Ni una més… depèn

Arran de compartir aquesta petició del change.org a les xarxes socials,  he tingut oportunitat d’experimentar, un cop més i de primera mà, la doble moral generalitzada quan es tracta el tema de les motos i les bicis a la nostra ciutat.

fora motos de la vorera

Quan en una conversa surt el tema de les bicis a les voreres, sovint el personal “no ciclista” és implacable. Els arguments usuals són que les voreres són pels vianants, que els ciclistes que van per vorera es posen en perill a ells mateixos i als altres, que l’Ajuntament ho permet i no els multa, que si tenen un problema perquè anar per la calçada és perillós o senzillament els fa por, que espavilin i vagin igualment per la calçada o bé que deixin la bici i vagin en altre mitjà de transport… En fi, tot un reguitzell de crítiques per defensar aferrissadament la bandera de que els ciclistes no han d’anar per la vorera mai de la vida. Sense compartir alguns dels arguments que es donen, sí comparteixo el bàsic: els ciclistes no hauríem d’anar per la vorera, entre altres motius perquè no hem de traspassar els nostres problemes als altres, malgrat que amb la normativa actual hi ha situacions en les quals es permet.

Però què passa quan es fa difusió d’una petició tan evident com aquesta? Quan es demana que les motos, que s’han apropiat de l’espai dels vianants (on recordem que no arriben “màgicament”, sinó sovint amb el motorista muntat i el motor en marxa), tant en voreres amplíssimes com en aquelles d’espai limitat, aparquin a calçada o (valga’m Deu) a un parking? Llavors els arguments fàcilment equiparables emprats versus els ciclistes, perden tot el seu valor:

Les voreres són pels vianants? Bé, no del tot, excepte en el cas dels motoristes que no tenen on deixar la moto (gratis i davant la porta del destí, és clar).

Els motoristes que van per vorera es posen en perill a ells mateixos i als altres? No, van amb molt de compte i si circulen per vorera muntats i amb el motor en marxa malgrat la normativa ho prohibeix, és perquè la moto pesa molt (pobrissons).

L’Ajuntament ho permet i no els multa? Clar, és que l’Ajuntament entén que ells són els salvadors del trànsit urbà i a sobre paguen un impost que els dona llicència per aparcar gratis allà on volen. Els pobres vianants no devem pagar impostos i a més estem molt ben ensinistrats, només cal que el motorista sonar una mica el motor i els vianants s’aparten com ovelles.

Els motoristes tenen un problema perquè no troben lloc per aparcar (a la porta de destí i gratis) i per tant s’haurien d’espavilar i aparcar una mica més lluny, a calçada o pagant? Mai de la vida, és l’Ajuntament qui està obligat a fer-los places davant de la porta de casa, en cas contrari, tenen tot el dret a aparcar a la vorera, no s’han comprat una moto per pagar parking ni per caminar uns metres més, si ho poden evitar.

Els motoristes tenen un problema perquè no troben lloc per aparcar (a la porta de destí i gratis) i per tant haurien de deixar d’anar en moto i anar en altre mitjà de transport?  Senzillament inconcebible. Sempre viuen a llocs on “no tenen” transport públic (ves quina casualitat) o bé asseguren que trigarien molt més en arribar a destí (no m’estranya, sobretot si comptes que tal com arriben, empastifen la moto a la porta i es queden tan amples).

Un cop desactivats tots els arguments que tant de servei ens feien per a les bicis, de manera immediata apareixen altres que ens recorden que hem de ser solidaris, que hem de compartir l’espai que a Barcelona és tan limitat, que no podem ser radicals, que els pobres motoristes no tenen on aparcar la moto (gratis, s’entén)… Els arguments enèrgics que es dirigeixen als ciclistes perquè abandonin les voreres, de cop es transformen en un cant a la convivència i una defensa aferrissada de la moto a ciutat, amb aquells arguments típics i tòpics que fa temps que s’han desmentit però tots els motoristes fan servir igual, perquè ni la moto ens salvarà dels embussos, ni contamina menys, ni fa menys soroll… ben al contrari.

