Pitades ignorants

senyalització

La senyalització clara pel que fa ciclistes als carrers de París fa pensar, novament, en els disgustos que tots plegats ens estalviariem si l’Ajuntament de Barcelona es dediqués a senyalitzar adequadament allò que, per haver inclòs a l’ordenança, ja dona per fet i sabut.

Que no hi ha prou amb escriure a l’ordenança municipal que “les bicicletes podran circular, excepte en moments d’aglomeració de vianants, per (…) c) zones de prioritat invertida en els dos sentits de circulació“, és un fet que puc comprovar de manera gairebé diària en pedalar pels carrers de prioritat invertida de Les Corts, mentre motos i cotxes em piten i/o insulten en creure que estic fent una infracció, quan en realitat només posen de manifest la seva ignorància. En resultar evident que els conductors no es dediquen a repassar l’ordenança municipal, i per tal de promoure la bona convivència, estaria bé senyalitzar aquest dret amb la mateixa claredat que, per exemple, la prohibició de circular pel passeig central de la Rambla Catalunya. D’altra manera, a Barcelona em quedo sempre amb la sensació de que només se m’avisa de tot allò que no puc fer, mentre que en altres ciutats els drets de circulació dels ciclistes són igual de visibles que els seus deures.

Respecte

creuant la Seine
Després de cada estada a París torno amb la mateixa sensació. En una ciutat on em faig un fart de passejar, no veig els ciclistes tan estressats com a Barcelona.

trànsit
Potser és perquè en general sembla que poden circular tranquilament, sense que els cotxes, ni tan sols els taxis o els autobusos, s’emprenyin.

des del bus
Potser és perquè els carrers estan senyalitzats clarament i els vehicles tenen clar que les bicis també hi circulen i que cal compartir l’espai, no disputar-se’l.

senyalització
Potser és perquè un munt de policies en bicicleta recorden als vehicles que els ciclistes existeixen i, malgrat ser més fràgils, tenen els seus drets.

policies
Potser és pels anuncis de Paris respire que trobes de tant en tant als carrers, al metro, a l’autobús… La bici és un element més de la ciutat, els autobusos les avancen deixant distància prudencial i els vianants que se les troben damunt la vorera no reaccionen amb espant, senzillament es creuen amb naturalitat (iaies i tot).

El cas és que fa bonic veure novament, durant uns dies, com la gent pot circular en bici sense que la insultin, escridassin, posin la seva vida en risc ni la facin sentir com a un okupa allà on gosi ficar la roda.

Miracles diaris

Vagi per avançat que no tinc absolutament res en contra de les àvies. De fet, adorava les meves àvies, i algun dia voldria arribar a ser una de ben venerable (sobretot, sense el cabell tenyit de vermell). Però si arribo a l’edat de ser considerada gran, voldria trobar-me amb mi mateixa pel carrer. No per curiositat ni per avisar-me de res, sinó per experimentar l’estrany efecte que produeixo en l’abrumadora majoria de les àvies que em creuo cada dia quan vaig en bici.

Els meus hàbits ciclistes consisteixen en:

1. fer servir el carril bici sempre que existeix i està raonablement dissenyat (o sigui que la vida, per principi, no me la jugo)

2. fer servir la calçada sempre que es pot (amb el mateix criteri)

3. anar per la vorera amb suma prudència quan la normativa ho permet (és a dir, quan la vorera és amplíssima i sense obstacles) o la meva vida està en joc, pedalant si no hi ha vianants, caminant al costat de la bici si n’hi ha (és a dir, seguint la màxima de compartir sense molestar)

Doncs bé, el meu efecte sobre les senyores d’avançada edat és sublim: diàriament veig com senyores que caminen gairebé arrossegant-se, amb bastons, amb crosses, em veuen venir i recuperen la mobilitat com per intervenció divina. Treuen forces d’on semblava que no hi havia i acceleren el just per interceptar-me o posar-se “a tir”, i a continuació m’ignoren o em dediquen una mirada desagradable.

Inicialment vaig pensar que era anecdòtic, puntual, breument se’m va acudir que potser tenia superpoders curatius, però ara ja començo a sospitar que l’autèntic poder és la seva motivació per “posar-me en evidència” o per reivindicar l’espai, i que les mirades desagradables potser són les mateixes que deuen rebre els joves que els semblen massa sorollosos, les noies massa escotades o la canalla massa moguda.

Em recordo pensant, de joveneta, que sabria que m’havia fet vella el dia que comencés a queixar-me de la resta del món i molt especialment de joves i nens, a escridassar-los o a mirar-los malament. Per això, quan em trobo alguna àvia que somriu mentre segueix el seu pas, penso que aquesta té l’ànima jove i li somric de tornada.

Educar els maleducats

Totalment d’acord amb el consell de Bici-Vici a l’entrada Circular pel mig del carril, però de vegades em cansa allò que a totes les generacions ens toca fer de treballar, patir o perillar pel futur dels hereus de la terra.

Ja em va tocar patir tabac a les aules (sobretot quan hi havia examens, que els companys es posaven nerviosos i els profes s’avorrien) perquè anys després, quan jo ja no hi era, s’acabés prohibint. Em va tocar anar a classe dissabtes al matí, perquè anys després els nens acabessin fent jornades intensives a l’estiu. Em va tocar tenir fills sense dret més que a una cutrededucció a l’IRPF i a buscar-me la vida, perquè anys després hi haguessin ajuts diversos, xecs bebè, casals d’estiu a totes les escoles… Em va tocar ser de les poques noies que feien arts marcials, a risc ens diguessin “hombrunas”, perquè ara noies i nois puguin fer ballet, taekwon-do o el que els plagui. És una satisfacció que el món canviï, ni que sigui mica en mica, i que els teus fills, els teus alumnes, tota la jovenalla que ens ha de pagar les pensions, es trobi les coses una mica millor del que te les vas trobar tu. Però ara m’ha de tocar anar pel mig del carril per educar als conductors impacients que em piten, m’insulten i m’aixequen el dit, esperant que algun dia els meus fills o nets puguin circular sense posar en risc la seva vida, en el dia llunyà que aquests conductors se n’adonin que les zones 30 no són per anar a 40 i que l’objectiu vital d’una persona en bicicleta no és alentir el trànsit? Sembla que sí, però de vegades penso que jo no vull ser activista ciclista, només vull poder anar a la feina, a comprar, al gimnàs o a passejar… en bici.