La Via Angusties

No he seguit massa la “venda” que ha fet l’Ajuntament del futur carril bici de la Via Augusta, però no cal ser cap geni per suposar que no ha estat la millor possible, ni de lluny. He anat a buscar informació a la web de Moure’s en bici, només per confirmar que està igual que sempre, o sigui amb moviment que tendeix a zero. La única informació disponible sembla que és la publicada per alguns diaris, i que no explica massa res. Però aquesta manca d’informació ha estat suficient per posar de punta (per no dir, de cul) als taxistes que circulen per aquest carrer i que darrerament, gràcies a la pluja i a reunions compartides fora del despatx, he tingut la “sort” d’abordar.

Com sempre, no es pot generalitzar d’unes poques experiències, però jo no he pujat als taxis amb un cartell que posés “ciclista urbana”, i en tots els casos m’he trobat que la conversa proposada no anava de la crisi ni de la pluja ni del Barça, sinó del desastre per a conductors i vianants que serà col·locar un carril bici en tot el recorregut de la Via Augusta, fins i tot en algun cas acompanyada d’amenaces als suposats futurs ciclistes que gosin utilitzar el nou equipament.

Ha estat una experiència terrorífica que em fa pensar, com sempre, en el poc que costaria (si hi hagués una voluntat ferma) generar un clima de bona convivència en comptes de enfrontar les parts. Els vianants tremolen quan s’acosta una bici (de por o ràbia, depèn), els ciclistes s’enfaden quan veuen un vianant allà on no toca, els conductors de cotxe o moto, acostumats a ser amos i senyors de Barcelona, no estan disposats a cedir ni un pam del “seu” espai a ningú… Realment, quan les coses es fan barruerament, tothom es crispa per quelcom tan necessari com és compartir un espai públic. Quan tindrem a l’Ajuntament algú que vetlli pels interessos dels no-motoritzats (ciclistes i vianants) més enllà de sortir a la foto de torn?

Anuncis

Menció honorífica

Situació: de tornada de la feina, una mica farta de tot,  però tranquila, com sempre que condueixo (cotxe, bici…). Circulant per una via suposadament “pacificada”, porto un cotxe al darrera que em pita i, com soc a 10 metres del semàfor vermell, obvio la seva estupidesa i arribo fins al semàfor, on em paro, com sempre. El cotxe torna a pitar. Ara sí, com estic parada, el miro. No és que em conegui ni m’avisi, és que és idiota, confirmo. Ni cas. Torno a mirar el semàfor mentre per darrera del conductor nerviós veig que s’acosta una moto de la guàrdia urbana, avança al cotxe i se situa al meu costat. Em mira. Intensament.

Faig repàs mental. Ostres, estic perfectament equipada. Parada al semàfor, llums encesos, fins i tot porot casc! Ara entenc. Em mira intensament perquè està estranyat! No s’ho deu acabar de creure… Finalment, obre la boca i confirma: “no en faci cap cas, vostè va perfectament”. El semàfor es posa verd i, mentre li dic adéu i em pregunto si en pocs dies m’arribarà un certificat de l’Ajuntament nomenant-me ciclista d’honor de la ciutat de Barcelona, se m’acudeix que en comptes de felicitar-me, podia haver renyat al conductor estressat.

La bici baja los humos

Al blog de “El de la bici” es pot llegir aquest post on fa referència a un interessant article de la DGT sobre els avantatges de la bici. Després de tots els atacs que ens “regala” La Vanguardia i la seva secció de comentaris, sembla increïble que algú hagi escrit (i la DGT publicat) quelcom raonable i, sobretot, tranquil… Les bicis proliferen i això no vol dir que les ciutats es vegin arrossegades a una orgia de caos i destrucció…

Lliscant sota la pluja

Imatge de la web de Bike-Tech.

Un dels punts negres de la Brompton és la seva “lliscabilitat” en cas de pluja. La comprem amb els pnèumatics de sèrie i clar, esperem a que es gastin una mica abans de canviar-los, però quan cauen quatre gotes la Brompton esdevé un trineu incontrolat i cal vigilar molt més del normal per no acabar a terra, com els meus genolls saben molt bé.

