Gossos, criatures i turistes

Malgrat a uns quants els sàpiga greu, els ciclistes circulem legalment en tots dos sentits pels carrers de “plataforma única”, normalment sense grans problemes ja que acostuma a haver espai més que suficient i la majoria anem amb prou compte (tret del sector cafre implícit a qualsevol col.lectiu, minoritari però emprenyador).

Ordenança de l'Ajuntament de Barcelona
Ordenança de l’Ajuntament de Barcelona

Jo, que per aquests tipus de carrers vigilo molt amb vianants, sortides de portals, d’aparcaments… acostumo a fer allò que el sentit comú em dicta: calcular la trajectòria aproximada de les persones que hi passegen per seguir el meu camí amb prou marge, sense posar-les en perill ni posar-m’hi jo mateixa. Vigilo especialment amb les criatures que van jugant, la gent que passeja distreta (normal, estan passejant), els avis… en fi… tot un “ballet” on fàcilment trobes el teu espai sense que ningú senti que pertorbes la seva tranquilitat i el seu dret a ser allà, que és el mateix que el teu. En alguns moments, quan l’aglomeració de vianants és excessiva, la solució és tan fàcil com baixar de la bici i passejar, a ritme de vianant, fins al carrer amb pas lliure més proper.

Curiosament, la meva experiència és que aquells que en teoria representa que haurien de ser els més difícils de controlar a nivell de càlcul de trajectòries (gossos i criatures), de manera sistemàtica són els que m’ho posen més fàcil. Mentre que les persones adultes que caminen a una velocitat més o menys estable, de cop i volta em noten venir i paren o es giren amb un ensurt (sense que vingui a res, perquè jo encara sóc lluny i a baixa velocitat), criatures i gossos acostumen a seguir el seu camí, encara que em vegin, i no és estrany trobar-me amb un gos que reacciona amb fluïdesa a la meva presència inofensiva, mentre que la persona que el passeja em mira com si fos un tanc. Potser és la manca de pràctica en la interacció amb ciclistes o una experiència prèvia desagradable que fa que les persones adultes sovint reaccionin de manera sobtada, anticipant un ensurt que ells mateixos acaben generant. No passa el mateix amb molts turistes, que reaccionen amb naturalitat a la meva presència i potser només es paren un moment per fer una mirada a la Brompton i comentar que Barcelona és probablement la ciutat del món on n’han vist més.

Anuncis

Sense por

Els comentaris més comuns que em fan les persones que s’estan plantejant el pas a la bicicleta urbana a Barcelona fan referència a la por. Por de no trobar els camins més segurs per arribar on volen, por de que els vehicles a motor els facin mal, por de que els vianants els esbronquin, por de que la guàrdia urbana els posi una multa per fer alguna cosa que no sabien que no es podia fer, por de passar fred, por de passar calor, por de suar, por de mullar-se amb la pluja, por de que els robin la bici, por d’haver de carregar la bici, por de que no els deixin entrar la bici a un lloc, por de caure al terra “amb aquestes rodetes de la Brompton, tan petites”… Deixant de banda les darreres pors, que poden ser més o menys comunes a qualsevol ciutat europea, les primeres em semblen molt pròpies d’una ciutat com Barcelona. No se m’acudeix que un neociclista per exemple a Munich (ja no diguem a una ciutat holandesa o danesa) tingui por de la gran majoria dels aspectes que he exposat. Nosaltres sí, i en molts casos, de manera legítima, potser perquè som conductors i hem vist les bicis com un destorb, o perquè som vianants i hem tingut un ensurt amb un carrilbici pintat a vorera pel qual passejàvem sense adornar-nos.

Només hi ha un consell que es pot donar per respondre a aquests neguits: sense por.

Anar en bici no és més terrorífic que creuar un pas de vianants de la Diagonal, amb el semàfor tan ajustat que gairebé només els més joves i ràpids poden passar, i on et trobes amb cotxes que, com tenen semàfor intermitent, consideren que es poden parar a pocs centímetres de tu i així aniràs més ràpid. Anar en bici és gratificant, és pràctic, és globalment segur fins i tot a una ciutat com Barcelona o jo no hi aniria a diari, des de fa tants anys i sense tenir (fins ara) ni un sol accident. Anar en bici és divertit. Anar en bici és addictiu. Anar en bici et treu la por i sovint et posa un somriure a la cara. Anar en bici, malgrat pesi als defensors del motor ciutadà, ajuda a que tots respirem millor i a que la ciutat es mogui a un ritme més a mida de les persones. Ja sé que Barcelona no és Copenhague i encara recordo quan fa pocs anys em cridaven pel carrer “Vete a Holanda!”. Calen anys, feina activista i voluntat política per fer de Barcelona una Dinamarca o Holanda a nivell ciclista, però posar el nostre granet de sorra és tan fàcil com pedalar cada dia i anar sumant ciclistes als quals l’alegria d’anar en bici els anul·li les pors de l’anticipació.