L’anècdota semafòrica


Dimecres a quarts de 10 del vespre. Carril bici de la Diagonal, a l’alçada de plaça Maria Cristina. Dos guàrdies urbans imagino que compleixen ordres parant els ciclistes pel motiu que sigui. A mi no. Difícil, suposo. Amb llums, velocitat adient, casc, parada al semàfor per travessar la Diagonal, dec semblar prou alliçonada. A pocs metres (cinc? no ho sé, això encara m’ho ha de dir l’Ajuntament), els cotxes es passen el semàfor de la Diagonal en vermell. Quatre, cinc cotxes, dues o tres motos. Com sempre. Els vianants i jo mateixa esperem pacientment a que algun conductor decideixi parar i respectar el senyal vermell. El nostre semàfor amb el vianant verd que dona pas, com ja sabem és purament orientatiu. Jo sé que tindré temps de travessar tota la Diagonal, perquè vaig sobre rodes, però alguna persona gran ja és conscient que haurà de fer dues etapes, perquè no podrà arribar a l’altra vorera abans que el semàfor canviï a vermell i li tocarà fer parada al carril del tramvia. Fan cara d’irritats perquè potser tenen tanta o més pressa com els cotxes que no deixen de passar, però no són suïcides i esperen, resignats. Cada vegada més això em recorda a Venezuela, on els semàfors eren una anècdota i passar quan estaven verds, una temeritat.

Fauna urbana

Ja havia parlat de la iaia que escridassa a les ciclistes “assassines” com si portessim el 666 tatuat al front, també de l’avi que prova d’encertar-te d’un cop de bastó o de l’home que amenaça amb el puny. Crec que no ho havia fet de l’avi que seu ben tranquil en un d’aquells bancs tan “ben situats”, a propet del carril bici, i estira el bastó tot esperant que algú ensopegui. M’han parlat de la “senyora” que pel barri de Sants es llença damunt les bicis i resulta lleument ferida, el suficient com per cobrar alguna mena d’indemnització. Fauna urbana diversa, parents propers dels ciclistes “slalomeros” de la Rambla Catalunya o del eixerebrat que es passa tot Francesc Macià per la calçada, en contra-direcció, en una bici holandesa, i a pas de tortuga (tot un crack, té molt de mèrit haver arribat a la seva edat amb aquests hàbits tan… especials).

Però ahir vaig augmentar la classificació d’especímens amb un nou individu, que caminava pel carril bici de la Diagonal, de front a les bicis que pujavem en direcció a Francesc Macià, amb cara de mala persona (o potser és que senzillament era lleig) i una “pota de cabra” agafada amb totes dues mans. I mentre, la guàrdia urbana suposo que compleix ordres multant (o advertint) els ciclistes que gosen desobeir les magnes noves ordenances municipals.

Aquí no tenim un problema d’ordenances, només. Tenim un problema de civisme i educació (deixant de banda el tema de la malaltia mental, que probablement està latent en algun cas). Tenim un problema de respecte i tenim el gran problema de que l’Ajuntament ho està fent tot per enemistar tothom amb tothom. Ja fa anys que l’Ajuntament de Barcelona fa el que pot i més per enemistar ciclistes i vianants, i li hem d’atribuir el mèrit de convertir aquells que haurien de ser aliats naturals en enemics a sang i foc. Amb un disseny deficitari i una senyalització penosa, enemista també cotxes amb motos, motos amb bicis, taxistes amb tothom (és clar, quantes més hores t’hi passes allà ficat, més cabrejat deus estar), en fi, la seva capacitat de generar enemistat és gairebé ilimitada. Sense tenir fe en els miracles, sí en tinc en les solucions imaginatives. O si no hi ha prou imaginació, en les solucions copiades de models millors de vialitat i convivència urbana, que de ben segur en deu haver.