De totes maneres, i malgrat he de reconèixer que preferiria que la meva ciutat no fos una desfilada contínua de màquines contaminadores i sorolloses (sovint la meva oïda comprova com una moto fa per soroll que 4 cotxes), mentre la normativa de contaminació, soroll i circulació ho permeti, evidentment qui vulgui anar en moto ho podrà seguir fent i no per això me’l miraré malament. El que no pot ser és que amb la compra una moto es consideri que el preu i l’impost de vehicles de tracció mecànica, porten incorporat el dret a deixar-la a la vorera davant de la porta d’allà on s’hi va. Per tant, jo sí he signat aquesta petició. No perquè vaig en bici, sinó perquè vaig a peu, i les voreres de la meva ciutat cada vegada em fan més vergonya. Motoristes, si teniu un problema, suggeriu, exigiu, proposeu, feu activisme… el que us sembli, però no me’l traspasseu. La vorera no és per a les motos, com diu la petició, sou el goril·la del vídeo, però molts ja us hem vist i ens feu nosa.

Anuncis

Quan l’odi ens cega

El fenòmen conegut com a bicihaterisme és molt curiós. Es tracta d’assumir de manera sistemàtica una actitud negativa vers la bici i tot el que hi tingui a veure. Certament hi ha força elements comuns entre els diferents perfils de bicihaters, però generalitzar no m’agrada i la descripció exhaustiva requeriria d’un post exclusiu que no tinc ganes de redactar.  Només vull reflectir una situació real, viscuda fa pocs dies quan m’estaven fent una entrevista per a un canal de televisió junt al nou carril bici del carrer Numància, cantonada Marquès de Sentmenat.

Un individu que va passar i, en veure’m amb casc i la bici, suposo que va deduir de què anava el tema, s’hi va quedar amb la intenció de ser entrevistat (cosa que no va passar perquè les periodistes no estaven interessades en fer una enquesta, ni tan sols en parlar del carril bici de Numància en concret, parlàvem de mobilitat). En veure que li deien, molt educadament, que gràcies però no gràcies, el senyor va engegar la directa i va fer el seu alegat bicihater, parlant mig d’esquenes al carril i de cara a les periodistes, que amb cada argument seu anaven canviant de cara, crec que sense donar crèdit. Espero no deixar-me’n cap perquè va ser de #bicibingo.

  1. “Em miro aquest carril moltes hores i en tot el dia no passen ni 4 bicis, compteu, compteu!” (les periodistes veien passar 2 bicis, només mentre ell deia aquesta frase).
  2. “Tenen el carril i segueixen anant totes per la vorera!” (aquí les periodistes es van mirar una a l’altra sense dir res, portàvem gairebé una hora allà, havíem vist passar força bicis pel carril i cap per la vorera).
  3. “Sort que els taxis vigilen en obrir la porta, que si no ja haurien matat alguna” va continuar, senyalant uns metres més enlla, un lloc on el carril es fa lamentablement més estret per deixar espai a una parada de taxis davant d’un hotel (les periodistes van obrir els ulls mentre jo deia que era la seva obligació, els conductors hem de vigilar i els professionals, més).
  4. “Mireu!! mireu!! Fan el que volen!!!!” va cridar finalment, assenyalant una parella jove que baixava pel carril, en dos bicis del bicing, creuant el carrer Marquès de Sentmenat mentre tenien el semàfor verd (crec que els ulls de les periodistes ja no es podien obrir més).

Finalment, el senyor va arribar al que jo diria que realment li preocupava, que “s’han perdut moltes places d’aparcament i als ciclistes els han fet un carril sense pagar”. Fal·làcies fàcilment desmuntables, la primera en base al meu post anterior  i la segona… bé, potser aquest senyor paga impostos a banda com a vianant perquè li facin una vorera, però en qualsevol cas també hi ha una entrada a Fal·làcies ciclistes que ho explica molt clarament.

El que crida l’atenció de l’actitud d’aquest home és com la defensa radical d’uns interessos concrets arriben al límit de falsejar la realitat fins i tot quan estàs dins la mateixa realitat. Queixar-se de que no passen bicis mentre estan passant o de que uns ciclistes que just passen en verd “fan el que volen” va més enllà del raonament, és una manifestació molt desagradable d’un odi cegador que té mal remei. Afortunadament  el progrés i les estadístiques ens diuen que cada dia que passa és més probable que aquest individu acabi tenint un bon amic, fill o potser fins i tot parella, que es desplaci en bici per la ciutat, pel seu bé i el de tots. La proximitat a una persona que dóna la casualitat que de vegades es mou damunt una bici és la millor recepta per curar el bicihaterisme. No perquè s’hagi de passar el dia donant-li lliçons, l’odi cec és impermeable a qualsevol raonament, sinó perquè el pot arribar a tocar a nivell emocional i així se n’adonarà que damunt de la bici hi ha una persona, jove o gran, cívica o incívica, que normalment no li vol cap mal i té el mateix dret que ell a utilitzar la via pública amb seguretat.