La ciutat com a escenari

En una època en que els banquers diuen que tenen crisi, i per tant la resta dels humans ens hem de posar a cobert, la ciutat esdevé, encara més, escenari de manifestacions i talls de trànsit. Entre els estudiants que volen aturar el procés de Bolonya, els mestres que volen aturar la LEC i els treballadors que volen aturar l’ERE, els col·lapses de trànsit són gairebé diaris i (el que és pitjor) moltes vegades imprevisibles. No crec que sigui una novetat que això em/ens emprenyi. Totalment d’acord amb el dret de tothom a manifestar-se, però després de veure amb quina eficiència es talla la 5a Avinguda a NYC perquè els manifestants exerceixin els seus drets, mentre els que tenen dret a arribar a la feina o a casa seva passen de manera controlada, intermitent o alternativa, cal pensar que si fins i tot els americans han trobat una manera de fer les coses, potser aquí podríem no molestar-nos tant els uns als altres.

El que potser és novetat és que aquests dies d’embussos sense explicació i conductors desesperats, fins i tot amb el fred, m’hagi trobat algun que en un semàfor, en comptes d’insultar-me, em digui que està fart i que si jo puc anar en bici (?), ell també. Em fa gràcia això de “si jo puc anar en bici…”.

Per què soc dona? No crec. Per què no tinc 18 anys? Potser. Per què vaig ben mudada i amb faldilletes? També, probablement. Què vol dir “si jo puc anar en bici”? M’ho he de prendre malament?

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s