La “prova” del Google

Em va cridar l’atenció aquesta notícia on l’alcalde de Londres parla de les inversions en infraestructura ciclista, que la pàgina web il·lustra amb una imatge de ciclistes, entre els quals està l’alcalde en qüestió. No té massa mèrit, perquè no és gens difícil trobar imatges del Boris Johnson en bicicleta, només cal fer la cerca “boris johnson bicycle” al Google i ens trobem amb això:

bj-bici

El veiem amb casc, sense, en roba de feina, en mànigues de camisa i fins i tot parlant pel mòbil (aquí pot semblar estrany i fins i tot “multable”, però a la resta d’Europa es veuen molts ciclistes urbans parlant pel mòbil sense cap problema). Algú podrà dir que això són gestos publicitaris o que aquest senyor és un populista, però el cas és que en aquella ciutat, almenys qui parla i sobretot qui pren les decisions sobre la xarxa ciclista, sap el que és anar en bici.

En canvi, si fem la mateixa prova amb el nostre alcalde, el que trobem és això:

xt-bici

La “prova” del Google ens mostra un alcalde que parla de la bici però sense anar en bici. No em serveix d’excusa la diferència d’edat entre ambdós alcaldes, fins i tot a Barcelona ja estem molt acostumats a veure ciclistes urbans de totes les edats i sexes. Això sí, casualment a una de les fotos el senyor alcalde surt ben a prop d’una moto, però a cap d’elles surt ni tan sols al voltant d’una bicicleta. Realment, les coses no es veuen igual des del cotxe oficial que des d’una bicicleta. Des d’un cotxe (oficial o no) les bicis fan nosa. Molta.

Estem tristament acostumats al fet que els que prenen les decisions estiguin allunyats de la realitat, però en aquest cas la veritat és que és força depriment comprovar que una cerca tan senzilla ens mostra algú que parla i pren decisions claus sobre la bici, però a qui costa molt veure muntat en una.

És clar que vaig en bici quan plou

Quantes vegades hauré sentit allò de “i també vas en bici quan plou?”. M’imagino la cara que posaria algú d’Amsterdam o de Bergen si li fessin aquesta pregunta. Doncs és clar que vaig en bici quan plou. Raó de més per anar en bici. A una ciutat com Barcelona, tots sabem que quan cauen 4 gotes s’engega la loteria del desastre. Què fallarà? Els semàfors? El metro? El trànsit es posarà a tope? Serà impossible trobar un taxi? L’autobús trigarà el triple? O tot al mateix temps? Justament quan la ciutat entra en col·lapse és quan la bici s’agraeix més. I per a la pluja, una capelina.

Perspectiva

Seguint en la línea de com s’obren noves perspectives i maneres de fer en viatjar pel nord d’Europa, avui retrobaré el tema etiquetat com a meteo-bici. Les mil excuses metereològiques són tema recurrent en les converses amb gent que encara no entén com es pot anar en bici per una ciutat com Barcelona, amb les seves pluges torrencials (estil Bergen), pujades inclinadísimes (estil San Francisco) i fred polar (estil Trondheim), totes tres ciutats amb força trànsit ciclista.

Les persones que es desplacen en bici a Noruega, fins i tot per damunt del cercle polar ho fan a l’estiu i a l’hivern, adaptant-se a les característiques del terreny i a la climatologia sovint adversa (des del punt de vista del barceloní que no entén que jo vagi en bici, podríem dir “catastròfica”). Si plou, es posen una capelina. Si plou molt, afegeixen uns pantalons impermeables. Si neva o gela, ja porten les seves rodes d’hivern des de fa mesos. Si és fosc, per això estan els llums i els reflectors. Si fa pujada, canvien de marxa, pedalen més a poc a poc, apreten el ritme o fins i tot baixen de la bici. I si fa molta pujada i hi ha molt de trànsit, van i posen un ascensor de bicicletes (afegeixo només com a curiositat, perquè ja no funciona). Per a cada situació (que no problema), una opció.

