Avui m’ha tocat recorrer Barcelona gairebé de punta a punta, de Les Corts a Sant Andreu, en la meva Brompton. I com que els carrils no-segregats de l’Eixample m’agraden menys que anar en metro, m’he recorregut la Diagonal sencera i la Meridiana fins allà on el carril bici desapareix (encara que el mapa deia que no). D’aquesta manera, he pogut experimentar de primera mà les parades d’autobús al bell mig del suposat carril bici, les ocupacions de cotxes i motos, els contenidors d’escombreries, els vianants passejant pel carril (que gairebé no està senyalitzat) mentre la resta de la impressionant vorera roman buida… Una autèntica murga, sobretot en el camí d’anada, però pitjor és el metro.
La zona pacificada de Sant Andreu ha estat més tranquila, potser per l’hora, que no era punta. Els conductors respectaven el límit de velocitat i he tingut el goig de no ser pitada ni escridassada ni insultada. D’altra banda, no sé si té massa mèrit, perquè portava la faldilla curta i és ben sabut que la llargària de la faldilla es relaciona de manera directament proporcional amb la conflictivitat amb els altres ocupants de la via. Trist, però cert i comprovat.
Demà, toca fer commutting amb Rodalies RENFE, i ja sabem que la RENFE no són els ferrocates. Em deixaran pujar abans de les 10, amb la Brompton plegada?
En Brompton per Barcelona 