Places i bicis

Anys enrere, recordo haver passat pels carrils bici de la Plaça Francesc Macià, l’encreuament de Diagonal Passeig de Gràcia o la Plaça de les Glòries, veure algun ciclista (molt de tant en tant) circulant per aquests espais enmig dels cotxes i pensar “és boig!”. Però no cal molt de temps de rodar per Barcelona per adonar-se de que sovint, no ens deixen alternativa. Travessar places en cotxe o moto és relativament fàcil, si superes el perill dels conductors que no saben seguir el seu carril ni posar l’intermitent: es tracta de que el semàfor es posi verd i, com a molt en dues fases (si tens sort, d’una tirada) ja has deixat enrera la plaça o l’encreuament. Si vas en bici, però, la situació canvia. Malgrat l’èmfasi que posa l’Ajuntament per equipar-nos als vehicles a motor, malgrat dir-nos que “ens hem de guanyar un lloc a la calçada” (sovint, jugant-nos la vida, afegiria), malgrat l’enveja que provoca que els ciclistes “quan ens convé ens comportem com a vehicles, i quan ens convé ens comportem com a vianants”, els carrils bici de places i encreuaments ens situen automàticament al nivell dels vianants i ens pressuposen la seva velocitat, els seus drets i deures. Per tant, si segueixes les normes i respectes carrils i semàfors, segurament trigues tant en travessar Francesc Macià com en arribar des d’allà al Corte Inglés de la Diagonal. Tot un manifest del destorb que per a alguns urbanistes som els ciclistes.

Semàfors i normes

Després de la notícia que els ciclistes de París podran saltar-se alguns semàfors, en determinades condicions, s’ha parlat molt al Twitter i també en alguns grups del Facebook sobre el tema, amb comentaris per a tots els gustos on evidentment no ha faltat aquell tan simpàtic i racional de que, com que els ciclistes ja ens saltem tots els semàfors, tampoc hi haurà massa diferència.

Des del punt de vista d’algú que respecta els semàfors i que creua vigilant fins i tot quan el semàfor em dona prioritat, no puc deixar de fer esment a que, malgrat els conductors de vehicles motoritzats es resisteixin a reconèixer-lo, la majoria de les normes de trànsit que s’apliquen a ciutats i carreteres van ser pensades i s’apliquen per regular el trànsit de vehicles motoritzats i, dit clar i català, per evitar dins del possible que els conductors xoquin entre ells i/o que s’emportin per davant als vianants. Les bicis han estat “encaixades” dins aquesta normativa com si fossin un vehicle més, equiparant-les sovint a cotxes o motos, i en alguns casos (com es pot comprovar en moltes fases semàforiques de la ciutat de Barcelona) se les ha penalitzat com a “vehicle lent”, prioritzant qualsevol màquina a motor, mentre ciclistes i vianants han d’esperar pacientment a que els motoritzats passin. Els vianants ja fa anys que, sense fer massa bé, hem resolt la situació saltant-nos alguns absurds semàfors de d’acord amb el nostre criteri. En tota la meva història com a vianant mai ningú, tret de la meva mare, m’ha cridat l’atenció per fer-lo. Però no passa el mateix quan vas en bici, fins i tot quan vas per la vorera caminant al costat de la bici. Llavors, si se t’acudeix saltar-te aquell semàfor de vianants que fins i tot se salten les àvies amb bastó, la bronca està gairebé assegurada, qualsevol se sent amb dret de recordar-te que ets un vehicle i que se’t pot multar, detenir, qui sap si fins i tot empresonar.

Vull pensar que algun dia podrem encetar un debat raonable i sense clixés entre tots els usuaris de la via pública que permeti plantejar que els ciclistes de Barcelona ens acostem una mica més als de París, però per això encara ens queda. Ens queda, per exemple, que els ciclistes de totes les edats omplim cada vegada més els carrers, que no ens sentim com un destorb i fem ús de l’espai al qual tenim tot el dret. Ens queda exigir a l’Ajuntament que ens faci visibles, amb senyalitzacions que reforcin la nostra presència i els nostres drets, malgrat la suposada “redundància” que això pot implicar. Ens queda buscar aliances i no enemics amb els vianants, sempre estaran els que ens seguiran odiant, igual que sempre hi haurà una quota de ciutadans/vianants/ciclistes/conductors incívics, però serà més difícil criminalitzar el col·lectiu si tothom té un fill, una parella, un company que es desplaça en bici per la ciutat. Ens queda desmuntar estereotips sense fonament, com allò de que els que van en bici són els que no tenen prou diners per tenir o mantenir un cotxe privat, que els ciclistes som tots uns kamikazes incívics o que no paguem impostos per l’ús de la via pública. Tot, per arribar a aquell punt, a poder ser abans de la meva jubilació, on ja no se’m conegui per ser aquella que ve en bici a la feina, perquè siguem tants, que ja ni siguem notícia.