Fins i tot per a mi, que no dubto en agafar la bici plogui o nevi (o sigui, que vaig anar en bici el 8 de març de 2010), ha estat agradablement estrany veure ciclistes pedalant sense problema per Trondheim en ple temporal de neu i pujada, o a Svolvaer en plena nit i amb la calçada gelada.

DSC_3399DSC_3393

De totes maneres, no ha estat tan estrany com algunes converses amb persones que no anaven habitualment en bici i que em parlaven del respecte absolut dels conductors vers vianants i ciclistes (tret de les excepcions dels impresentables que de ben segur hi ha a tot arreu). El comentari generalitzat era que quan estàs al volant, i més en aquells climes, ets conscient de que tu vas assegut, relativament segur i calent en un vehicle potencialment mortal per als que t’envolten. Un vianant o un ciclista pot estar passant fred, relliscar, no veure bé pel culpa de la tempesta… en resum, és molt més vulnerable que tu, i a sobre podria ser el teu amic, el teu veí, el teu fill… Per tant, la seva prioritat és absoluta, no cal cap senyal que ho recordi. A banda de, com deia un veneçolà resident a Tromso “como roces a un peatón o a un ciclista con el coche, estás fregado, no importa de quién sea la culpa, y es lógico, tú le puedes hacer mucho más daño a él que él a ti”. Aplastant.

Preguntes

Arran d’un comentari fet a aquesta entrada del blog d’en Marc Belzunces, em venen una sèrie de preguntes al cap.

Quin sentit té “formar” als ciclistes en seguretat tal com tenim la xarxa viària?

De què serveix que jo estigui formada en seguretat quan vaig pel carril bici de Josep Tarradellas i els vehicles que venen a tota canya per darrera (recordeu, el carril del costat és el de més velocitat) em donen un cop?

De què serveix que jo estigui formada en seguretat si des de l’Ajuntament es fan carrils bici bidireccionals d’una amplada que no serviria ni per fer un unidireccional a qualsevol pais europeu bici-civilitzat?

Vist això, no seria millor formar-nos en primers auxilis?

Com es pacificarà el trànsit? Pintant bicis a les zones 30??? Hi ha un hashtag de Twitter que encaixa a la perfecció amb aquesta “política” municipal: #amosanda

Quants ciclistes van a 30 per les zones 30?

Malgrat tot, més!

Malgrat:

  • la mala premsa que es dona als ciclistes des de l’Ajuntament i des d’alguns mitjans de comunicació (no tothom vol/sap parlar dels ciclistes urbans des del punt de vista ben documentat de @cmarquezdaniel)
  • la insistència de l’alcalde que ens vol enviar a “competir” amb els cotxes (pel mateix preu, ens podria enviar a pastar, que seria més o menys el mateix)
  • el patetisme de les noves actuacions per “afavorir” el transport en bici per la ciutat
  • l’agressivitat creixent d’alguns conductors de vehicles a motor que no estan disposats a compartir el seu espai i als quals tothom (vianants, ciclistes…) els fem nosa perquè som obstacles absurds en la gran autopista que voldrien que esdevingués Barcelona (és clar, i a sobre els van dient que han de “competir” amb nosaltres, embolica que fa fort…)
  • la força dels estereotips que insisteixen en considerar que una persona en una bici ve o va de fer esport, encara que estigui vestida “de mudar” i amb una cartera de feina (això va pels meus veïns)

tot i això i alguna cosa més, cada tornada a la feina després de les vacances sempre em sembla que trobo més ciclistes pel carrer. Gent de tot tipus que va a treballar, a estudiar, de compres, de passeig… Gent que al gimnàs em pregunta on guardo la Brompton, per poder portar la seva. Gent que a la feina em demana per on pujo fins la Via Augusta, perquè es veuen amb cor d’arribar des de casa però no de fer la darrera i “fatídica” pujada. Gent que em demana, encuriosida, si porto el casc perquè és obligatori, perquè és bonic o perquè tinc por (no, no, i no, encara que sí que és bonic, el meu casc). Cada cop més, i més visibles.

