Sense por

Els comentaris més comuns que em fan les persones que s’estan plantejant el pas a la bicicleta urbana a Barcelona fan referència a la por. Por de no trobar els camins més segurs per arribar on volen, por de que els vehicles a motor els facin mal, por de que els vianants els esbronquin, por de que la guàrdia urbana els posi una multa per fer alguna cosa que no sabien que no es podia fer, por de passar fred, por de passar calor, por de suar, por de mullar-se amb la pluja, por de que els robin la bici, por d’haver de carregar la bici, por de que no els deixin entrar la bici a un lloc, por de caure al terra “amb aquestes rodetes de la Brompton, tan petites”… Deixant de banda les darreres pors, que poden ser més o menys comunes a qualsevol ciutat europea, les primeres em semblen molt pròpies d’una ciutat com Barcelona. No se m’acudeix que un neociclista per exemple a Munich (ja no diguem a una ciutat holandesa o danesa) tingui por de la gran majoria dels aspectes que he exposat. Nosaltres sí, i en molts casos, de manera legítima, potser perquè som conductors i hem vist les bicis com un destorb, o perquè som vianants i hem tingut un ensurt amb un carrilbici pintat a vorera pel qual passejàvem sense adornar-nos.

Només hi ha un consell que es pot donar per respondre a aquests neguits: sense por.

Anar en bici no és més terrorífic que creuar un pas de vianants de la Diagonal, amb el semàfor tan ajustat que gairebé només els més joves i ràpids poden passar, i on et trobes amb cotxes que, com tenen semàfor intermitent, consideren que es poden parar a pocs centímetres de tu i així aniràs més ràpid. Anar en bici és gratificant, és pràctic, és globalment segur fins i tot a una ciutat com Barcelona o jo no hi aniria a diari, des de fa tants anys i sense tenir (fins ara) ni un sol accident. Anar en bici és divertit. Anar en bici és addictiu. Anar en bici et treu la por i sovint et posa un somriure a la cara. Anar en bici, malgrat pesi als defensors del motor ciutadà, ajuda a que tots respirem millor i a que la ciutat es mogui a un ritme més a mida de les persones. Ja sé que Barcelona no és Copenhague i encara recordo quan fa pocs anys em cridaven pel carrer “Vete a Holanda!”. Calen anys, feina activista i voluntat política per fer de Barcelona una Dinamarca o Holanda a nivell ciclista, però posar el nostre granet de sorra és tan fàcil com pedalar cada dia i anar sumant ciclistes als quals l’alegria d’anar en bici els anul·li les pors de l’anticipació.

Anuncis

2 thoughts on “Sense por”

  1. Ai, tota la raó del món! Sí que té un punt de perillositat, que no hi ha carrils bici a tot arreu, que no tots estan en les millors condicions… Però aquesta por/perill marxa quan agafes la bici! Com més pedaleges, com més coneixes, com més controles.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s