Cada vegada en som més (2)

Ja fa anys que a la feina sóc “la que va en bici” o “la ciclista”. Al començament era ben bé l’única, entre  alguns (pocs) homes, i de fet vaig haver de fer cert activisme perquè els aparcabicis del parking es posessin a nivell de terra, ja que el que hi havia eren uns penjadors de paret força incòmodes que obligaven a aixecar la bici a pes.

Des de fa uns anys, afortunadament, ja no sóc l’única que va en bici a la feina, cada cop en som més i quan diuen “la ciclista” han de donar més dades per saber de qui estan parlant. Si es segueix avançant en crear infraestructures segures i treure espai als vehicles a motor, no dubto que algun dia el fet de ser una de les persones que va en bici a la feina no tindrà cap interès ni serà un element identitari, no em podran dir “la ciclista” igual que als meus companys de feina no els diuen “la conductora”, “el motorista” o “la que ve en bus”.

Anuncis

Converses d’ascensor al 2016

En els darrers anys les converses d’ascensor han anat canviant. Ara cada cop se semblen menys a les que descrivia en aquests posts:

https://sinache.wordpress.com/2008/05/24/conversa-dascensor/

https://sinache.wordpress.com/2007/09/26/a-lascensor/

Des de fa un temps, sovint comparteixo ascensor amb persones que van en bici per la ciutat o que tenen un amic o familiar que ho fa, per tant m’estalvio els arguments absurds i repetitius, i sobretot a la feina, comparteixo ascensor amb persones que arriben o marxen amb la seva bici plegable, o que acaben de deixar aparcada la bici als llocs d’aparcament que hi ha al soterrani (i que em va costar aconseguir, ja fa anys). Ara les converses d’ascensor serveixen per comentar la millor ruta per venir en bici, el darrer carrilbici que s’ha fet a Barcelona o la previsió de nous carrils. Quina normalitat més gratificant.

twitter