Quan la bici és transparent

Ara que es parla de normatives i moratòries sobre la circulació de bicicletes a les voreres de Barcelona, i sense ànim de posicionar-me con “vorerista”, ja que el meu àmbit de circulació en bicicleta a Barcelona és la calçada, amb o sense carrilbici, crec que no està de més fer una petita reflexió sobre el fet que molts aspectes que a Barcelona es presenten com un gran problema o una font de perill i conflictes, en altres ciutats europees són del tot transparents.

Per exemple, a Noruega, no he vist cap taxista indignat per trobar una persona en bicicleta al seu davant al mig del carril, ben al contrari, una vegada un taxista va aprofitar la situació per donar-me lliçons de com els que anem en cotxe, asseguts i a cobert, hem de ser especialment respectuosos amb els que van a peu o en bici, movent-se pel seu propi esforç, més vulnerables a les condicions metereològiques i als que només els faltaria haver de patir l’assetjament dels vehicles a motor.

A Holanda no he vist mai a ningú sorprés per veure una persona en bici escoltant música o parlant pel mòbil o fins i tot fent coses “per nota” com ara enviar missatges, gravar vídeos, fer fotos o menjar patates fregides (a dues mans).

A París no he vist cap conductor d’autobús alterat per haver de compartir el seu carril amb una o fins i tot dues persones en bici, que a sobre van parlant una amb l’altra. Ben al contrari, l’he vist anar al seu ritme i, en tenir l’oportunitat (que segurament no trigarà gaire) avançar-los deixant una distància més que considerable. Tampoc he vist cap conductor de cotxe o motorista sorprendre’s, irritar-se o ni tan sols posar-se nerviós en trobar un ciclista de front per un carrer d’un sol sentit en zona 30, fet força habitual i evidentment permès.

A Burdeus no he vist cap vianant donant un salt de sorpresa, posant cara d’espant o ni tan sols mirant malament, en trobar-se un ciclista per la vorera. Igual que a París, tampoc he vist cap actitud de sorpresa i menys encara recriminació o ni tan sols “mala mirada” en veure ciclistes passant semàfors en vermell per girar a la dreta (val a dir que està permès i molt ben senyalitzat) mentre els vehicles a motor esperen, parats al semàfor.

A Alemània no he vist cap conductor nerviós i encara menys, indignat, en circular per una zona 30 i trobar-se amb un ciclista pel mig del carrer a una velocitat molt inferior, que a sobre no accelera ni un xic en ser conscient de la presència del cotxe just al seu darrera. Tampoc he vist a cap conductor pitant ni escridassant a un ciclista per circular a menys de 30 km/h pel mig del carrer.

A cap d’aquests paisos he llegit ni escoltat mai cap comentari sobre la necessitat de que els ciclistes estiguin obligats a portar matrícula, casc o tenir assegurança específica pel fet d’anar en bicicleta.

Al contrari, a la nostra ciutat ens trobem de manera quotidiana amb una situació que a qualsevol dels llocs esmentats crec que generaria com a mínim sorpresa i probablement protesta, amanida amb indignació, i és l’ocupació sistemàtica i abusiva que fan les motos de les nostres voreres. A Barcelona sembla que hi ha qui vol veure, per tot arreu i de manera contínua, perills i problemes en situacions relacionades amb la bicicleta, de vegades filant més que prim, microscòpic, però al mateix temps està totalment cec quan es tracta de vehicles motoritzats de pes considerable, contaminants i sorollosos, que es mouen per l’espai dels vianants amb total impunitat. Serà que aquí les motos són transparents?

Viure en l’anti

En altres posts he comentat el debat (per dir-lo en termes amables) que hi ha al Twitter entre opositors i partidaris dels carrilsbici.

Com a persona que va en bici pel carrilbici (quan n’hi ha) però també ja des de fa bastants anys sense problema per la calçada (no per totes, no em veureu pedalant en hora punta pel carrer Aragó) em va sorprendre molt trobar-me cert tipus de comentaris pel Twitter, i la veritat és que reconec que sovint he acabat aprofitant l’opció de MUTE i fins i tot BLOCK per perdre de vista determinats elements de la ciutat de Madrid que viuen ancorats en una crítica constant, amanida amb insults i faltes de respecte, a tot el que es desvia del seu autoanomenat model. No se’ls pot negar, però, la fe cega i l’autoestima a prova de bombes, preconitzant un model de ciclisme urbà , propi del seu reducte, diametralment oposat al dels països més avançats i segurs en l’ús de la bici per a la mobilitat, sense que els tremolin mínimanent les conviccions. El suposat model és facilet d’entendre i barat d’aplicar: consisteix bàsicament en pedalar per la calçada amb tot el trànsit d’una gran ciutat al voltant. Com a model és respectable, a Barcelona també es veu una minoria de ciclistes que pedalen per carrers hostils, sense carrilbici, però com a ciclista urbana mai se m’acudiria fer tweets per criticar-los, ridiculitzar-los o culpar-los de morts pròpies i alienes.

El “nivell” de l’opció que, més que calzadista, es defineix per ser anticarrilista, ha arribat fins al punt d’insultar a una persona que va morir atropellada a la ciutat de Barcelona, quan anava en bicicleta, tot suposant que no “ciclava” correctament, com ells exigeixen, per la calçada. Per tant, el van qualificar així, directament, d’idiota.

Hi ha actituds que no em sorprenen dels #bicihaters que corren per la xarxa. Els insults, les gracietes, els comentaris sarcàstics… fan molta pena sobretot quan veus que vénen d’un perfil de Twitter que s’ha creat des de l’anti, no per fomentar o donar suport, sinó per criticar o demonitzar determinat col·lectiu. Però fins i tot a aquests elements els puc arribar a entendre. La seva vida és anar “anti”, intentar que no s’avanci en una línia que (pel motiu que sigui) no els agrada. És trist però almenys és coherent. El que costa més d’entendre és que qui diu que va en bici cada dia per una ciutat, en comptes de dedicar els seus esforços a fer que cada dia sigui més massiu i segur anar en bici per la seva ciutat, els dediqui a intentar enverinar amb males maneres els progressos d’altres (Barcelona, Sevilla…). Benvingut sigui doncs el MUTE i el BLOCK del Twitter, similar a quan en la vida real “passes d’algú” o directament li dius que no el vols veure més. Que segueixin comptant i insultant morts, vivint ancorats en un anti en comptes de treballar per a un pro.