Silenci

Horror.
Els frens de la bici ja no fan aquell soroll terrible que m’anunciava des de molts metres de distància, ara hauré de tocar el timbre per fer-me sentir, quan clagui. Risc per a la meva integritat.
Com pot ser que alguns vianants s’irritin tant en sentir un timbre? La veritat és que és perfectament comprensible que la gent es despisti i camini, de manera automàtica, entre les dues ratlles de l’anomenat carril-bici. Dues línies paral·leles al terra no fan un carril i molts vianants van a la seva, amb la tranquilitat que dona ser a la vorera, sense adonar-se de que són on no toca. No passa res. Però llavors, sents un timbre (no una sirena, no una bocina, no un crit esgarrifós) i què toca? Doncs senzillament adonar-se, si vas “per a nota” fins i tot apartar-se, si ets alienígena igual disculpar-se, però no, sembla que el que en molts casos “toca” es girar-se, encarar-se amb ciclista que ha gosat “pitar-te” i muntar un espectacle amb insults i moviments amenaçadors.
Novament la cultura del cotxe ens passa factura. Perquè els conductors piten, molt sovint, per desfogar-se, per recriminar, per acompanyar un insult. Tant és si la majoria dels ciclistes només toquen el timbre per avisar. Tant és que fins i tot la nova ordenança municipal sembla que obligarà a dur timbre per avisar als vianants. El vianant està condicionat i per a ell un timbre és un insult i el ciclista un enemic. No anem bé.

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s