Turistes

De turistes en tenim tot l’any, però amb el bon temps com és normal es multipliquen. Cada cop més, molts turistes aprofiten per passejar per Barcelona en bicicleta, fins i tot se’ls pot veure per la Travessera de les Corts buscant el camp del Barça i pedalant tan feliços pel carril bus, mentre molts taxistes els passen tant a tocar com poden, com si estiguessin jugant a petanca.

Em fa gràcia veure’ls pedalant, amb cara de vacances i els mòbils a la mà, fent fotos dels edificis que veig cada dia, igual que fem tots quan ens toca fer el paper de turista arreu del món. Però no puc evitar rondinar (amb mi, no a ells) quan col·lapsen el patètic carril de doble sentit de Passeig Sant Joan, mentre baixen en grups de 10, 15 o 20, xino-xano i gaudint del bon temps, com correspon a un bon turista, i enlentint el pas dels que anem camí de la feina o de qualsevol altra gestió.

El de Passeig Sant Joan és un carril més dels que van néixer tan esquifits que posen en perill als que hi circulen. Ciclistes urbans amb pressa, estudiants, patinadors, joggers, turistes, fixies… tots allà intentant arribar a lloc, gaudir del moment o avançar-nos per no fer tard a classe o la feina, mentre els representants municipals s’ho miren i no sembla que es plantegin res. Tenint en compte que és un carrer sense massa trànsit rodat (o almenys, a les hores en què jo passo), la proporció d’aquest carril-bici “decoratiu” em sembla del tot insuficient.

Anuncis

Breu perspectiva

Seran uns quants els motius per quals Barcelona té la seva pròpia Brompton (edició limitada), però del que no hi ha cap dubte és que les Bromptons són com bolets a aquesta ciutat. Fa pocs anys, els bromptonaires de torn ens saludavem en trobar-nos pel carril bici i feiem petar la conversa en parar-nos al semàfor. Ara, ja gairebé ni ens mirem. És clar que, uns quants anys més enrera, passava el mateix amb els ciclistes en general. Per sort, avancem cap a la normalitat en molts sentits, malgrat els impediments que l’administració o els lobbies del motor, entre d’altres, massa sovint ens regalen.

És curiós revisar els posts que ja tenen una certa antiguitat, tant d’aquest blog com d’altres que parlen del dia a dia de la gent que només vol arribar a lloc en bici, i veure que alguns temes que llavors preocupaven ara ja semblen superats, com per exemple els abundants avis que insultaven als ciclistes (ara són anecdòctics), els problemes per entrar a la Brompton a molts llocs (ara també acostumen a ser una anècdota) o les reaccions dels revisors o passatgers dels trens en veure una bici plegable (bé, a la RENFE encara hi ha algun revisor que exerceix de sheriff i fa la seva pròpia llei). Altres, en canvi, es mantenen i guanyen amb el temps, com per exemple l’amplada irrisòria dels carrils bici, el plànol municipal amb errors i sense actualitzar o la manca de prioritat que tenen les bicis en travessar les grans places, que fan que, si segueixes el recorregut indicat, puguis trigar més en travessar Francesc Macià que en arribar des d’aquest punt a l’Illa Diagonal.