Els temes recurrents

En el camí vers la normalització de l’ús de la bici com a vehicle de transport habitual a Barcelona, hi ha dos temes recurrents, i a l’estiu relacionats, que surten a gairebé totes les converses d’ascensor.

El primer és la temuda suor. No deixa de ser curiós que individus que evidentment no són de dutxa diària, o que si ho són, no la complementen amb el canvi de roba que hauria d’anar associat, estiguin tan preocupats per si sues o no quan vens en bici a treballar. Fa anys els intentava raonar amb els arguments de que les bicis d’ara porten marxes, de que cal buscar el recorregut amb menys pendent, de que la majoria de les zones de Barcelona no tenen excessives pujades… ara ja estic en la fase de “però et sembla que jo faig olor de suat, o què?” i molt em temo que en poc temps ni tan sols respondré, sinó que els posaré l’aixella en tot el nas i deixaré que valorin.

El segon és la climatologia. Malgrat el clima privilegiat que tenim a Barcelona, sembla que cap moment és bo per anar en bici. Si és hivern, el problema és que com aguanto el fred, si és estiu, just al contrari, i a més aprofitem per enllaçar amb el tema de la suor. I com que l’entretemps que deien les nostres àvies ja no existeix, la primavera i la tardor generen exactament els mateixos comentaris. El súmmum de tot els mals és la pluja. Increïble, a una ciutat com Barcelona, absolutament farcida de motos, però cert. Més increïble encara quan moltes vegades qui et fa aquest comentari porta un casc de moto a la mà. Després d’anys de provar de fer pedagogia metereològica amb comentaris raonables del tipus “es poden buscar les zones d’ombra per evitar la calor”, “quan vas de baixada, fa fresca”, “en bici no es passa fred, si portes equipament adequat”, “només et mulles si no portes una capelina”… mica en mica he entrat en la fase de la resposta breu i clara: “NO”. No passo calor, no passo fred, no em mullo. No més que si anés caminant i per descomptat de cap de les maneres més que si anés en moto. Però tampoc serveix de res, perquè la majoria de les converses metereològiques acaben amb el mateix comentari: “què valenta!”. O sigui que prenguin nota danesos, holandesos, europeus d’aquells països amb condicions metereològiques ben dures i on anar en bici no té cap més història: són una colla d’herois!

Anuncis

Carrils bici de butxaca

En Marc Belzunces ja ha parlat vàries vegades al seu blog De l’Holocè estant de l’estretor dels carrils bici de Barcelona, sovint amb incorporació de vídeos que il·lustren aquest fet de manera molt clara.

El problema ja no són els carrils pre-existents, que tenen la mala excusa de que potser van ser pensats (o malpensats) amb la idea de que els ciclistes urbans seríem els quatre de sempre. El problema són els carrils nous, que no deuen haver costat gens barats, i que neixen raquítics i per tant perillosos, com el del nou tram del Passeig Sant Joan. Per pensar carrils bici decents tampoc cal encarregar un estudi a cap consultoria, només cal veure els vídeos que hi ha penjats a la xarxa dels carrils d’Àmsterdam o Copenhaguen i fer un intent d’adaptació d’aquest disseny al nostre entorn. Cal, com a molt, fer un volt pels carrils existents i trobar-se amb tot tipus de ciclistes, els que van lents i els que volen avançar. Si ho hem de fer bé, cal parlar amb els propis ciclistes urbans i seguir les seves recomanacions, però veient com va tot potser això ja és aspirar a massa.

Ahir vaig trobar una senyora que, tota despistada, passejava tranquil·lament pel carril bici de doctor Fleming. No és estrany, perquè és un carril d’aquells “fantàstics” consistent en dues ratlles paral•leles pintades damunt la vorera i res més, o sigui, un instrument per fomentar la discòrdia entre ciclistes i vianants. Aquesta okupa, ella soleta, i degut al seu considerable sobrepés, ocupava tot el carril. I no hi ha excusa: les ratlles paral·leles es van pintar fa poc (perquè en aquest carrer el carril bici ha canviat d’una vorera a l’altra). Potser l’amplada dels carrils bici a Barcelona l’estableix el Gran Barrufet?

