L’anècdota semafòrica


Dimecres a quarts de 10 del vespre. Carril bici de la Diagonal, a l’alçada de plaça Maria Cristina. Dos guàrdies urbans imagino que compleixen ordres parant els ciclistes pel motiu que sigui. A mi no. Difícil, suposo. Amb llums, velocitat adient, casc, parada al semàfor per travessar la Diagonal, dec semblar prou alliçonada. A pocs metres (cinc? no ho sé, això encara m’ho ha de dir l’Ajuntament), els cotxes es passen el semàfor de la Diagonal en vermell. Quatre, cinc cotxes, dues o tres motos. Com sempre. Els vianants i jo mateixa esperem pacientment a que algun conductor decideixi parar i respectar el senyal vermell. El nostre semàfor amb el vianant verd que dona pas, com ja sabem és purament orientatiu. Jo sé que tindré temps de travessar tota la Diagonal, perquè vaig sobre rodes, però alguna persona gran ja és conscient que haurà de fer dues etapes, perquè no podrà arribar a l’altra vorera abans que el semàfor canviï a vermell i li tocarà fer parada al carril del tramvia. Fan cara d’irritats perquè potser tenen tanta o més pressa com els cotxes que no deixen de passar, però no són suïcides i esperen, resignats. Cada vegada més això em recorda a Venezuela, on els semàfors eren una anècdota i passar quan estaven verds, una temeritat.

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s