Així que fa poc vaig deixar que els pneumàtics de sèrie quedessin gairebé nous i em vaig passar als Marathon Plus de Schwalbe. En bona hora. Em deien que perdria velocitat, però la diferència és (des del meu punt de vista) ínfima. I el que sí he guanyat ha estat seguretat. Amb el que costa una Brompton, i tenint en compte que té el seu orígen en un lloc plujós, no costaria tant posar-li millors “sabates”…

Més casc o no casc

Imatge de la web de Bike-Tech.

La polèmica del casc a la bici és com tantes que em trobo cada dia al món educatiu. Demana un posicionament de base i la majoria dels implicats, un cop ubicats, es refermen en la seva posició i prediquen la veritat absoluta de la seva convicció. No hi ha termes mitjos ni pactes.

Sembla que són uns quants els llocs (Alemanya, Austràlia, per començar amb la lletra “A”) on s’han estudiat les conseqüències de la utilització del casc sobre la seguretat real dels ciclistes i les lesions que pateixen en cas d’accident. I també sembla que no s’acostumen a trobar diferències significatives entre dur-lo o no. També cal tenir en compte l’argument de la falsa sensació de seguretat que produeix dur casc, que et pot empènyer a arriscar-te més del que faries si no portessis la protecció. I la dura experiència em recorda que, un dia que vaig caure, em vaig fer mal a tot arreu… menys al cap.

Però d’altra banda, com em diu la Montserrat, amb un cop ben donat hi ha prou per quedar-se “out”, i de ben cert que el meu Cateye em confirma que habitualment circulo a certa velocitat.

Doncs bé, avui m’ha tocat reposicionar-me, però no des de la convicció sinó des de la pràctica. Toca portar casc per no fer patir (encara més) als que m’envolten.

Voreres ocupades… per tots

Avui, petita ronda per la city des de la part alta fins al centre. Baixar per Pau Claris, amb els autobusos a tota canya i els cotxes que sembla que vulguin fer d’alonsitos, és un suicidi, o sigui que toca fer un parell de carrers de vorera, com sempre:

1. amb molt de compte

2. a velocitat de vianant

3. a distància de les portes dels edificis i els éssers sense rodes

4. aprofitant que no hi ha pràcticament ningú

5. i, si cal, baixant de la bici i caminant tranquilament

O sigui, dintre del que marca l’ordenança municipal i amb un ample de vorera més que adequat. Bé, més que adequat si no tenim en compte la proliferació de terrasses, amb cambrers que entren i surten a reacció i gens d’espai per als que no estem allà asseguts fent el menú del dia.

Però com gairebé sempre, quan el vianant de torn (algun, no tots), es creua amb la ciclista de torn (és igual que vagi muntada o a peu, ho tinc comprovat), no es queixa de la terrassa que ocupa permanentment 3/4 parts de la vorera, ni del cambrer que gairebé el tira al terra, és queixa de mi i del gremi de les dues rodes en general, que ocupem un tros de vorera durant un moment i sense posar-lo en perill ni un instant.

Bicis fora de les voreres? Encantada… Què més voldria que disposar de zones 30 per tota la ciutat, carrils bici en condicions i conductors que no em veiessin com l’enemic a derribar i esclafar. Mentre no sigui així, les voreres hauran de seguir sent de tots, amb respecte, i permís dels bars i restaurants, és clar…

Cada vegada en som més

No fa un any encara que creuar-se amb altra Brompton pel carril bici (o com li diguin a aquella cosa) de la Diagonal era una petita sorpresa. De fet, jo cada dia em creuava amb una de negra, ciclista encorbatat, amb casc. Però fa pocs mesos que ja costa més fer recompte: la rosa de la noia amb sabates de taló d’agulla, la vermella de la veïna amb casc fashion, la verda del kamikaze que puja Carles III sortejant cotxes sense sentit del perill, la blava del xicot que sempre sembla que faci tard… La pregunta és: quan comenci a fer fred, ens tornarem a trobar el de la corbata i jo, solets?