Molt per pedalar

Anar en Brompton per Barcelona ja no és quelcom tan estrany com quan vaig començar aquest blog, ara fa 415 entrades. Però encara ens queda molt per caminar i pedalar abans d’arribar als nivells que he pogut constatar durant un viatge per terres escandinaves.

Les excuses que aquí se senten cada dia (que si fa fred, que si plou, que si fa massa pujada o massa baixada) sembla que allà (on sí fa fred, plou, i també hi ha pujades i baixades) es van superar fa molt de temps. Senzillament, no se senten

Els problemes que generem alguns ciclistes quan gosem pujar a les voreres, a velocitat de vianant i fins i tot caminant al costat de la bici, i el terror que manifesta part de la població en veure com s’acosta la nostra arma assassina (altrament dita: bici) són totalment inexistents, i no només perquè hi hagi carrils bici, sinó per que quan un ciclista camina o circula amb la seva bici per la vorera, a cap vianant li dona un atac de cor.

Els comentaris dels veïns benintencionats (quantes vegades m’he sentit a dir allò de “què, vens de fer esport?” quan arribo a casa a dinar, amb vestit jaqueta i botes de canya alta, com si aquest fos el meu uniforme esportiu habitual) tampoc semblen comuns. Tothom entén que la bici és un vehicle per anar i venir, i que no és més esport que caminar, ni més arriscat que travessar segons quins passos de vianants.

I el més important: el respecte de conductors de vehicles motoritzats als ciclistes sembla generalitzat. Ni tan sols els taxistes es mostren amenaçats pel ciclista de torn que es troben en el seu sentit de circulació, ni ofesos quan alguns ciclistes es posicionen en primer lloc als semàfors, suposo que la percepció generalitzada és que l’espai públic és de tots i que tots tenim dret a ser-hi, a arribar allà on volem anar, i a sobreviure al trajecte.

Anuncis