Ona verda al carrilbici

Fa un temps vaig poder gaudir d’una situació insòlita a Barcelona: una ona verda en un carrilbici, que es pot veure, accelerada i resumida en un minut, en aquest vídeo.

Ara que els fets semblen demostrar que la sensibilitat ciclista i/o el rigor tècnic per crear infraestructures eficients i segures per a les persones que anem en bici per Barcelona ha millorat sensiblement, crec que el tema de les ones verdes al carrilbici hauria d’estar present. En altres llocs (Groningen, Copenhagen…) ja fa temps que s’hi han incorporat, no calen gaires arguments per raonar que si algú ha de tenir una ona verda a la ciutat són les bibicletes, tant pel seu impacte ambiental com per la diferència en l’esforç suplementari que representa parar i reprendre la marxa, respecte als vehicles motoritzats. D’altra banda, ja que la conscienciació sobre el perill que representa la contaminació per a tots els barcelonins sembla no ser un element prou motivador per abandonar cotxes i motos i anar a peu, en transport públic o en bici, potser ho serà el comprovar com els que circulem pel carrilbici, sense treure fums ni més soroll que els nostres timbres, avancem a bon pas mentre els vehicles contaminants segueixen la seva processó al carril del costat.

My precious

Cada iniciativa municipal per crear un nou carrilbici a Barcelona va precedida i seguida de tot de comentaris de diferents ens o entitats (cartes al director de particulars, declaracions d’associacions de comerciants, monòlegs de tertulians a la tele…) sobre els mil perjudicis de la nova infraestructura. De tant en tant, entre tants arguments gastats, s’albira la motivació real darrera de tants portaveus (voluntaris o involuntaris) del lobby del motor: la resistència, negació o fins i tot pànic a perdre ni un sol cm de la ciutat dedicat al trànsit motoritzat.

És un fet estudiat repetidament que els vehicles a motor ocupen tot l’espai que se’ls assigna i de seguida se’ls queda curt, igual que és una evidència que aquesta ocupació motoritzada incrementa la contaminació i ens perjudica a tots. Legions de conductors, normalment en ocupació a raó d’una persona per vehicle, omplen tots els carrils al seu abast i ens omplen els pulmons de fum, mentre reneguen d’uns carrils esquifits al servei de les persones que ens desplacem en bici i reclamen més espai per arribar a velocitat màxima al seu destí. Si les ciutats han de ser més habitables, el trànsit privat motoritzat ha de disminuir en favor del caminar, la bici i el transport públic. Que els que estan acostumats a utilitzar els nostres carrers com si fossin carreteres reneguin cada cop que vegin que se’ls treu un carril és normal. El que també hauria de ser normal és que se n’adonin de que renegar no els servirà per res, i que el realment útil per a ells i per a tothom és que es baixin del cotxe i vagin caminant, en transport públic o en bici.

Amabilitat

Quan vaig començar a portar càmera a la bici vaig notar un increment en l’amabilitat de la resta d’usuaris de la via pública. Alguns cotxes i motos que semblava que m’anaven a assetjar, de cop frenaven i em deixaven passar, mentre miraven la meva càmera (que porta sempre el pilot vermell intermitent, per tant, és ben visible). Després de gairebé dos anys, ja tinc assumit aquest percentatge d’amabilitat “induïda”, però darrerament he notat un increment significatiu d’amabilitat per part de conductors, motoristes, taxistes, camioners… curiós oi? En un moment en el que el lobby del motor, alarmat per l’increment del ciclisme urbà i la creació de nous carrils bici, ataca amb notícies i cartes al director per generar opinió, resulta que a peu de carrer la meva percepció és que els altres usuaris no estan més crispats, ben al contrari, estan més amables. La meva teoria és que cada vegada més algú no només condueix, sinó que també va en bici. I sobretot que cada vegada més tothom té un “algú” que va en bici, una parella, fill, familiar, amic… Potser en veure un ciclista qualsevol els ve al cap la imatge d’aquella persona coneguda que també va en bici, i alguna cosa els diu que l’han de respectar.

