La resiliència dels ciclistes

El concepte de resiliència és d’aquells que agraden perquè neguen el determinisme i la simplificació de les persones a receptors d’estímuls front als quals reaccionen amb respostes inevitables. La lectura de Los patitos feos, de Boris Cyrulnik, és un MUST d’aquells que “els del ram” hauríem de repetir periòdicament, com molt sàviament diu l’Anna.

Avui, mentre pujava cap a la feina i començava a mig-ploure, veia els ciclistes de cada matí, enfrontant el vent de cara com jo, amb total naturalitat. I al cap d’unes hores, quan pedalava des de la Plaça Bonsuccés fins a la Diagonal, amb la gelor del dia i el sol que sortia tímidament, anava veient els ciclistes de tot tipus, i feia comptes a l’engrós. Indiscutiblement molts més que l’any passat per aquestes dates. Malgrat els carrils bici patètics, malgrat les histèries d’alguns vianants, malgrat la manca de respecte d’alguns conductors, malgrat el fred i la gelor, allà estaven. Sempre havia pensat que no podia ser que aquí ens amaguessim a casa en caure quatre gotes, mentre a Holanda o Dinamarca, amb el seu clima gens acollidor, la gent circulava en bici sense cap problema. En un dia com avui, la cosa estava clara: els motoristes anaven ben abrigats, pelats de fred però sense suar (suposo), els vianants anaven embolicats en mil capes i gairebé encongits, mentre que jo ja havia entrat en calor a les dues cantonades i, ben abrigada amb anorak i buff, feia via avançant des del carril bici els cotxes que, amb un conductor per vehicle gairebé en el 100% dels casos, feien cua per la Diagonal (això sí, ben calentets).

Llavors, ho he vist clar: si malgrat tot, som més, si ja hem perdut la por a la quasi-pluja i al fred i al vent, deu ser que els ciclistes som resilients.

Anuncis

Cercant el carril

La meva ruta de fa uns dies de punta de punta de Barcelona em va deixar en un estat de confusió. Després de consultar el mapa de carrils bici de la web de l’Ajuntament de Barcelona, estava ben convençuda de que podria arribar via carril fins al mateix carrer Malats (i més enllà, si hagués volgut). Però un cop arribada a Fabra i Puig, el carril, que tampoc havia estat massa ben senyalitzat fins al moment, va desapareixer del tot. Estació, gent, nens que sortien del cole… Com que anava per feina i no de passeig, va ser més fàcil primer mig jugar-me la vida al costat de cotxes i busos, i tot seguit posar peu a vorera i arribar fins al carrer Malats caminant. En preguntar a alguns residents de Sant Andreu (usuaris del bicing) on era aquest carril que anava més enllà de Fabra i Puig, no m’ho van saber dir. I vaig pensar que potser m’hi havia malfixat.

Avui he comprovat -novament- que el suposat carril sí surt al mapa municipal, com a existent. Em pregunto: hi és? on és? i perquè no està prou senyalitzat com perquè la gent de fora que fa el recorregut de la Meridiana, o fins i tot alguns dels residents del barri, el trobin?

Obsessió

Novament trobem a La Vanguardia una imatge enviada per un lector (i segur que molt curosament seleccionada) que dona peu a altre debat entre ciclistes i vianants, en la línia habitual. Aquesta vegada la foto mostra el que sembla un pare amb el seu fill, passejant tranquilament per la Barceloneta sense molestar a ningú (excepte al que va fer la foto i al que va decidir destacar-la, suposo).

Un dels comentaris m’ha fet pensar que potser no hem de donar tantes voltes a les intencions ocultes de La Vanguardia per donar fòrum a aquests suposats debats, sense cap moderació, que semblen més adreçats a generar mala maror que a fomentar la cultura de la convivència. I és el que atribueix tot plegat a un possible trauma infantil amb el tema de les bicis. Bromes a banda, sembla ben cert que la disposició de La Vanguardia envers el món ciclista no és del tot neutral, sinó més aviat com enrabiada. En PereJP ja ho comentava no fa massa al seu blog Urban Bike Barcelona.

Malgrat tot, altres mitjans mostren una imatge menys catastrofista de les bicis a la ciutat. Per a mostra, la part final del programa de la 2 “Tras la 2 – Zoom Tendencias“, que de moment encara es pot veure des d’aquest enllaç, després d’un breu reportatge sobre tendències fitnètiques (step, spinning…).

Barcelona-Mataró

Estació de Mataró
Estació de Mataró

Ara fa uns dies (el 28 d’octubre) es van complir 160 anys de la inauguració de la primera línia de tren de les Espanyes, la Barcelona-Mataró. Avui, amb un sol radiant i just acabada l’hora punta, he fet el meu primer trajecte a RENFE amb la Brompton sota el braç, en aquesta mateixa línia, una hora abans de la que teòricament dona llum verda al trasport de bicis als trens de rodalies. Preparada per discutir-me (que la Brompton plegada no és una bici, és un “paquet”), he anat passant tots els obstàcles sense que ningú em fes el mínim cas, tret d’un parell de noies, futures bici-commutters, que m’han demanat informació sobre bicis plegables.
Brompton al tren
Brompton al tren

La normalitat absoluta és d’agrair, però encara són evidents les dificultats d’accés i ubicació a estacions i vagons, sobretot pels qui no van amb bici plegable. Segueix sense haver (o no l’he vist identificat) un espai adient per a les bicis als vagons. Les barreres de pas tampoc són especialment accessibles, no només per a bicis sinó per a cotxes o persones amb mobilitat reduïda. Les rampes, inexistents. O sigui que, a banda d’eliminar la restricció ridícula que limita (si més no, sobre el paper), l’accés de bicicletes a un horari de 10 a 15, hi ha molta feina pendent.

En Brompton de punta a punta

Avui m’ha tocat recorrer Barcelona gairebé de punta a punta, de Les Corts a Sant Andreu, en la meva Brompton. I com que els carrils no-segregats de l’Eixample m’agraden menys que anar en metro, m’he recorregut la Diagonal sencera i la Meridiana fins allà on el carril bici desapareix (encara que el mapa deia que no). D’aquesta manera, he pogut experimentar de primera mà l’odissea que en Marc Belzunces reflecteix sovint al seu bloc, les parades d’autobús al bell mig del suposat carril bici, les ocupacions de cotxes i motos, els contenidors d’escombreries, els vianants passejant pel carril (que gairebé no està senyalitzat) mentre la resta de la impressionant vorera roman buida… Una autèntica murga, sobretot en el camí d’anada, però pitjor és el metro.

La zona pacificada de Sant Andreu ha estat més tranquila, potser per l’hora, que no era punta. Els conductors respectaven el límit de velocitat i he tingut el goig de no ser pitada ni escridassada ni insultada. D’altra banda, no sé si té massa mèrit, perquè portava la faldilla curta i és ben sabut que la llargària de la faldilla es relaciona de manera directament proporcional amb la conflictivitat amb els altres ocupants de la via. Trist, però cert i comprovat.

Demà, toca fer commutting amb Rodalies RENFE, i ja sabem que la RENFE no són els ferrocates. Em deixaran pujar abans de les 10, amb la Brompton plegada?