Tarades en 4×4

Curiosament, les situacions més perilloses que he viscut després d’anar en bici durant un parell d’anys per Barcelona, s’han produit als passos de vianants. Cal tenir en compte que sempre que travesso un pas de vianants ho faig a velocitat de vianant, el que em porta a la fàcil deducció de que, allò que em va passar amb la bici, em podria haver passat igual si hagués anat a peu, com des d’aquesta setmana em recorden les pintades al terra que ha posat l’Ajuntament al creuament de Travessera de les Corts/Carles III, per exemple.

Les dues darreres situacions van succeir, curiosament, el mateix dia, en un marge de 10 minuts i en dos situacions massa similars, al barri de Les Corts, un dissabte al matí.

Composició de lloc: pas de vianants amb carril bici habilitat, verd per bicis i vianants, vermell (evidentment) pels cotxes. Travesso a microvelocitat i, com sempre, miro al front i al costat, tot i que els cotxes ja estaven parats abans que jo arribés. En tots dos casos, un vehicle 4×4, amb les seves barres davanteres incloses (haurien d’estar probihibes), conduit per una dona de més de 40 anys, arrenca sense venir a res just en el moment en que els vianants (o jo mateixa) estem passant, sense que el semàfor hagués canviat. La primera de les “superdotades” no ens va arribar a donar perquè li vaig clavar un cop i un crit al cotxe (ja sé que no va ser massa cívic, però era la manera de fer que tornés a mirar al davant abans de topar amb mi). Tots vam veure clar que, de no recuperar la “conductora” el control dels seus limitats sentits, el cop ens hauria donat entre el tòrax i l’abdomen, i ves a saber com hauríem quedat. En el segon cas, cinc minuts després, una parella d’avis que anava just davant meu va rebre l’ensurt i (aquesta vegada sí) el cop, sota la mirada incrèdula d’un guàrdia urbà que estava a 5 metres i de cara.

Suposo que els marits d’aquestes “conductores”, o elles mateixes si són persones econòmicament independents, són coneixedors/es de la seva manca d’habilitats i les posen al volant de vehicles semi-blindats que garanteixin mínimament la seva seguretat i la dels nens que les acompanyen. Però aquestes bèsties amb barres davanteres, en mans de tòtil·les que no donen ni per aguantar el peu al pedal del fre durant tot el temps que dura un semàfor vermell, multipliquen per ves a saber quan el mal que poden fer a la gent prou dissortada com per coincidir en el mateix espai i temps.

Motoristes de ciutat

Potser ha estat casualitat, però en aquesta darrera setmana he parlat amb tres motoristes diferents que m’han fet arribar el mateix argument, i consti que no em dedico a enquestar la gent. Tots 3, dos homes i una dona, en moments i entorns diferents, deien que havien canviat o estaven a punt de canviar la moto de ciutat per la bici. Els arguments eren diferents, però un parlava bàsicament de sostenibilitat i consciència cívica, altre d’economia i un tercer de viure la vida amb més calma. Tots tres, però, em deien que havien provat la bici i valoraven molt la sensació de seguretat que els donava respecte a la moto.

Sembla que alguns dels motoristes de la meva generació viuen amb sensació de perill la proliferació de motos de petita cilindrada conduides (és un dir) per canalla que es creu immortal o conductors de cotxe amb el carnet “convalidat”. També crec que és possible que ara, en haver arribat a la mitjana edat, siguin conscients de perills que abans ni contemplaven (potser perquè abans ells eren part del perill). El que sí és cert que cada vegada circulen més motoristes que no tenen “cultura” de moto (si és que això existeix), i els de “tota la vida” ho deuen notar més que ningú. Al costat del que es troben per les grans avingudes de Barcelona, el carril bici els dona una seguretat idílica, i la veritat és que la diferència de temps entre desplaçaments tampoc és tanta, sobretot si parlem de distàncies entre 2-6 kilòmetres.

Suposo que són alguns d’aquests els que veig als matins per la Diagonal amb cara de bici nova, els que em diuen bon dia amb un somriure quan ens creuem camí de la feina. Perquè això m’ho han dit tots tres, que els dies que van a treballar en bici, arriben de millor humor. Serà la primavera?