Col·lapse

Ara que l’Ajuntament està fent realitat la construcció de nous carrils bici a Barcelona, els bicihaters surten de sota les pedres, sovint disfressats de “defensors de la fluïdesa” i no poques vegades dient, com si fos una mena de disclaimer, que “són esportistes”, com si això tingués alguna cosa a veure. Els seus arguments són els propis dels bicibingos més clàssics, incloent un que m’ha cridat l’atenció: es fa un nou carril bici a un carrer que fins ara tenia dos carrils de circulació (Joan Güell), es forma un embús i els culpables de l’embús som els que anem en bici. Com dirien al Twitter: #oletu.

Només per aclarir el tema: els culpables de l’embús sou els que genereu l’embús, sovint a raó d’una persona per cotxe i, de pas, embrutant-nos els pulmons a tots els que caminem o anem en bici.

Per si no ho havíem notat, l’espai és limitat i l’aposta municipal sembla que és modificar el seu repartiment, que fins ara afavoria de la manera més descarada al vehicle a motor, per assignar-ne una mica més a vianants i ciclistes, que som els que no contaminem i fem menys soroll. Jo ja entenc que als que  baixaveu en moto a tota canya i/o aparcàveu a les voreres (cosa que ens diuen que ara no es permetrà) o als que dins del cotxe fèieu ziga-zaga entre els dos carrils, esquivant ciclistes i assetjant vianants als passos de vianants sense semàfor, el carrer Joan Güell us anava perfecte. Però als que com jo hi anem en bici i/o a peu, no. Ens anirà millor ara, si podem caminar per les voreres sense ensopegar amb motos i sobretot si els addictes al motor us acostumeu a deixar de col·lapsar-lo i aneu per una via més adequada o (encara millor) aneu en transport públic o bicicleta. Això sí, que us serveixi de consol: si en comptes de fer un carrilbici us haguessin fet una autopista de 3 carrils, no dubteu que seria qüestió de temps: l’acabaríeu col·lapsant igual. L’egoïsme del motor no té límits ni vergonya, porteu anys i panys sent els reis del mambo i omplint la ciutat de fum, cotxes i motos aparcats per tot arreu, i poseu el crit al cel quan algú s’atreveix a fer alguna cosa perquè tots plegats vivim i respirem una mica millor.

 

Patrulles ciclistes

Pel que fa a l’ocupació dels carrils de circulació, sembla que a Barcelona hi ha “dos varas de medir”. No parlo només de l’actitud de l’autoritat municipal sinó també (és la meva percepció) del sentir popular. Ocupar un carril de circulació de vehicles a motor es considera, en general, greu. En canvi, ocupar un carrilbici no es considera tan greu. Quan et trobes en un cas com aquest i, sabent que la situació ha durat mínim 2 hores, truques a l’autoritat competent o ho comentes (a posteriori) amb algú, la resposta acostuma a ser comprensiva amb aquell que ha fet l’ocupació:

Total, estaven treballant…
Deixaven un carril lliure…
En algun lloc han de parar…

No els importa que l’obstacle hagi durat tant de temps ni valoren que no és només una incomoditat pels ciclistes, sinó que genera un perill en reduir la visibilitat. No es paren a pensar amb aquesta actitud s’està trapassant el problema a altre i que si tots féssim igual, això seria la selva. A banda de que, senzilla i clarament, no es pot fer. Per això justament es van posar pilons a l’inici d’aquest tram del carrilbici, pilons que aquest conductor ha obviat entrant (imagino) pel gual posterior i fent marxa enrera.

La meva opinió és que moltes d’aquestes situacions no es produirien si la Guàrdia Urbana tingués més patrulles ciclistes circulant de manera habitual per Barcelona. No només els conductors tindrien cura de no ocupar amb tanta facilitat el carrilbici, sinó que també els mateixos guàrdies estarien més propers a la ciutadania i podrien intervenir i ser proactius en temes de proximitat.