Però el que més m’agrada, com sempre, no és que siguem cada cop més, sinó que som cada cop més variats, tant com la gent que es veu per carrer. Cada cop és menys estrany veure jubilats en bici, gent que carrega directament la cistella de la Brompton mentre compra al mercat o que la deixa aparcada un moment a la porta del Departament de torn mentre fa una gestió. A la llar d’infants del costat de casa ja no és només un pare el que porta els seus fills en bici, i espero que dintre de poc l’estrany sigui trobar el cotxe de sempre (evidentment, d’alta gama) aparcat damunt la vorera, bloquejant el pas a tothom mentre ell recull la criatura.

Criatures

Algú en algun lloc de l’Ajuntament representa que està acabant de definir l’apartat de l’ordenança que “autoritzarà” a les criatures en bici a anar per les voreres, potser fins i tot acompanyades per una persona adulta (entenc que també en bici). Suposo que aquest algú concretarà els límits d’aquesta “bula”. Serà fins a determinada edat? O alçada? Perquè hi ha criatures que fan l’estirada abans… Es demanarà el DNI? Potser serà mentre la bici porti rodetes laterals? Hi haurà un límit de criatures per adult? Quina serà la ràtio? Perquè una família nombrosa por ocupar fins i tot una vorera sencera del Passeig de Gràcia i no estic segura de quants pares calen per controlar certs volums de canalla sobre rodes… I què passarà si és una bici adaptada per a una criatura amb discapacitat? S’aplicaran els mateixos criteris?

Tot plegat, una nova manera de fer el ridícul. M’imagino explicant aquesta normativa a un conegut holandès o norueg i gairebé puc sentir la frase “Estan bojos, aquests romans!“. Un ajuntament que per una banda diu que les bicis han de baixar a la calçada però per l’altra (i suposo que per no caure en l’infanticidi) es planteja regular la presència de criatures ciclistes “legals” a la vorera, és de diagnòstic.

Reflectors

Els viatges per les terres del nord d’Europa et fan incorporar alguns costums de seguretat que resulten útils fins i tot en els llocs on els conductors habitualment respecten a vianants i ciclistes. Als paisos escandinaus, especialment per damunt del cercle polar, on a l’hivern hi ha molt poques hores de llum, és molt comú que vianants i ciclistes vagin pel carrer amb reflectors penjats de motxilles i bosses, i amb les típiques bandes que aquí utilitzem per posar al pantaló, també reflectants i enrrotllades als braços. D’aquesta manera es fan totalment visibles i la immensa majoria dels conductors afluixen el ritme en veure’ls intentar creuar el carrer, o els deixen més distància en avançar-los per la carretera. Curiosament, el fet de “visibilitzar-te” amb algun reflector genera una reacció aparentment automàtica per part de la majoria dels conductors, d’altra banda raonable perquè se suposa que en algun moment tothom (o el marit/fill/germà/amic de tothom) va com a mínim a peu i potser fins i tot en bici, per tant és lògic tenir amb els altres la mateixa cura i respecte que voldríem per a nosaltres mateixos i per a les persones que estimem.

Lamentablement, no es pot dir el mateix (i sempre parlo a nivell general) de les reaccions de conductors i sobretot motoristes a Barcelona. No dubto que n’hi haurà (espero) una majoria de prudents i respectuosos, però des del meu punt de vista n’hi ha massa que condueixen com si no haguessin de trepitjar el carrer en la vida. És evident que no he fet cap estudi protocolitzat de les reaccions en trobar-se al vespre amb una persona en bici ben “reflectada” i normativament il·luminada, com soc jo damunt la meva Brompton, però la meva sensació és que des que he incorporat els reflectants m’he fet més visible però no com a persona a respectar, sinó com a objecte a esquivar. Fins i tot creuant passos de vianants (a peu, al costat de la bici), durant els darrers dies la sensació era cada cop més clara. Fins que ahir al vespre, creuant un pas especialment fatídic on cotxes i motos acceleren de manera habitual com si s’haguessin d’incorporar a una via ràpida, tot sovint ignorant als vianants que esperen per poder passar, un senyor que intentava sobreviure amb mi fins l’altra vorera va mirar un dels meus reflectors de braç i em va dir  “se’t veu perfecte, però els cotxes acceleren encara més”. Ostres. Curiosament a l’altra banda del carrer està el Tanatori.

les-corts