Quan l’odi ens cega

El fenòmen conegut com a bicihaterisme és molt curiós. Es tracta d’assumir de manera sistemàtica una actitud negativa vers la bici i tot el que hi tingui a veure. Certament hi ha força elements comuns entre els diferents perfils de bicihaters, però generalitzar no m’agrada i la descripció exhaustiva requeriria d’un post exclusiu que no tinc ganes de redactar.  Només vull reflectir una situació real, viscuda fa pocs dies quan m’estaven fent una entrevista per a un canal de televisió junt al nou carril bici del carrer Numància, cantonada Marquès de Sentmenat.

Un individu que va passar i, en veure’m amb casc i la bici, suposo que va deduir de què anava el tema, s’hi va quedar amb la intenció de ser entrevistat (cosa que no va passar perquè les periodistes no estaven interessades en fer una enquesta, ni tan sols en parlar del carril bici de Numància en concret, parlàvem de mobilitat). En veure que li deien, molt educadament, que gràcies però no gràcies, el senyor va engegar la directa i va fer el seu alegat bicihater, parlant mig d’esquenes al carril i de cara a les periodistes, que amb cada argument seu anaven canviant de cara, crec que sense donar crèdit. Espero no deixar-me’n cap perquè va ser de #bicibingo.

  1. “Em miro aquest carril moltes hores i en tot el dia no passen ni 4 bicis, compteu, compteu!” (les periodistes veien passar 2 bicis, només mentre ell deia aquesta frase).
  2. “Tenen el carril i segueixen anant totes per la vorera!” (aquí les periodistes es van mirar una a l’altra sense dir res, portàvem gairebé una hora allà, havíem vist passar força bicis pel carril i cap per la vorera).
  3. “Sort que els taxis vigilen en obrir la porta, que si no ja haurien matat alguna” va continuar, senyalant uns metres més enlla, un lloc on el carril es fa lamentablement més estret per deixar espai a una parada de taxis davant d’un hotel (les periodistes van obrir els ulls mentre jo deia que era la seva obligació, els conductors hem de vigilar i els professionals, més).
  4. “Mireu!! mireu!! Fan el que volen!!!!” va cridar finalment, assenyalant una parella jove que baixava pel carril, en dos bicis del bicing, creuant el carrer Marquès de Sentmenat mentre tenien el semàfor verd (crec que els ulls de les periodistes ja no es podien obrir més).

Finalment, el senyor va arribar al que jo diria que realment li preocupava, que “s’han perdut moltes places d’aparcament i als ciclistes els han fet un carril sense pagar”. Fal·làcies fàcilment desmuntables, la primera en base al meu post anterior  i la segona… bé, potser aquest senyor paga impostos a banda com a vianant perquè li facin una vorera, però en qualsevol cas també hi ha una entrada a Fal·làcies ciclistes que ho explica molt clarament.

El que crida l’atenció de l’actitud d’aquest home és com la defensa radical d’uns interessos concrets arriben al límit de falsejar la realitat fins i tot quan estàs dins la mateixa realitat. Queixar-se de que no passen bicis mentre estan passant o de que uns ciclistes que just passen en verd “fan el que volen” va més enllà del raonament, és una manifestació molt desagradable d’un odi cegador que té mal remei. Afortunadament  el progrés i les estadístiques ens diuen que cada dia que passa és més probable que aquest individu acabi tenint un bon amic, fill o potser fins i tot parella, que es desplaci en bici per la ciutat, pel seu bé i el de tots. La proximitat a una persona que dóna la casualitat que de vegades es mou damunt una bici és la millor recepta per curar el bicihaterisme. No perquè s’hagi de passar el dia donant-li lliçons, l’odi cec és impermeable a qualsevol raonament, sinó perquè el pot arribar a tocar a nivell emocional i així se n’adonarà que damunt de la bici hi ha una persona, jove o gran, cívica o incívica, que normalment no li vol cap mal i té el mateix dret que ell a utilitzar la via pública amb seguretat.

Advertisements

2 pensaments a “Quan l’odi ens cega”

  1. Hola,

    M’agrada molt el teu article. Cal un canvi de mentalitat de tothom, començant pels que manen. Sense oblidar que sempre trobarem gent sense educació.

    Quan anem a Amsterdam, Copenhague o d’altres ciutats europees on les bicicletes conviuen en normalitat, a tots sens cau la baba i tornem a casa parlant meravelles. En aquestes ciutats les infraestructures no les van fer en 1 dia…

    El problema es que fins que no reforcin de veritat els transports públics (Freqüències de pas i número de línies) i carrils bicis útils, molta gent va lligada al vehicle, sobre tot si ets de l’àrea metropolitana i vas a polígons industrials a treballar.

    Ànims!

    1. Moltes gràcies per llegir i comentar l’article. Comparteixo amb tu que no podem oblidar que sempre quedarà la gent sense educació, però crec que el bicihaterisme, amb el temps (poc) serà una curiositat estranya, com ho seria actualment a qualsevol de les ciutats europees que comentes.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s