Gent que no discrimina

Una d’aquelles coses que et passen quan vas en bici i mires a la gent. Diumenge, migdia, sol de justícia, dues dones (semblen mare i filla) amb una maleta enorme mirant un plànol i al seu voltant, a prop de la Diagonal. Passo de llarg i després em sap greu, dono la volta i m’ofereixo per donar un cop de mà. Efectivament, s’han perdut. Alló que busquen (un hotel, és clar), és 15 minuts enllà, només cal dir en quina direcció.

En acabar la meva bona obra, la mare se m’adreça, sorpresa per la meva amabilitat i del meu correcte castellà. Acaben d’arribar de Madrid, perquè la filla volia coneixer Barcelona, i sembla que han vingut advertits per tots els seus amics de com som de bordes i estirats els catalans. Tot just arriba, es perd, i una catalana l’ajuda de bona voluntat. No s’ho acaba de creure, mentre la filla li diu “¿lo ves, mamá? ¿ves como no era verdad?”. Xerrem una estoneta, per allò de fer pedagogia, semblen bona gent, potser una mica massa de poble, no deuen haver viatjat massa. Com que no s’acaba de creure que jo sigui catalana del tot, finalment li dic quelcom que sí compartim perfectament:

“Gente desagradable la hay en todas partes, ¿verdad que en Madrid también hay bordes y maleducados?”

“Por supuesto” em respon.

“Pues aquí, lo mismo. Y no se preocupe, que la gente de esa calaña no discrimina a nadie, serán desagradables con usted, igual que lo son conmigo. Con usted, porque es madrileña. Conmigo, porque soy de Barcelona, o porque voy en bici, o simplemente porque les da la gana”.

Crec que la filla encara riu…

Tota una senyora?

Què lleig queda dir que m’emprenya que plogui. Però m’emprenya. És necesari, és saludable, és inevitable, però quina murga! La sort és que quan plou, pots plegar la Brompton i parar un taxi, com he fet aquests dies. La murga és quan pares un taxista que té ganes de donar-te lliçons sobre els perills de la bici, la inconveniència de dur-la amb el que plou en aquesta ciutat (es veu que no sabia res de la nostra recent sequera) i el desconcert que se li genera quan “tota una senyora” (paraules literals) va en bici amunt i avall, que això de les bicis és cosa de nens petits o joves eixerebrats.

Tot i les poques ganes de fer conversa després d’un dia especialment llarg de treball, no m’he pogut estar de dir-li quatre cosetes, en to amigable, que de ben segur no hauran servit per res.

Sintèticament.

Anar en bici per Barcelona no és més perillós que anar en moto, ni de lluny. I tampoc no massa més que anar a peu, tenint en compte la manca de respecte dels vehicles pels llums vermells i els pasos de vianants sense senyalitzar.

Si plou, hi han estris per no mullar-se (d’alguna manera ho deuen fer al Nord d’Europa) o taxis per parar si tens la sort de tenir una Brompton.

I no cal ser un pringat per anar en bici. Les senyores també hi podem anar. I els executius, i les noies maques amb talons d’espant, i els jubilats… Igual que podem anar en cotxe, en moto o caminant. No perdem ni guanyem dignitat, només ens traslladem sense deixar anar fums i soroll.

Quina murga.