De qui és l’espai?

Aquest matí he fet un tweet provocador, d’aquells clars que provoquen l’adhesió immediata o el rebuig frontal. Concretament era aquest:

l’espai per carrils bici és limitat, o es pren a cotxes o a vianants, cal fer una aposta clara i reduir l’espai de cotxes i motos #bicibcn

Un dels meus seguits/seguidors m’ha respost amb educada contundència, i a partir d’aquí s’ha generat un debat (educat, dels que a mi m’agraden) que en David ha traslladat al seu blog i que jo he comentat allà mateix, després que ell m’hi ha convidat. He pensat que valia la pena reformular part del text del meu comentari i entrar-lo com a un post al meu blog.

Entenc que les ciutats han evolucionat, i afortunadament molt, des de la seva primera planificació, i entenc també que Barcelona, com moltes altres fan o ja han fet, hauria de donar un pas més i redistribuir els seus espais de trànsit, que són limitats, entre usuaris i futurs possibles usuaris. No em sembla que les ciutats del futur, cada cop més poblades, hagin de ser espais atapaits per cotxes i motos, on el ciclistes urbans estiguin condemats a lluitar pel seu lloc enmig de vehicles motoritzats (camions, autobusos, cotxes…) o a entrar en discòrdies inútils, molestant als vianants per la vorera. Si seguim en aquesta escalada de priorització del vehicle motoritzat privat, crec que el que fem és avançar amb pas ferm cap a la “inhabitabilitat” de les ciutats, i en aquest escenari de “inhabilitabilidad” tots sortim perdem, i sobretot el vianant (l’especímen més feble de la fauna urbana i allò que tard o d’hora tots som).

Jo també soc (ocasionalment) conductora, i de debó considero que Barcelona es pot permetre prescindir d’una mica de l’espai que ara dedica a cotxes i motos, sense patir cap trauma ni col·lapse històric. El que passa és que els drets i privilegis adquirits costen molt de deixar anar, malgrat cada cop siguin menys (i no m’agrada fer servir la paraula) sostenibles. Els vehicles a motor han estat els reis de la ciutat durant uns anys però no tenen perquè seguir sent-lo durant tot el que ens quedi d’història. Crec que cal apostar per compartir l’espai amb tot aquell munt de gent, de tot tipus, que han optat per anar a la feina, a classe o a on sigui en bici, i que tenen dret a fer-lo de manera segura i sense sentir que molesten a tothom.

Grans ciclistes

Després de bastants mesos sense entrades al blog, veig que el meu darrer post de febrer va ser premonitori. A Barcelona cada vegada és menys estrany anar en bici (fins i tot en Brompton) i afortunadament no passen tantes desgràcies com per omplir d’anècdotes un blog, però tot i així se’n poden seguir explicant cosetes i fent reflexions, més enllà (o amb més extensió) del que molts ciclistes comentem cada dia al Twitter, utilitzant el hashtag #bicibcn.

Una de les coses que em crida l’atenció de l’increment de ciclistes urbans (parlo dels que utilitzem la bici com a mitjà de transport, no dels que la fan servir per fer esport) és que amb aquest volum de nous ciclistes s’ha donat pas a un col·lectiu que, pocs anys enrera, alguns ciclistes percebíem com a part de l’oposició: les persones grans. Jo mateixa tinc força comentaris dedicats a les iaies espantadisses (no parlo de les que s’espanten de veritat, que algunes en tenen bons motius, sinó de les “teatrals”) o als iaios amenaçadors.

Per això justament m’agrada trobar-me, i en alguns casos fer petar la xerrada a un semàfor, amb gent gran que es desplaça en bicicleta. Crec que aquests ciclistes urbans aporten al col·lectiu no només una imatge de normalització, sinó en molts casos, un exemple d’hàbits respectuosos amb les normes de trànsit (t’expliquen que és per costum i per allò de modelar la conducta de les criatures) que contribueix a millorar la imatge del col·lectiu del ciclisme urbà i ofereix un exemple a aquells ciclistes (per sort, els menys) que es pensen que estan sols al món i que posar el peu a terra, penalitza.

Per tant, benvinguts els ciclistes molt majors d’edat!