Dia de pluja


Anant a treballar, aquesta vegada a l’Eixample. El Passeig de Gràcia a quarts de 9 del matí està tranquil i net. I relliscós.

Anuncis

Carril arriscat

En aquest manual que vaig trobar des de la web del BACC, es parla de diferents tipus de vies ciclistes.

Em pregunto si hi haurà algun lloc on estigui homologada una barbaritat com la que ja fa temps es va fer amb el carril bici de l’Avinguda Josep Tarradellas. Pels que no tinguin el gust de coneixe’l, és un carril en calçada, sense separació física i situat a la banda esquerra del sentit de circulació. Sí, sí, just al costat del carril per on els vehicles motoritzats corren més o avancen, o com un espai més per a les motos que necessiten un espai “extra”. Això, sumat als vianants despistats que travessen des del passeig central sense visibilitat (perquè les planten la tapen) i sense mirar, el converteix en un tram especialment arriscat pels ciclistes, que tot sovint “passen” de l’esmentat carril i circulen directament pel passeig central.

Un exemple més de carril bici dissenyat amb el cul. És molt fàcil presumir de kilòmetres de carril bici quan es fan a base de pintar ratlles a les calçades, sense cap criteri.

Kamikazes al Paral·lel

Fa un temps vaig llegir al Bici-Vici aquesta entrada sobre els prejudicis cap a la bicicleta, que comparteixo totalment. I em faig un fart de dir i escriure que no tots els ciclistes són iguals (de cívics o incívics) igual que, afortunadament, no ho són tots els conductors, vianants ni motoristes. Em molesta si em trobo amb un vianant que ja tinc “filat” de fa estona i que se sobresalta en veure’m, o fins i tot m’insulta, quan el que estava ocupant el carril bici irregularment o creuant-lo despistadament era ell, i jo em limitava a avisar-lo de ben lluny, circulant a velocitat ridícula.

Per això no m’agrada trobar-me a mi mateixa desconfiant d’un determinat perfil d’usuaris del bicing que van en bici com qui camina pel carrer (a la seva) i que en pocs dies gairebé m’han embestit vàries vegades estant jo parada en un semàfor vermell, tot arribant de front o diagonalment. Fins ara, els he esquivat a tots, un parell de vegades fins i tot aixecant la bici i pujant-la a la vorera, però el darrer ha xocat amb l’avi que estava parat darrera meu i l’ha fet caure de la bici. Tot compungit, li anava dient “perdón, perdón”, mentre l’avi, sorprenentment ilès, li responia quelcom molt usual de dir en una situació com aquesta, que fa de mal escriure.

Ciclistes com aquests són un repte per a tots els sentits, en els pocs dies que he hagut de circular pel carril bici del Paral·lel me’ls he trobat continuament, fent esses, creuant-se sense senyalitzar, pedalant cap al front mentre miren insistentment cap a qualsevol altre lloc que no sigui el del seu sentit de circulació…

Tot i així, i com que afortunadament en la meva persona hi ha quelcom més que el condicionament clàssic, no penso cometre l’error de generalitzar i utilitzar la paraula “biciiiiiinggggg” com a insult, tal com he vist fer darrerament. La majoria dels usuaris del bicing, igual que la majoria de ciclistes no-bicing, no em posen ni es posen en perill sistemàticament. L’instint de conservació és quelcom en general compartit, que de vegades queda anul·lat per la ignorància o la inconsciència. Cal vigilar i donar gràcies de que aquest personal només va en bici, perquè hi ha del mateix estil que circulen cada dia en moto o cotxe i encara poden fer més mal.

Però caldria pensar perquè la guàrdia urbana es dedica tant a controlar si els ciclistes de la Diagonal porten els llums encesos i no treu el nas per veure els kamikazes que creuen el Paral·lel com si anessin passejant per la muntanya. Suposo que els “pijos” fan de millor parar, i de molt més lucratiu multar.

La màquina de lligar

Així és com les meves amigues li diuen a la meva Brompton, que dona tema de conversa als ascensors, als semàfors, a les botigues, al metro… En el meu cas, és una prestació de la qual no trec cap profit, tot i que atenc les demandes d’informació (si són educades) amb la meva amabilitat habitual.

Fa pocs dies, mentre xerrava amb un company de feina en ple Eixample de Barcelona (amb la Brompton en stand-by), un Porsche Cayenne va frenar en sec i el copilot va baixar a la carrera i va venir directe cap a mi. La primera sensació va ser d’inseguretat, semblava que aquell individu em volgués robar la bici o la bossa. Ja sé que era un Cayenne, però tot i així… En fi, resulta que volia saber la marca de la bici, preu i lloc per comprar-la. Li vaig dir, una mica “mosca”, encara pensant que l’engraparia i provaria de fugir amb ella. El que són les coses, li va semblar barata (què mal repartit està el món). I jo hauria de fer alguna cosa per cobrar de Probike la meva comissió per tots els clients que els he enviat!

El cas de les Brompton és paradigmàtic. Certament no necessiten fer publicitat. Amb la seva línia peculiar, la seva gama de colors i l’espectacularitat del seu plegat i desplegat, els propis clients ens convertim en anuncis ambulants durant els nostres desplaçaments diaris. I si busqueu nous amics o parella (estable o inestable), us garanteixo que dona l’excusa perfecte per fer (i rebre) mil i una aproximacions a tot arreu.

Vull la meva comissió, ja.