De qui és l’espai?

Aquest matí he fet un tweet provocador, d’aquells clars que provoquen l’adhesió immediata o el rebuig frontal. Concretament era aquest:

l’espai per carrils bici és limitat, o es pren a cotxes o a vianants, cal fer una aposta clara i reduir l’espai de cotxes i motos #bicibcn

Un dels meus seguits/seguidors m’ha respost amb educada contundència, i a partir d’aquí s’ha generat un debat (educat, dels que a mi m’agraden) que en David ha traslladat al seu blog i que jo he comentat allà mateix, després que ell m’hi ha convidat. He pensat que valia la pena reformular part del text del meu comentari i entrar-lo com a un post al meu blog.

Entenc que les ciutats han evolucionat, i afortunadament molt, des de la seva primera planificació, i entenc també que Barcelona, com moltes altres fan o ja han fet, hauria de donar un pas més i redistribuir els seus espais de trànsit, que són limitats, entre usuaris i futurs possibles usuaris. No em sembla que les ciutats del futur, cada cop més poblades, hagin de ser espais atapaits per cotxes i motos, on el ciclistes urbans estiguin condemats a lluitar pel seu lloc enmig de vehicles motoritzats (camions, autobusos, cotxes…) o a entrar en discòrdies inútils, molestant als vianants per la vorera. Si seguim en aquesta escalada de priorització del vehicle motoritzat privat, crec que el que fem és avançar amb pas ferm cap a la “inhabitabilitat” de les ciutats, i en aquest escenari de “inhabilitabilidad” tots sortim perdem, i sobretot el vianant (l’especímen més feble de la fauna urbana i allò que tard o d’hora tots som).

Jo també soc (ocasionalment) conductora, i de debó considero que Barcelona es pot permetre prescindir d’una mica de l’espai que ara dedica a cotxes i motos, sense patir cap trauma ni col·lapse històric. El que passa és que els drets i privilegis adquirits costen molt de deixar anar, malgrat cada cop siguin menys (i no m’agrada fer servir la paraula) sostenibles. Els vehicles a motor han estat els reis de la ciutat durant uns anys però no tenen perquè seguir sent-lo durant tot el que ens quedi d’història. Crec que cal apostar per compartir l’espai amb tot aquell munt de gent, de tot tipus, que han optat per anar a la feina, a classe o a on sigui en bici, i que tenen dret a fer-lo de manera segura i sense sentir que molesten a tothom.

Anuncis