Semàfor amagat: resposta municipal

Aquesta vegada han trigat menys en respondre el meu suggeriment/queixa, és clar, que pel que havien de dir:

Es valorarà el trasllat del semàfor per bicis al fanal que actualment l’està tapant.

En un temps, tocarà preguntar què han valorat i quan pensen posar aquest semàfor a la vista.

Anuncis

Nivells de paciència

Una de les coses que se’ns retreu (de manera més o menys oberta) a les persones que anem en bici per la ciutat és que fem baixar la velocitat dels vehicles a motor que ens segueixen, sobretot en pujada.

Deixant de banda el fet de que una velocitat més lenta dels vehicles a motor faria que aquesta ciutat, on les velocitats habituals són desmesurades i el límit de les zones 30 una utopia, fos més segura per a tots, jo tinc la meva teoria, basada en que una cosa és la velocitat “punta” i altra és el promig de velocitat. Els motoritzats tenen la sensació de velocitat quan trepitgen i apreten a córrer, i perden la paciència amb facilitat quan una persona pedalant no els permet pilotar com un professional de la fórmula 1. En canvi, crec que són poc conscients de totes aquelles parades absurdes que fan que la seva velocitat mitja sigui de riure, i que en trajectes curts els vehicles lents (respectant sistemàticament els senyals de trànsit, com faig jo) els passem la mà per la cara.

Un dels meus arguments a favor d’aquesta teoria és la situació que em trobo sovint, per exemple pujant el carrer Galileu, a Les Corts. El desnivell de la pujada és mínim, això sí, suficient com perquè jo vagi per sota del 30 km/h, però la paciència dels conductors que se’m posen al darrera és encara més mínima: sovint s’enganxen, alguna vegada m’han posat llums i fins i tot algun estressat m’ha arribat a pitar (les conseqüències, imaginables, sempre són les mateixes). En canvi, quan ens trobem algun cotxe fent la maniobra, sovint lenta (si són inexperts) d’aparcar, parant a tothom que ve al darrera excepte a mi i a alguna moto, els mateixos conductors que semblava que els anava la vida, paren i esperen com uns ciutadans exemplars, retrobant súbitament la paciència desapareguda. Fins i tot, quan l’altre aparca, no fan aquell cop d’accelerador que sempre segueix al meu avançament (quan canvio de carrer, ja que per carrers estrets sempre vaig pel mig del carril, com ha de ser). Dubto molt que facin la reflexió sobre l’absurd de la seva actitud. Suposo que el tema deu ser que, com ells també aparquen, entenen perfectament que poden i han de perdre aquell temps allà parats, esperant que l’altre aparqui el seu calaix de metall i plàstic. En canvi, en el seu imaginari, les persones que anem en bici no tenim dret a fer-los perdre ni un km/h de velocitat punta.

Taxistes

El que pensi que des del meu blog de ciclisme urbà dedicaré aquest post a parlar malament dels taxistes, està equivocat. No puc negar que alguns dels meus pitjors moments en bici per Barcelona han estat “cortesia” de taxistes, però també és cert que alguns representants d’aquest col.lectiu han estat protagonistes de situacions agradables i que fins i tot han sortit en la meva defensa. De la mateixa manera que no m’agrada que es generalitzi amb els ciclistes i se m’atribueixen actituds incíviques impròpies de mi com a persona (en cotxe, en bici o a peu), tampoc generalitzaré amb un grup de persones que condueixen per la ciutat moltes hores seguides i ho fan d’acord amb el seu tarannà, ja siguin uns malparits o bona gent.

Dels malparits ara mateix prefereixo no parlar, ja queden ben retratats en els meus vídeos i de moment prefereixo oblidar-los, però si vull recordar un taxista que, en el punt del carrer Provença/Vilamarí que marco a la imatge i que ja he denunciat a l’Ajuntament en diferents ocasions perquè considero perillós que el semàfor de bicis estigui equiparat amb el de vehicles a motor, va fer allò que molts conductors fan quan han de girar i es troben una persona passant pel carrilbici: parar i deixar-me passar. No em va esquivar, no em va “apretar”, no em va pitar, no va clavar els frens a pocs centímetres del meu cos (coses que també passen en aquesta mateixa situació), senzillament, com l’home anava a velocitat normal i mirant per on conduia, va parar i em va deixar passar, mentre jo el saludava amb la mà, per allò d’agrair i reforçar les bones actituds.

mapa carrer Provença

El que sí va clavar els frens, pitar i cridar, va ser el conductor d’un cotxe que venia just al darrera del taxista. De fet, va pitar i cridar de manera insistent i grollera, fent que el taxista baixés del seu vehicle i s’hi enfrontés tot cridant “¿qué quieres? ¿que la mate?“. Jo vaig seguir el meu camí, mentre ells es quedaven allà discutint. No em va agradar ser el motiu d’una discusió de trànsit, però no puc negar que sí em va agradar comprovar que entre els mateixos conductors, i fins i tot entre el criticat gremi dels taxistes, tenen la seva quota de persones conscients del que significa compartir l’espai urbà i respectar als més febles, que també tenim dret a ser-hi. De totes maneres, si aquest semàfor estigués sincronitzat d’altra manera, donant pas als ciclistes mentre els vehicles a motor estan parats, aquesta situació concreta no s’hauria produit i es minimitzarien situacions similars.

Semàfor amagat

Novament fent ús de la bústia de queixes i suggeriments de l’Ajuntament de Barcelona, he tornat a il.lustrar amb un vídeo el que em trobo pel carrilbici.

Es tracta d’un semàfor per a bicis tan “ben posat” darrera un obstacle que no es veu fins que no el tenim al damunt. Està al Carrer Provença, en el creuament amb Carrer Balmes, un carrilbici famós pels seus obstacles, sobretot els dies laborables, on sembla que també toca jugar a “buscar el semàfor”.

Com sempre, espero resposta.