a no molestar. Tothom amb una amabilitat exquisita, tothom amb bones paraules, molts fins i tot amb un somriure. No m’ho havia trobat mai. Potser sí que algun dia vianants i ciclistes podran fer “plataforma” comuna per defensar els seus drets i les seves necessitats, tot cercant una ciutat més a la mida dels éssers humans i menys sota la tirania dels cotxes i les motos. Potser.

La imatge és de http://www.pedalibre.org/

Aparcar la bici



Ja fa un temps que em resisteixo a canviar de bici, i és que el trastet que em porta a la feina cada dia té dos grans avantatges:

1. Els frens són efectius i sorollosos. Una lleu frenada i els okupes del carril bici queden avisats, els coloms espantats, de vegades fins i tot els cotxes (aquells que passen els semàfors dels passos de vianants intermitents com si estiguessin al circuit de Montmeló) es paren i miren què passa. Passa una bici, només quan pot.

2. És velleta i carrinclona. Pobrissona meva, sembla que de moment, ni els lladres la volen.

És clar que res a veure amb les bicis que em creuo cada dia per la Diagonal, amb els ciclistes pedalant com senyors, l’esquena ben dreta i els radis lluents. Menys encara amb les Brompton que de tant en tant es veuren, plegades i desplegades. I segurament no té res a veure amb la bici que estava lligada al costat de la meva i de la qual, en sortir, només queden les seves restes mortals (normalment, una cadena tallada).

I és que la meva bici, que normalment va de pàrking a pàrking, té un cert marge per esperar-se al carrer en llocs més o menys segurs. De moment, sobreviu a l’acera del Cinesa Diagonal, a la porta de la UOC i a tots aquells llocs on no puc trobar un pàrking de BSM, els únics a Barcelona que m’agafen la bici per hores. En una ciutat tan insegura per a les bicis, com és possible que només els pàrkings de BSM donin l’opció d’aparcar per hores? Tampoc ocupem tant de lloc, en qualsevol paret poden posar una filera al terra que permeti lligar-les i apa, a facturar calerons! El més gros és el que fan als pàrkings Vincit, on tenen bicicletes aparcades per llogar als clients però no accepten bicicletes que vulguin aparcar per hores…

Em pregunto: com fan els “pijos” que van en bici? Algun deu haver. Ells porten bicis bones i guais. Les aparquen sempre a un pàrking privat? Les deixen al carrer, disposats a no trobar-les, com si fossin un kleenex? Tenen tractes especials al pàrking Vincit? No les aparquen mai? Només circulen amb Bromptons?