Adolescents vials

Divendres a mig matí, als ferrocates.

Entro amb la meva Brompton plegada i ja des de fora sento una noia amb accent estranger que s’està discutint amb una iaia (sense ànim de menysprear a les iaies, però aquesta ho era). En tancar les portes, veig el conflicte ja mig enllestit: sembla que la noia (també amb una bici plegable) estava al lloc de les bicis, al final de vagó, i la iaiona li ha dit que feia nosa. La noia, fins al capdamunt de rebre bronques per causa de la bici, ha fet valer els seus drets i l’ha engegat a buscar altre lloc a la resta del vagó, que tampoc anava ple, ni molt menys. Mentre la iaia marxava (com no, remugant, i intentant buscar suport entre la resta de passatgers, inútilment), la noia m’ha mirat als ulls i m’ha preguntat si a mi també m’insultaven pel carrer, sense més, o només li passava a ella. Com que ella anava amb piercings i pinta grunge, havia arribat a pensar que l’agressivitat aliena era pel seu aspecte personal, no tant per la bici.

“No ho entenc”, m’ha dit, “si vaig per la vorera, m’insulten els vianants, encara que hi hagi lloc de sobres, encara que em pari, encara que vagi caminant mentre arrosego la bici. Si vaig pel carrer, em piten els cotxes, encara que sigui zona 30, encara que davant hi hagi altre cotxe i molta cua. Jo no em fico en ningú, jo només vull arribar a la feina cada dia. Fa poc que he arribat d’Alemanya, no m’imaginava que aquí la gent era tan agressiva.”

Hem estat xerrant de com ningú insulta als conductors que, un per cotxe, omplen la ciutat d’embussos i contaminació, de vegades per fer recorreguts de 15 minuts. Tampoc ningú insulta als vianants que caminen recte mentre miren cap a un costat. Ni als motoristes que se salten el semàfor vermell amb impunitat, sovint davant la guàrdia urbana.

Ja li he dit que a mi també m’insulten, encara que no porti piercings ni faci slalom per la vida. Tot i així, crec que mica en mica anirem fent camí pels que venen després. Vull pensar que algun dia les coses seran diferents, potser quan jo sigui la iaiona…

Al final, ha marxat tot dient, en to incrèdul, que des d’Alemanya no es podia imaginar com en una ciutat tan relativament plana i amb bon clima com Barcelona, es feia tan poc ús de la bici per als desplaçaments habituals. Li he respost que ens falten uns quants anys, hem de créixer, encara som adolescents vials. I m’ha dit adéu mentre la iaia ens enviava una mirada assassina. Crec que, a la seva edat, no li ha fet gens de gràcia que em referís a ella com a una adolescent.

Anuncis

No em toleris

A una carta a La Vanguardia, una conductora que es considera experimentada, respectuosa i cívica parla d’un incident amb una ciclista que reacciona (segons ella) de manera embogida després de patir una invasió del carril bici. Independentment de les seves apreciacions personals del succés (que caldria haver vist), crida l’atenció com s’escuda en el fet que la guàrdia urbana també havia ocupat el carril, en el camió que li bloquejava el pas o en la culpabilització de la mare-ciclista, que no portava el nen ben protegit. Tot, tret de l’autocrítica del fet bàsic que va motivar la reacció: COTXE OCUPA CARRIL BICI PER ON EN AQUELL MOMENT PASSAVA UNA MARE AMB EL SEU FILL. I el cotxe el portava ella. No podia parar, darrera el camió. Fins i tot, pitar-lo. No podia queixar-se, de la guàrdia urbana que es passava (segons ella) el carril bici “pel forro”. No. Si hi ha un carril bici, malaguanyat amb quatre arreplegats que passen com poden, què fa un cotxe parat, esperant el seu torn? Els cotxes no paren, avancen!

Molts conductors mostren aquesta manca de respecte envers els pasos de vianants, els carrils-bus, les voreres, els semàfors, no és que ens tinguin una mania especial als ciclistes, només som un obstacle més en el seu camí. I els sorprén que, de tant en tant, algú els planti cara i els engegi allà on haurien d’estar, permanentment. I llavors, tot de sobte, parlen de tolerància, normalment d’excés de tolerància, envers els ciclistes. Jo no vull que em tolerin, només que respectin les regles bàsiques del joc. I si se les salten i resulta que topen amb un ciclista (o vianant) que ja n’ha tingut prou, doncs que se n’adonin de que, de vegades, les trangresions tenen conseqüències imprevistes.