Nivells de paciència

Una de les coses que se’ns retreu (de manera més o menys oberta) a les persones que anem en bici per la ciutat és que fem baixar la velocitat dels vehicles a motor que ens segueixen, sobretot en pujada.

Deixant de banda el fet de que una velocitat més lenta dels vehicles a motor faria que aquesta ciutat, on les velocitats habituals són desmesurades i el límit de les zones 30 una utopia, fos més segura per a tots, jo tinc la meva teoria, basada en que una cosa és la velocitat “punta” i altra és el promig de velocitat. Els motoritzats tenen la sensació de velocitat quan trepitgen i apreten a córrer, i perden la paciència amb facilitat quan una persona pedalant no els permet pilotar com un professional de la fórmula 1. En canvi, crec que són poc conscients de totes aquelles parades absurdes que fan que la seva velocitat mitja sigui de riure, i que en trajectes curts els vehicles lents (respectant sistemàticament els senyals de trànsit, com faig jo) els passem la mà per la cara.

Un dels meus arguments a favor d’aquesta teoria és la situació que em trobo sovint, per exemple pujant el carrer Galileu, a Les Corts. El desnivell de la pujada és mínim, això sí, suficient com perquè jo vagi per sota del 30 km/h, però la paciència dels conductors que se’m posen al darrera és encara més mínima: sovint s’enganxen, alguna vegada m’han posat llums i fins i tot algun estressat m’ha arribat a pitar (les conseqüències, imaginables, sempre són les mateixes). En canvi, quan ens trobem algun cotxe fent la maniobra, sovint lenta (si són inexperts) d’aparcar, parant a tothom que ve al darrera excepte a mi i a alguna moto, els mateixos conductors que semblava que els anava la vida, paren i esperen com uns ciutadans exemplars, retrobant súbitament la paciència desapareguda. Fins i tot, quan l’altre aparca, no fan aquell cop d’accelerador que sempre segueix al meu avançament (quan canvio de carrer, ja que per carrers estrets sempre vaig pel mig del carril, com ha de ser). Dubto molt que facin la reflexió sobre l’absurd de la seva actitud. Suposo que el tema deu ser que, com ells també aparquen, entenen perfectament que poden i han de perdre aquell temps allà parats, esperant que l’altre aparqui el seu calaix de metall i plàstic. En canvi, en el seu imaginari, les persones que anem en bici no tenim dret a fer-los perdre ni un km/h de velocitat punta.

Anuncis

Un pensament a “Nivells de paciència”

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s